Fa uns mesos vaig parlar de la planificació utòpica i d’inspiració socialista de Rexford Tugwell. En l’article explicava que Tugwell va ser substituït al capdavant de la comissió de planificació de Nova  York per Robert Moses, decididament pro-sector privat i enemic dels grans projectes socialistes. Moses partia d’idees com l’eficiència, les economies d’escala, el laissez faire (convenientment ajudat per polítiques i planificació que deixessin les mans lliures a les empreses i els fessin bona part de la ciutat a mida). Nova York segueix el seu curs de desigualtats entre barris de luxe, barris d’oficines i activitat comercial, i grans suburbis per les classes mitjanes i populars on s’hi podia dormir i prou.

Entra Jane Jacobs, periodista instal·lada a Nova York que escrivia, entre altres coses, sobre arquitectura. Jacobs, des del primer moment, identifica que la ciutat, com tantes d’altres, s’està convertint en un lloc on no es pot viure bé. Els carrers, explica, s’han convertit en el domini dels cotxes, les botigues estan concentrades en grans superfícies, ningú surt al carrer… Jacobs, però, parla d’un barri que sembla que s’ha resistit a aquesta dinàmica: Greenwich Village. Allà encara els carrers són estrets, hi ha botigues de barri, la gent passeja i, més o menys, es coneix els uns als altres i, sembla, la vida és una mica més bonica. Aquesta història surt publicada al volum «Vida i Mort de les Grans Ciutats Americanes» l’any 1961 i l’èxit és brutal. L’argument és prou senzill: en barris on no només s’hi viu o s’hi treballa la gent estableix relacions (molts cops superficials, però relacions al cap i a la fi), hi ha ‘ulls al carrer’ que fan que la gent se senti segura, etcètera. Bona part dels moviments liberal-progressistes corren a abraçar aquest model i defensen barris compactes, potenciar el petit comerç, acabar amb els grans projectes de suburbis… us sona? A dia d’avui les seves idees s’han convertit en mainstream. Feu un cop d’ull als programes electorals de la vostra ciutat si no em creieu i segur que trobareu la inspiració d’aquesta autora per algun lloc o altre.

Tot i això, com sempre, no tot és tant bonic de lluny com de prop. Pensem en Barcelona sense anar més lluny: si us dic «un barri amb vida al carrer, petit comerç, trama urbana compacta, on es pot caminar bé» em direu, segurament Gràcia, Poble Sec, la vila de Sarrià… Si sou barcelonautes potser Horta, el Clot o el nucli antic de Sant Andreu. No cal conèixer gaire la ciutat per veure que són barris de classe alta, gentrificats o a punt de ser-ho, i aquí hi ha el problema. La societat de Jane Jacobs ha estat sempre un ideal de classes mitjanes: barris homogenis, botigues d’un cert pedigrí, ordre, seguretat, homogeneïtat ètnica… I no dic pas que no sigui un objectiu vàlid pels nostres barris (el darrer tret potser menys). A qui no li agrada veure gent al carrer, anar a comprar a la cantonada i saber que pots deixar les claus al veí? El problema ve que quan es deixa fer, aquests barris acaben sent per qui se’ls pot permetre, no sempre els seus habitants originals. Tots sabem què ha passat amb Gràcia, i quan s’agafa un barri sense vida i es reforma seguint els criteris de la periodista nord-americana (com el Poblenou), els preus es disparen, les botigues no són les enyorades botigues d’arròs i fideus sinó marques interessades a fer diners amb els nous habitants.

I és que si no qüestionem les estructures econòmiques i socials que causen les desigualtats, ens acompanyaran sempre. Jacobs va assenyalar les disfuncions del model del fordisme tardà, amb els suburbis inacabables, els barris dormitori, el trencament de xarxes socials… Però la seva proposta va ser una solució elitista, a l’abast de barris de classe alta que poguessin far valer els seus interessos per mantenir una forma privilegiada o, si es renovaven, pels nous llogaters. D’altra banda, cal reivindicar, fins a cert punt, les vessants del racionalisme més igualitaristes o progressistes, com la de Rexword Tugwell o l’habitatge social dels països del nord d’Europa. Malgrat que les divisions d’usos van portar a problemes socials i ambientals (abús del cotxe, per exemple), el seu objectiu era l’accés a l’habitatge digne i barat i no crear fantasies petitburgeses. Així, amb què ens quedem? Que fem el que fem, vivim en un sistema econòmic que tendeix a crear desigualtats i ho hem de tenir en compte a l’hora de fer qualsevol política. I si no ho fem crearem noves formes de desigualtat i marginalització. Així que carrers compactes? Per què no. Comerç de barri? Endavant. Però sobre tot, combatre el capitalisme salvatge.