Aquest 1 de maig sortirem al carrer segons CCOO i UGT sota l’eslògan “Ara ens toca a nosaltres”. Davant del creixement de l’economia, els treballadors han de participar de la distribució dels beneficis. No han de veure els seus salaris, drets i pensions retallats. En plena ocupació del principat per les forces del 155, la societat catalana viu immersa “en el consens de les porres”, una societat unida contra la repressió. Aquesta disposició política uneix les forces progressistes. Alhora que els dos grans moviments de ruptura, el social i el republicà, pugnen per la consecució dels seus objectius.
Dos moviments de ruptura a Catalunya
El progressisme social entén que amb l’alliberament del capitalisme neoliberal, la qüestió nacional quedarà solucionada, ja que no hi haurà interès des de la dreta per manipular les masses amb històries nacionalistes. El moviment republicà entén que amb l’adveniment de la República catalana, l’oligarquia de l’Ibex-35 serà expulsada del principat. Així la qüestió de classes quedarà solucionada. Aquestes dues concepcions holístiques de la política progressista s’enfronten en comú a les forces del 155. I s’uneixen a l’hora de denunciar la repressió i els tics pseudo-tirànics de l’Estat espanyol. El punt de trobada del moviment progressista social català i el moviment republicà és la lluita contra la repressió.
L’1 de maig d’enguany denúncia com les classes treballadores són excloses dels beneficis de la recuperació econòmica. Sense la força pretèrita del moviment obrer, s’exigeix que els beneficis siguin redistribuïts de la mateixa manera que es van socialitzar els costos de la crisi.
Aquest primer de maig, però, neix d’una paradoxa. El moviment republicà/independentista, mai havia estat tan ben organitzat. Ha demostrat ser capaç de dur a terme una gimnàstica revolucionaria, que el progressisme social no ha pogut realitzar. Però no pot transmutar els seus resultats al carrer amb una política clara a les institucions. En canvi el moviment progressista social, té una excel·lent capacitat institucional, però no pot gaudir de la base de carrer del moviment republicà.
Quin conflicte volen generar els sindicats?
Unai Sordo de CCOO ens convoca a “(…) Este 1º de Mayo con un mensaje nítido: O hay reparto del crecimiento o hay conflicto“. El que ens hem de preguntar és a quin nivell de conflicte es vol arribar. Si, en el si del moviment republicà els CDR gaudeixen de gran popularitat, és per la seva efectivitat a l’hora de fer grans accions de masses. Encara que no hi hagi cap objectiu ni estratègia, el sol fet de tallar una carretera “per la llibertat dels presos” o “per defensar la república” convenç a grans multituds. El sindicalisme seguirà la tendència de lluita dels CDRs?
Des de l’òptica republicana és fàcil justificar els talls de carreteres, invasió de vies, etc. Els independentistes volen acabar amb l’Estat. Per tant, quina manera millor de fer-ho que tallant les seves comunicacions, encara que només sigui un simulacre? Aquest nivell de mobilització a Catalunya, igual que al País Basc, ha costat la criminalització del moviment per part de les forces de l’Estat. Alhora que el mateix estat s’ha negat a negociar res, ni a dialogar amb les forces mobilitzadores. Els sindicats, si realment volen provocar conflictes, hauran de fer el mateix que els CDR o més, la resta ni serà considerada com a conflicte.
D’altra banda les forces progressistes socials han encapçalat grans mobilitzacions, però no han aconseguit en cap moment (dels últims mesos) els nivells de les republicanes. El 15-M s’ha institucionalitzat, però no té unes estructures equivalents als CDR, que puguin actuar en qualsevol lloc de Catalunya i qualsevol moment. Ens trobem davant d’una paradoxa. Qui pot canviar l’estructura de l’Estat o dissoldre’l en benefici d’una millor distribució de la riquesa, no té capacitat institucional per fer-ho. Només la té al carrer. I qui té la capacitat institucional per redistribuir la riquesa, no té la capacitat de defensar-la al carrer.
Un pacte per la victòria
Si l’Estat no ha volgut negociar amb el govern d’una comunitat autònoma que comptava amb un ampli suport social. Amb una ciutadania organitzada i híper-mobilitzada, que ha arribat a paralitzar verdaderament punts estratègics del país. Per què hauria de negociar l’Estat amb els sindicats una millor distribució de la riquesa de país? Quins incentius tenen les grans empreses extractives de l’Estat a canviar? De la mateixa manera que l’independentisme té la força i l’organització i el progressisme social l’estratègia institucional, una aliança que deixes enrere l’infantilisme o el sectarisme d’esquerres, podria realment canviar l’Estat.
De la mateixa manera que el 17 d’Abril els sindicats i el moviment republicà va marxar conjuntament per l’alliberament dels presos. El moviment republicà hauria d’acordar diferents punts amb el moviment progressista per tal que aquest es pogués sumar a la lluita contra l’Estat i els dos moviments, passada la lluita poguessin recollir els desitjats fruits de la victòria. Aquest pacte donaria sentit a la lluita dels dos moviments alhora que permetria que l’alliberament nacional també pogués ser social. Només així sí que “Ara ens toca(ria) a nosaltres”. Llavors sortir al carrer tindria tot el sentit del món, ja que es basaria en una anàlisi pràctic del moment històric, lluny d’infantilismes d’esquerra o verins de sectaris. Una aliança estratègica de dos moviments tan poderosos podria posar efectivament l’Estat en setge. La pregunta és, fins a quin punt CCOO o UGT i el moviment republicà volen aliar-se per augmentar el “conflicte”?