Deia Antonio Gramsci: «el vell món es mor. El nou triga a aparéixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres». El monstre contra el qual ens enfrontem és un dels més vells del món: l’allargada ombra de la justícia patriarcal. No és res de nou, res que no ens esperàrem, però com a jurista, la sentència que es va fer pública sobre el judici de “La manada” és un insult; com a feminista, és un cop de puny directe a la mandíbula. També deia Gramsci que viure significava prendre partit, així que és hora que totes alcem la veu i parlem clarament de què significa aquesta sentència.

Alguns conceptes poden quedar enfosquits sota els tecnicismes propis del llenguatge jurídic, pel que resulta primordial aclarir-les: les conductes que es castiguen dins de l’abús sexual són aquelles que atempten contra la llibertat sexual sense intervindre violència ni intimidació, i que es realitzen sense el consentiment de la víctima. Hi ha una sèrie de conductes que determinen en quines circumstàncies pot arribar-se a atemptar contra la llibertat sexual d’una persona sense intervindre violència: les conductes sorprenents -aprofitant descuits o aglomeracions-; la presumpció de falta de consentiment -quan l’altra persona està dormint, en coma, anestesiat-; el consentiment viciat -com l’engany o l’antic estupre-; i, finalment, el prevaliment, del que s’acusa els membres de “La manada”. El prevaliment consisteix que el subjecte passiu -la víctima- consenteix a dur a terme actes de naturalesa sexual, però aquest consentiment es troba viciat per haver-se obtingut per una relació de superioritat de l’autor enfront de la víctima -un delicte previst, per exemple, quan l’altra persona és el teu cap al treball-. Els altres dos delictes pels quals se’ls acusava era per robatori -un d’ells es va autoinculpar en el judici d’haver-li robat el mòbil a la víctima després de la violació- i per delictes contra la intimitat -és a dir, per haver gravat la víctima sense el seu consentiment mentre era violada-. Del delicte de robatori, només ha estat condemnat un d’ells per un delicte lleu de furt, pel qual se’l condemna a una multa diària de quinze euros durant dos mesos; i els cinc han estat absolts del delicte contra la intimitat sexual.

La diferència entre un delicte d’abús sexual i un d’agressió sexual -al que anomenem violació si s’ha produït un accés carnal per via vaginal, analment o bucalment- és, bàsicament, la violència i la intimidació -perquè aquestes denoten, en segona instància, el consentiment-. És a dir: si hagueren obligat a la noia a entrar al portal amb un ganivet, agredint físicament o mitjançant amenaces, ens trobaríem davant d’una violació, amb una pena notablement superior. En canvi, la justícia espanyola considera que el fet que cinc desconeguts amb una notable superioritat física i una òbvia superioritat numèrica t’introduïsquen en un portal quan et trobes en un estat de considerable embriaguesa no es pot considerar com intimidació, sinó que s’ha de considerar prevaliment. La justícia espanyola no és més que el reflex d’un pensament recurrent dins l’imaginari patriarcal: que hi ha la possibilitat real que una noia sola, que acaba de fer díhuit anys, coneix a cinc desconeguts que li doblen l’edat tornant al seu cotxe i decideix, del no-res, fer una orgia amb ells en un portal, sense cooperar activament de cap manera, mentre és penetrada sense protecció per torns i sent gravada. Tot això, sense tindre cap experiència en sexe en grup, sense haver mantingut sexe amb desconeguts mai i sense haver estat penetrada analment mai, com va declarar en el judici. Per si fóra poc, aquests cinc afables desconeguts decideixen robar-li el mòbil a l’acabar, que és, segons sembla, un tràmit habitual en aquests luxuriosos i espontanis intercanvis. Aquest relat seria del tot surrealista si no fóra perquè ens trobem absolutament contaminats per la cultura de la pornografia i de la violació, que normalitza aquest tipus d’històries i les converteix en fantasies que molts homes creuen poder complir.

La cultura de la violació, un terme encunyat durant la segona onada del feminisme, descriu una cultura en la qual la violació és un problema social i cultural, i és acceptada i normalitzada causa d’actituds socials sobre el gènere, el sexe i la sexualitat. Exemples de comportaments comunament associats amb la cultura violació inclouen culpar la víctima, cosificació sexual, trivialització de la violació, negació de violació, o negar-se a reconéixer el dany de certes formes de violència sexual que no s’ajusten a certs estereotips de violació violenta. Quan es parla de violadors en potència -un terme bastant polèmic, sens dubte-, no es parla que tots els homes siguen violadors o vagen a ser-ho en algun moment de la seua vida, sinó que tots han estat criats i socialitzats en un context en el qual les violacions són normalitzades diàriament i tractades amb absoluta impunitat en l’àmbit privat. La dificultat que comporta aquest terme no és el terme en si, sinó el fet de comprendre i interioritzar que hem sigut testimonis i fins i tot partícips de moltes més violacions de les que creiem. Però per a poder realitzar l’operació mental d’acceptar aquest fet, hem d’assumir d’una vegada per totes que una violació no sempre suposa violència explícita o que ve d’un desconegut. Recorde amb total nitidesa escoltar, fa un parell d’estius, al meu ex nuvi relatant-li als seus amics que, durant les festes del seu poble, havia mantingut relacions sexuals amb una noia verge a casa i que ella li havia demanat parar perquè li feia mal. Ell parlava tranquil·lament que no va parar perquè amb perquè tan sols li quedaven un parell de minuts per acabar. Tots van reaccionar amb absoluta complaença, com si fóra el més normal del món. I era, indubtablement, el més normal del món. Aquest relat, sense anar més lluny, és el relat d’una violació, i no m’estranyaria que no siga l’única que alguna vegada ho ha escoltat en boca d’un altre home, amb la passiva reacció del seu entorn, en el qual, òbviament, m’incloc. Creu algú que el meu ex nuvi es considera de cas un violador? Creu algú que algú vam censurar la seua actitud públicament, que algú li van recriminar aquest acte que probablement no havia fet sentir gens bé a la persona que estava sent agredida sexualment? Això és exactament la cultura de la violació: la impunitat regnant en l’àmbit social dels relats sobre violacions. I és ni més ni menys que la cultura de la violació la que ha permés que aquesta sentència es dictamine d’aquesta manera, perquè en una societat on no entenem que l’absència de consentiment explícit també és una negativa, mai podrem comprendre com es conforma la sexualitat de les dones, que està totalment arrelada, des d’un moment molt d’hora, en la por a les violacions.

En el Dret Penal, la intimidació constitueix un fenomen psicològic que té lloc a l’atemorir algú amb la producció d’un mal. En aquests casos, la voluntat queda afectada i condicionada per la por a patir el mal amb què s’amenaça. Exigeix, doncs, la intimidació, un subjecte actiu que causa la por amb l’anunci de causar el mal, i un subjecte passiu a qui va dirigida l’amenaça i la pateix. Un dels molts problemes de la sentència és el no comprendre la dimensió ontològica de la cultura de la violació i els seus molts tentacles. Les dones, des de molt curta edat, som conscients -o, més ben dit, ens fan conscients- del perill real que suposa una violació: vam descobrir que hem de tindre por al caminar soles de nit, que hem de mesurar la manera en la qual ens vestim, que no hem de fiar-nos de la bondat dels desconeguts. Aquesta certesa s’instal·la en el nostre inconscient, condicionant els nostres moviments i les nostres decisions en certs àmbits. Qualsevol dona que sap des dels huit o nou anys que és susceptible de ser violada en qualsevol moment de la seua vida també sap que la probabilitat de ser al mateix temps assassinada és rellevant. Hi ha dones valentes que, en aquesta situació, haurien sabut sobreposar-se als fets i oposar resistència. Per descomptat que n’hi ha. Però igual que la víctima, jo també pense que actuaria de la mateixa manera en la seua situació. Sotmetre a un mal és també de vegades una forma de previndre un mal major. I això no implica consentiment. El que implica és haver interioritzat de tal manera la violació com a mètode de control i com a mostra de poder sobre les dones que deixar-se violar sembla l’única oposició assenyada. Una violació és, sense dubte, l’anunci d’un mal major. Tampoc podem oblidar què és, en última instància, la violació: la materialització del poder que els homes exerceixen sobre les dones, un mètode de control.

Ara bé, és la sentència d’acord amb el Dret? Probablement sí que ho és. El Dret està conformat de tal manera que el marge de discrecionalitat entre el explícitament regulat i el que es dictamina és finíssim. No hi va haver una declaració explícita per part dels acusats que anaven a violar-la, així que no existeix tal intimidació. L’única conclusió que podem extraure és que, un cop més, les lleis resulten ineficaces per protegir les dones, perquè la mirada feminista no s’ha posat en elles i, per tant, no comprenen la manera en què conformem les nostres relacions amb els homes dins la societat patriarcal. ¿Hem de qüestionar aquesta resolució? Per descomptat. Creure en la infal·libilitat de l’Estat de Dret i confiar que n’hi ha prou amb recórrer la sentència és absurd. Portem ja un llarg camí recorregut i hauríem d’haver aprés d’una vegada que l’Estat no és un dels nostres aliats. També resulta oportunista -i revelador- la importància que cobra per alguns les decisions judicials, que es tornen, de cop, inqüestionables, quan fa uns mesos ens rebel·làvem contra les que van dictar pel Procés a Catalunya. El camí, hui i sempre, és la lluita contra tota institució que negue el nostre dret a existir de forma plena. Com va dir el poeta Mayakovski, «no només hem de construir lo nou, sinó també dinamitar lo vell».