És innegable que a Catalunya hi ha una escena musical activa i que gaudeix de bona salut pel que respecta a la seva producció i proliferació. Des de conjunts exitosos a escala estatal fins a interessants artistes del panorama més underground formen part d’un teixit que ja fa temps que és explorat i analitzat des de diverses publicacions de caràcter periodístic i, en menor escala, acadèmic. El problema és que tant la premsa musical, que necessita viure de la immediatesa i no de l’enfocament amb perspectiva, com l’acadèmia, ancorada a vells paradigmes i sovint temerosa de teoritzar sobre el panorama artístic contemporani (sempre amb l’excusa que cal que passi el temps per a poder entendre un context determinat, negant la capacitat del subjecte d’entendre la realitat que l’envolta), no han pogut gestar una teoria capaç d’analitzar l’essència i naturalesa del context musical actual pel que fa al seu vessant artístic.

Aquest problema no és quelcom que se circumscrigui exclusivament a les nostres terres, sinó que en l’estudi de la música popular contemporània és un mal estès a tot el planeta, si bé aquí pot resultar més evident que a altres indrets que tenen una rica producció artística en aquest terreny. L’estudiós i analista Piero Scaruffi, una de les poques veus de renom que ha intentat anar més enllà de la concepció hegemònica respecte d’aquesta música, ja digué que la crítica musical, que la podem estendre al conjunt de la premsa i d’acadèmics especialitzats en la matèria, sempre ha estat incapaç d’entendre on resideix el valor artístic en el seu objecte d’estudi. Ell ha sigut una de les veus que ha posat més l’accent a la importància que tenen grups i conjunts altament avantguardistes com Faust, Popol Vuh o Soft Machine, enfront de la música més exitosa comercialment i amb un impacte cultural més evident, cosa que demostra que ha sabut entendre millor l’autèntic caràcter creatiu dins d’aquesta música.

Scaruffi, però, es veu altament limitat a l’hora d’incidir en aquest caràcter artístic, deixant-se endur per una anàlisi poc metòdica que no concreta quins són els aspectes que doten de valor a l’obra en qüestió. Si bé demostra tenir bon ull per determinar on actua l’avantguarda artística dins la música popular contemporània, no aconsegueix concretar quin és el seu caràcter, vinculant la creativitat a certes voluntats subjectives indeterminades immerses en el marc objectiu que analitza a la seva obra.

Precisament, és la negació del paper del subjecte en la configuració de l’art de la nostra època (el capitalisme ple) el que ha reduït la comprensió de la música en el terreny més purament objectiu i quantitatiu, alimentant també l’altra cara de la mateixa moneda, la relativització absoluta, que nega el caràcter històric concret de la producció musical i lliga la seva comprensió a allò que cadascú consideri oportú. Scaruffi, en la versió segurament més elevada d’aquest paradigma, acaba caient en ambdues postures; sent un home de ciències, esquematitza l’evolució de la música popular i no la vincula a la configuració progressiva del subjecte artístic, i per altra banda les seves puntuacions de les obres analitzades (sistema que ja evidencia aquesta abstracció quantitativa a l’hora de valorar una peça) obeeixen molt als seus criteris personals.

Davant d’aquestes concepcions, es posa de manifest la importància d’entendre com s’ha configurat aquest subjecte artístic i què el caracteritza, i veure, musicalment parlant, en quins moments s’ha manifestat i com ho ha fet. Així doncs, seríem capaços de determinar on s’han produït els salts qualitatius en l’àmbit artístic que han fet progressar la música fins a terrenys, formes i expressions no explorades anteriorment, i ens permetria construir un relat sobre la seva història basat justament en aquest aspecte. I és que no hem d’oblidar que l’art és de les expressions més elevades que la humanitat ha desenvolupat fins al moment, pel que és imperatiu que la seva consideració sigui primordial a l’hora d’analitzar qualsevol fenomen cultural que es doni dins la seva esfera o influència.

Potser no és tasca de Revista Mirall elaborar el cos complet d’una nova concepció de la música popular que pugui anar llimant les limitacions anteriorment mencionades pel que fa a la seva comprensió i que posi de manifest com cal el valor artístic que conté. Però sens dubte aquestes consideracions prèvies han de ser tingudes en compte a l’hora de fer una mirada al que s’està movent actualment en la nostra escena musical. Lluny de pretendre caure en l’exercici de la crònica periodística, que només informa sobre el més evident i immediatament objectiu, intentarem dur a terme un exercici que pretengui vincular allò que s’està produint aquí amb aquesta mirada més perspectiva, que pugui posar en relació el més concret i proper amb una visió completa pel que fa a la música com a expressió artística. I en primer lloc, cal entendre que el context musical de Catalunya no es pot desvincular del curs que la música segueix a la resta del planeta, ni obviar el passat d’aquesta manifestació artística, ja que és a partir de la seva configuració i evolució com podem entendre on ens trobem actualment.