Com ja sabem, ahir es va fer pública la sentència emesa per la Secció Segona de l’Audiència de Navarra. Com que és primera instància, qualsevol de les parts por recórrer la decisió al Tribunal Superior de Justícia de Navarra, i després d’aquest pot haver un molt possible recurs al Tribunal Suprem.
És que els casos mediàtics donen molt de què parlar. Si bé normalment no hi poso gaire atenció – els judicis paral·lels per mi mai han estat interessants- en aquest he fet l’imperiós esforç de llegir-me les 371 pàgines que formen la decisió judicial. Per tant, he volgut tenir una opinió qualificada i no entrar en judicis populars, al marge de les meves conviccions morals i parlant des d’un punt de vista estrictament tècnic-jurídic. Per aprendre sobre l’assumpte, us convido a seguir llegint les següents línies d’aquest article.
En primer lloc, el nostre Codi Penal regula, al Títol VIII, una sèrie de delictes que atempten contra la llibertat sexual. És important saber que una agressió sexual no és sinònim de violació, ja que una violació podria ser un abús sexual, en el supòsit d’una persona sota els efectes de l’alcohol o de la submissió química. Així, el tipus bàsic de l’agressió sexual (article 178 CP) indica que “el que atentare contra la libertad sexual de otra persona, utilizando violencia o intimidación, será castigado como responsable de agresión sexual con la pena de prisión de uno a cinco años”. Cal afegir que, en els fets provats, s’ha demostrat que hi va haver accés carnal per la via vaginal, anal i oral, amb la qual cosa la pena pujaria a una forquilla d’entre sis a dotze anys de presó (article 179 CP); i, seguidament, com que els fets són comesos de manera conjunta per dues o més persones, la pena de presó hauria d’oscil·lar d’entre els dotze i els quinze anys de presó.
Com a contrapartida, l’Audiència ha optat per aplicar el tipus d’abús sexual (article 181 CP), en els següents termes:
1. El que, sin violencia o intimidación y sin que medie consentimiento, realizare actos que atenten contra la libertad o indemnidad sexual de otra persona, será castigado, como responsable de abuso sexual, con la pena de prisión de uno a tres años o multa de dieciocho a veinticuatro meses.
2. A los efectos del apartado anterior, se consideran abusos sexuales no consentidos los que se ejecuten sobre personas que se hallen privadas de sentido o de cuyo trastorno mental se abusare, así como los que se cometan anulando la voluntad de la víctima mediante el uso de fármacos, drogas o cualquier otra sustancia natural o química idónea a tal efecto.
3. La misma pena se impondrá cuando el consentimiento se obtenga prevaliéndose el responsable de una situación de superioridad manifiesta que coarte la libertad de la víctima.
4. En todos los casos anteriores, cuando el abuso sexual consista en acceso carnal por vía vaginal, anal o bucal, o introducción de miembros corporales u objetos por alguna de las dos primeras vías, el responsable será castigado con la pena de prisión de cuatro a diez años.
5. Las penas señaladas en este artículo se impondrán en su mitad superior si concurriere la circunstancia 3. a o la 4. a , de las previstas en el apartado 1 del artículo 180 de este Código.
En essència, l’element de la discòrdia que ens fa variar substancialment entre una forquilla de dotze a quinze anys de presó a un radi molt menor, doncs els magistrats han optat per fixar una pena de 9 anys de presó. No estic dient que la condemna sigui massa laxa o massa dura, sinó que el més greu de tot això és què s’entén, per part de la judicatura, per violència o intimidació. Si hi ha una cosa que tenen en comú els tres magistrats que han votat la sentència, és que pensen que no hi ha hagut violència (bé, no la ha hagut, doncs no consta en cap informe forense cap agressió física pròpia, com un cop o una esgarrapada), ni intimidació.
Però què s’entén per intimidació? El tribunal cau en una contradicció que donarà peu a moltíssima literatura jurídica, doncs descriuen un ambient de superioritat format per cinc homes grans, de complexió forta i de deu anys més d’edat. Però aquest ambient de superioritat no és, per tant, una intimidació suficient per entrar en el tipus d’agressió sexual? En els fets provats consta que, derivat d’aquesta situació – quan li descorden la ronyonera i el sostenidor, quan li baixen els pantalons, mentre dos d’ells la tenen atrapada entre els seus cossos – ella queda en un estat de shock tal que no pot donar cap tipus de consentiment. El més racional i adequat, en conjunció amb l’esperit de la norma, és admetre que hi ha intimidació, per raons més que òbvies i que queden ben patents a la decisió.
En la meva modesta opinió, això denota molt la política criminal que regeix en aquest país. La violació, l’abús i l’assetjament sexual han estat totalment normalitzats per la societat, fins tal punt que mai coneixerem del tot la xifra negra de delinqüència que hi ha en aquest sentit. Per no parlar de què, segons el meu parer, el fet que un d’ells sigui guàrdia civil i l’altre militar ha influït massa en la decisió, portant al tribunal en un categòric error de l’aplicació del dret.
I del vot particular que demanava l’absolució dels cinc processats, avui no en parlarem. En parlarem un altre dia de la urgent necessitat de renovació que té la judicatura.