Tots els concerts de rock són iguals. Vaja, quasi tots. Un cantant, un guitarrista, un bateria i un baixista damunt d’una tarima. A vegades també hi podem trobar, que sé jo, un teclista, unes coristes… però això ja va a gustos. I des de que comencen a tocar fins a que acaben no passa res. Bé, potser ens trobem davant del cantant de torn que es comporta de forma erràtica, que decideix apropar-se a les primeres fileres del públic…, però habitualment la cosa no s’escapa d’aquí. Teatralment parlant, un concert de rock acostuma a ser la cosa més avorrida i poc imaginativa del món. Per sort, ja fa uns quants anys, a algú se li va ocórrer fusionar art, dramatúrgia i música en directe apostant per la construcció d’un espectacle on el setlist no esdevingués una mera successió de cançons ordenades de menor a major popularitat. Entre tots aquests pioners hi podríem ubicar fàcilment uns inexperts Pink Floyd que immersos en un món de drogues i pscicodèlia post-hippie plantejaven els seus shows com una improvisació permanent on l’estètica es manifestava tant a nivell sonor com visual.
Tot això passava en uns anys seixanta que poc o res tenien a veure amb la realitat actual. Els temps, definitivament, han canviat. I no, Syd Barrett ja no és viu, per molt que el consum de drogues sigui més elevat que mai. Aquells Pink Floyd experimentals i psicodèlics aviat van mutar cap a un nou grup molt més simfònic i progressiu, amb el record del seu carismàtic ex-guitarrista diluint-se mica en mica en el temps i en l’espai. Òbviament la irrupció de David Gimour i els seus solos espacials hi va tenir molt a veure. I van venir The Dark Side of the Moon, Wish You Were Here, Animals i The Wall. Quatre tòtems imprescindibles de la història del rock.
Roger Waters, baixista i pseudo-líder de Pink Floyd, és ara l’encarregat de ressuscitar la memòria del grup, una memòria limitada i interessada que només va ser capaç de recordar la dècada dels setanta, però que a la vegada va actualitzar i reformular la seva música en un nou discurs potent, brillant i necessari. El que es va viure els dies 13 i 14 d’abril al Palau Sant Jordi de Barcelona va ser una lliçó magistral de com plantejar, estructurar i executar un gran concert de rock. Lluny de la poca imaginació característica en aquest tipus de concerts, Roger Waters proposa un espectacle marcadament conceptual i polític, dominat per una enorme pantalla, així com una estructura mòbil sobre la qual s’hi duen a terme diverses projeccions.
El show va transitar en diverses ocasions pel terreny de l’art sonor, i això, en un concert d’aquestes característiques i en un recinte per a més de 15.000 persones, em va excitar especialment. Roger Waters és conscient del que està venent i del brutal impacte mediàtic i social que té una marca com la de Pink Floyd, però en cap moment va voler ser complaent ni ortodox, i això, en una proposta d’aquestes característiques, doncs és d’agrair. I molt.
Tot va començar amb una noia mirant el mar des de la platja. Refugiada? Una preciosa cançó en àrab omplia el palau. Minuts més tard tot es tenyia de vermell. I amb l’aparició de la banda començava a sonar Breathe, construint una de les primeres associacions conceptuals del concert. La migració com un viatge físic, mental i emocional. I la música de Pink Floyd, també.
El viatge ens va portar per obres mestres del grup com ara Time, Whish You Where Here o The Great Gig in The Sky. Però va ser amb la monumental Welcome to the Machine, acompanyada d’uns descomunals visuals fets amb animació tradicional, que l’excitació va creuar la frontera de la nostàlgia, erigint-se com el motor d’un show vibrant i emocionant a tots nivells. Ho va confirmar un Another Brick in The World immens, erigit com una crítica a la subjugació i al pensament de dretes, i molt ben acompanyat d’un nens vestits amb monos de Guantánamo. I encaputxats.
A la segona part (sí, hi va haver un entreacte de 20 minuts), Roger Waters va voler donar molt de protagonisme a un dels àlbums de Pink Floyd on la influència del baixista és més notòria. Un Animals que molts fans, injustament, consideren una obra menor al costat dels seus companys de dècada. Al Sant Jordi va quedar clar que és i serà sempre un dels discos conceptuals més ben parits de la història. I Waters ho va aprofitar per trencar amb la subtilesa conceptual que havia impregnat tota la posada en escena fins aleshores, per encarar-se amb la figura més visible del establishment polític actual. Un Trump exhibit, derrotat i ridiculitzat.
El porc volador va fer acte de presència i amb la interpretació de Us and Them, la qual dona nom a tota la gira, va quedar clar que Waters, més enllà de la crítica, entenia a l’art com un mitjà de reconciliació. Un mitjà utòpic, impossible, vam pensar al veure com quedaven esmicolades en mil bocins les dues mans que intentaven acostar-se, però amb Comfortably Numb, emocionadíssim himne a la infància i la innocència, la reconciliació, finalment, es va produir. Amb Waters. Amb Pink Floyd. Amb el públic. Amb el món.