Vivim en una època on la moda retro es mescla amb la tecnologia més puntera. Guardem l’últim model d’Iphone a la butxaca d’uns texans Levi’s 501 mentre juguem el Super Mario de la Nintendo 64 en una pantalla HD de 55 polzades. Amb la música passa el mateix. L’streaming és el rei, però en els últims anys la venda de vinils ha crescut fins a representar el 14% de totes les còpies físiques venudes. Segons l’agència Nielsel, l’any 2017 aquest format van arribar a facturar 14,32 milions de dòlars, la xifra més alta registrada des de 1991.
El Jordi Jover fa més de 25 anys que està al capdavant d’una de les botigues de discos més mítiques de Barcelona, Discos Revolver. Què en pensarà, ell? Són els vinils una moda hipser passatgera amb data de caducitat?

Un concepte que sempre ha estat molt estès. Aleshores diries que és una qüestió de postureig o de nostàlgia?

Una mica de tot. Per legitimar la idea que et comentava abans, les multinacionals musicals han volgut encalçar-lo com un format amb valor cultural orientat al sector hipster o bé presentant-lo com alguna cosa nostàlgica que indispensablement s’ha de recuperar.

Podríem dir que el vinil s’està convertint en la nova peça de col·leccionisme de la generació millennial?

Voler aplicar aquesta idea al moment actual és desconèixer per complet el món real que s’amaga a les botigues de música i les fires de discos. El vinil ha anat de la mà del col·leccionisme des dels seus inicis, sempre han anat associats l’un amb l’altre.

Però és cert que cada cop hi ha més fires i més fotos a Instagram…

Potser ara és un fet més visible perquè els mitjans i les xarxes socials incideixen i redunden sobre el tema. Donar a entendre que el vinil era un format gairebé enterrat que ha ressuscitat és una idea errònia que sembla que ha prosperat periodísticament parlant. Que hi hagi un nou grup de compradors que ho facin per moda o seguint una tendència, és evident. Tan evident com que el vinil ha estat objecte de culte d’ençà que va començar a girar en un tocadiscos.

Fa més de 25 anys que esteu al capdavant del negoci de la música. Suposo que les haureu vist de tots colors…

Primer va venir el top manta, les copiadores de CD’s, després les pàgines de descàrrega gratuïta, l’intercanvi de mp3, el descens mundial de la venda de format físic… Nosaltres vam resistir però, moltes botigues de discos de Barcelona van haver de tancar. Vam patir molta competència deslleial per part de les grans superfícies i la crisi nacional va fer que perdéssim gran part de la clientela habitual.

I a tot això se li ha de sumar la polèmica de l’IVA cultural…

Millor dit la incapacitat dels successius governs de reduir l’IVA cultural. Han estat anys molt entretinguts per a les botigues especialitzades i més encara quan intentes subsistir en un país on la música està més a prop de l’oci que de la cultura.

Com heu aconseguit sobreviure vosaltres, doncs?

Espavilant-nos i donant suport a una idea de negoci que sempre ha tingut una legió fidel de compradors i col·leccionistes. I en el fons fent el que millor se’ns dona, demostrant a qui entra a la botiga la nostra passió per la música més enllà del simple intercanvi mercantil.

És cert que les discogràfiques estaven deixant d’editar en format físic?

Mai s’ha deixat d’editar discos, ni tan sols ha existit una suposada tendència per part de les discogràfiques d’acabar amb aquest format. Si és veritat que amb l’explosió del món digital s’han plantejat noves formes de llençar treballs al mercat, però l’edició tradicional sempre ha existit.

Tot i això molts artistes estan apostant novament per editar els seus treballs en vinil. Quins són els més demandats?

Amy Winehouse, Radiohead, Artic Monkeys, Metallica, Bon Iver, Sufjan Stevens, Depeche Mode o Los Planetas.

Tot i que els clàssics i les bandes mítiques no es deuen quedar enrere…

Clar! La gent entra a la botiga buscant discos de The Beatles, Rolling Stones, AC/DC, Judas Priest, Iron Maiden, Rage Against the Machine, Pink Floyd o Queen.

Sabeu quin és el disc que més heu venut en la història de Discos Revolver?

No tinc dades reals però m’atreviria a dir que el disc més venut és Nevermind de Nirvana.

I per acabar, a quin disc et costaria posar-li preu o pel contrari, estaries disposat a pagar-ho tot per l’últim exemplar?

Em costaria molt posar preu a qualsevol disc de la meva col·lecció personal, però el que tinc clar és que mai pagaria tot per un sol disc. Amb aquests diners, imagina’t la de discos que podria comprar! El preu no fa millor un únic exemplar.