L’independentisme és una criatura, que si bé porta ja molts anys de vida, comença a superar l’adolescència. Fins fa pocs anys no sabia ni caminar. Amb la retallada de l’estatut, es va alçar, i va veure com de lluny podria arribar. Amb el fracàs de la declaració del 27 d’octubre va tenir el seu primer desengany amb la vida. Ara pateix una adolescència de sis mesos caracteritzada per l’ansietat, l’ estrès, i un gran nombre de canvis interns que el confonen fins al punt de no permetre reconèixer qui és ni on està. Aquesta etapa de canvis, marcada per la pèrdua de la innocència i la ingenuïtat, obre les portes a la maduresa.

Hi ha qui creu que després de la declaració del 27 d’octubre el Govern va tractar la ciutadania de manera paternalista. Segons diversos dirigents, el Govern va improvisar la via de l’exili decidint no intentar prendre el control efectiu del territori, per por que el Gobierno convertís en reals les amenaces d’ús de la força. Hi ha qui també creu que el Govern va vendre massa alegrement la creació de les famoses estructures d’estat que tècnicament havien de permetre donar la volta a l’entramat institucional el dia dos de la declaració. En altres paraules, que el Govern (i els independentistes mateixos) ens vam fer creure que la piscina estava plena. La realitat es que la piscina estava buida i que només teníem dos opcions: O ens hi tiràvem per pròpia voluntat, o ens hi tirava el Gobierno. La possibilitat de baixar les escales es va evadir en el moment que el 25 d’octubre els cants de sirena d’unes noves eleccions van ser enterrats per l’ala dura del PP. El resultat: Ens vam tirar a la piscina per voluntat pròpia i ens vam fotre una hòstia de la qual fa més de mig any que ens guarim. Amb tot, de les hòsties s’aprèn molt, i això és el que alguns estem fent.

I entre aquests alguns es troba ERC, que per tal d’intentar respondre a aquestes preguntes tan adolescents com qui som i on estem, convoca una Conferència Nacional per refermar-se (o no) en la línia política que el partit adoptà provisionalment un cop convocades per Madrid les eleccions del 21D. Una Conferència Nacional que ha de permetre identificar quins errors s’ha comès i què cal fer a partir d’ara. En definitiva, començar a tractar a la gent d’adulta i encetar un debat sincer dins el partit, però també amb la ciutadania, d’on som i on anem. Malauradament aquest exercici neix parcialment orfe, en tant que apart de la CUP cap altra força republicana està fent un exercici similar que permeti un diàleg sincer que permeti establir un full de ruta per anar a algun lloc.

Partim de la base que ERC ha presentat l’esborrany d’una ponència que la militància esmenarà i aprovarà en el marc de la Conferència Nacional. Partim de la base que el 99% de la gent que opina sobre aquest esborrany, no l’ha llegit, sinó que n’ha sentit a parlar mitjançant articles periodístics. Partim de la base que malauradament hi ha mitjans i periodistes, més preocupats en guanyar un grapat de “clicks”, “likes” o “followers” que en fer un periodisme de qualitat. Assumida aquesta base, tinguem en compte que ni la discrepància converteix a algú en traïdor, i que gràcies a Déu no hi ha ningú (o no hi hauria d’haver ningú) que oficialment doni carnets de bon o mal republicà, com no hi ha ningú que oficialment doni carnets de bon o mal català. A partir d’aquí, enriquim la reflexió i el debat, i no convertim la política en un partit de futbol, o en l’enèsima història sobre la traïció de Judes i la redempció de Crist sobre la humanitat. No fer-ho seria caure en un acte de mediocritat indigne dels i les companyes que estan a la presó o a l’exili. No prenguem mal i cuidem-nos més.