L’escenari està disposat. Americanes i corbates, així com vestits jaqueta s’asseuen a l’auditori de la Institució Cultural del CIC. Avui (ahir) s’homenatja a Jordi Pujol. Aquell que podria haver estat el pare fundador de la República. Aquell que amb 10 anys va jurar al Tagamanent servir el seu país. Com dirien després des de Montserrat: “Mentre les muntanyes estiguin dempeus els joves tindran un pal de paller”. Aquell que no va admetre que Catalunya fos una eina pel triomf d’una ideologia. Seia a la primera fila acompanyat d’amics. “Les arrels d’una lluita, la seva obra política” és el títol de la trobada. Comencen les laudatòries de Guiomar Amell, Carme-Laura Gil, Jordi Casassas, Josep M. Roig Rosich, Joaquim Llimona i Núria Vallmitjana.
Jordi Pujol viu en l’ostracisme del seu destí. De la mateixa manera que lligà la seva vida a la causa de Catalunya, en desfer-se la unió s’ha trobat sol. Pujol va ser considerat una deformació de la història, com digué algun historiador i ara ens recorda Jordi Casassas. L’home que només ell “ha gestionat la seva història” com diu Laura Gil, que afegeix; “un dia vas dir que havies entès el signe del temps, tu erets el teu mateix senyal”. Els oradors, lluny de fer uns discursos fàcils parlen i declamen per retornar en la bellesa de les seves paraules la dignitat d’un president corromput.
Rosich assevera com és fàcil dir que l’historiador necessita perspectiva i així callar. Però que ell no vol defugir la seva responsabilitat de fer un discurs sobre el President. Rosich exposa com el “peix al cove” va ser pecar de ser poc ambiciós, però en canvi va ser pragmàtic i eficaç. Així com no va saber convèncer els “intel·lectuals confusionistes de la qüestió nacional i social”. I destaca com amb l’ombra del clientelisme, corrupció i nepotisme sempre present, el país s’ha mantingut tranquil i atent a la justícia que no pas els partits. Una tensió entre país i persona que carregada de simbolisme. Així Llimona destaca que a Aquisgrà, seu de l’imperi de Carlemany, Pujol va dir que entrar a Europa pels catalans era tornar a casa.
Parla el President
“No ens hem d’acollir en la falsa modèstia” diu Jordi Pujol amb l’ull esquerre tacat de sang. “Em sento dolgut i insatisfet amb mi mateix“. I en el seu discurs cita a Manuel de Pedrolo. El conte “El noi del sot” ens descriu un oasi. Uns quants decideixen sortir de l’oasi i anar a trobar una terra millor per viure-hi. Pujol explica la importància del camí que obriran aquests “pioners” i com una vegada fetes les petjades, els altres també ens s’hi podran aventurar, podran arribar més lluny. Per Pujol la seva petjada és l’escola catalana, la policia catalana, la llengua, les presons. I en la millor tradició de l’arenga als soldats, exclama en recordar les presons; Rigol, ho recordes? Acaba el seu discurs. Es perd en divagacions, però tornar al pal de paller. Llavors declama; “el poble (de Catalunya) no pot morir en un oasi decadent”, “mai havíem arribat tan lluny com a poble. Ara si la gent no segueix les petjades, el vent se les endurà“.
Jordi Pujol, víctima del seu destí
El mea culpa ha estat un lev-motiv en aquest homenatge. Un homenatge que vol tornar la dignitat al President que bastí Catalunya. Una dignitat perduda en abusar del seu poder pel lucre personal. Com ha dit Jordi Casassas, ell contruí la Catalunya sobre la qual es pot construir. El mateix poder que l’havia fet invicte, el va portar a l’ostracisme. Com Coriolà, l’arrogància el portà a l’exili. Ell, però, no tornarà per conquerir Catalunya amb un exèrcit forà. El seu fat serà veure els esdeveniments, sense que pugui tenir la glòria de recollir els fruits que va cultivar.
Evidentment ell no va fer polítiques “independentistes” però va ser el símbol de Catalunya, va personificar la pàtria. Aquells que abans el podien fer servir per entendre-la i seduir-la, ara el poden fer servir per escarmentar-la. Tot el seu poder, tota la seva grandesa, tot el seu simbolisme, construir durant dècades, a la presó i a la Generalitat, al desterrament i a la clandestinitat. Tot queda reduït a ser una marioneta dels temps de la història. Ell que podia dominar la història d’una nació, ara és dominat per les forces que creia controlar. Durant els laudes s’ha dit que ell va mantenir l’equilibri en la tensió entre Catalunya i Espanya. En precipitar-se les formes i no poder dominar-les, ell n’ha estat una víctima. Aquesta és la tragèdia de Jordi Pujol.