Matsumoto és una petita ciutat situada en una vall dominada per 7 pics que dibuixen la magnífica silueta dels alps. El gran tresor que guarda? Ni més ni menys que un dels castells més bonics de tot Japó: el Karasu-jo o Castell dels Corbs.

El Castell de Matsumoto

La línia de tren Limited Express Wide View ens porta en un sospir des de Nagano a Matsumoto mentre no perdem ni un detall del paisatge a través dels seus grans finestrals. Una vegada arribem a l’estació, fem el nostre tradicional passeig travessant la ciutat fins que arribem al Castell dels Corbs.

El seu nom és degut al color negre de les seves parets, en contraposició al Castell de Himeji, el seu antagonista, que és totalment blanc. Des de la llunyania ja es contempla la torre principal del castell en un dia radiant que fa lluir encara més la seva foscor sobre el cel blau.

Aquest és un dels castells de fusta més antics i ben conservats del país. A l’entrada tenim la tinta i el segell per estampar-lo a la nostra llibreta de segells o shuinchou, on ja tenim una bona col·lecció d’estampes de la nostra ruta per Japó. Després de pagar l’entrada (600 iens – 4 euros), travessem els jardins del castell per començar a explorar-lo, no sense treure’ns abans les sabates!

La història feta fusta

El Castell de Matsumoto és una visita quasi obligada per tots aquells apassionats de la història guerrera i les fortificacions, ja que té un disseny i una arquitectura úniques.

La porta principal o kuro-mon (“porta negra”) dóna accés a l’àrea del castell. La torre principal o tenshu data de 1593, té 30 metres d’alçada i disposa de 6 plantes que es poden explorar al gust dels visitants. Hi ha diversos conjunts d’escales amb una inclinació fortíssima, fins al punt que molts esglaons s’han de pujar fent servir les mans. Cada planta té una estructura diferent segons l’ús que se li donava i també s’hi exposen diversos objectes de l’època com armadures i katanes de samurais.

A la segona i quarta planta hi ha finestres anomenades musha mado o “finestres dels guerrers”, amb frontisses per permetre un tancament o obertura ràpides. En canvi, la tercera planta es coneix com a “planta oculta” perquè no té cap finestra i des de l’exterior no sembla que hi sigui, per això és on els samurais aprofitaven per descansar i on guardaven el menjar i l’armament.

La sisena planta és la més petita i ofereix unes vistes esplèndides de tota la ciutat des dels 4 punts cardinals. Servia com a quarter general del daimyo o senyor feudal. Aprofitant el joc d’ombres i llums que es cola per les finestres, em quedo una estona asseguda sobre la fusta, descalça, deixant que el vent despentini els meus cabells i em porti l’aroma de les muntanyes intentant imaginar com era la vida ara fa 400 anys.

Una vegada acabada la visita, anem a buscar un lloc per dinar. Matsumoto no té massa més per veure a part del castell i el carrer Nawate-dori, una via que ressegueix el riu amb algunes paradetes d’antiguitats.

*El dinar: una omu-raisu o truita farcida d’arròs i un plat de tonkatsu o porc arrebossat amb panko.

La sorpresa de Nagano

De tornada cap a Nagano, ens passem la tarda deambulant pels seus carrers en un dia que ens agafem com a tranquil i així anem assimilant tot el que hem vist en la nostra ruta. Quan s’acosta l’hora de sopar, rondem els voltants de l’estació per trobar un lloc on fer un mos i aquí vivim una anècdota curiosa.

Tots els restaurants estan en japonès, ja que no hi deu haver gaire turisme estranger, així que em deixo guiar per l’olfacte. Ens parem davant d’un izakaya que fa especialment bona olor. Davant nostre hi ha dues noies japoneses que havien estat consultant el menú de fora, igual que nosaltres, i entren al local. Anem darrere d’elles i just quan som a punt d’entrar, surt un cambrer a corre-cuita que ens barra el pas literalment. Ens quedem una mica sorpresos i ens diu mig en anglès que no podem entrar perquè el local és ple. A través dels vidres transparents veiem un munt de taules buides i les dues noies d’abans entaulades, les quals tampoc semblaven tenir cap reserva. Fins i tot els tamborets de la barra estan buits. La gestualitat apurada del cambrer és estranya, com si tingués pressa perquè marxem, i el tracte és fred i groller, totalment contrari al que ens tenen acostumats. No insistim gaire i fem mitja cua.

Probablement, ens hem topat en un local d’aquells on els gaijin o estrangers no són benvinguts. Paradoxalment, un país on l’hospitalitat és la seva màxima, permet que als locals es pugui discriminar als estrangers perquè no contaminin les costums japoneses. Els comensals habituals d’aquests llocs no els agrada compartir àpats al costat de gaijins perquè creuen que no entenem ni podem connectar amb els seus costums, així com un factor de superioritat racial que per nosaltres, europeus, és molt sorprenent. També podria ser que, com no tenen carta en anglès, no vulguin exposar-se a no entendre’s amb nosaltres a l’hora de demanar, tot i que hem a anat a molts llocs amb cartes en japonès i ens hem espavilat sense problemes. Japó és un país on aquests contrastos tan forts conviuen en el seu dia a dia i que a la resta del món en poden semblar d’allò més incoherents, però formen part d’una idiosincràsia oculta que sovint ens costa d’entendre.

Per sort, no triguem a trobar un local ben animat en un soterrani on fan yakitoris o pintxos i ens reben amb els braços oberts. Gaudim de diferents yakitoris de carn i verdures i cervesa japonesa sentint-nos igualment fascinats pels costums d’una societat complexa i hermètica que atrau al mateix temps que desconcerta al viatger.