Jo també tinc por, #YoSíTeCreo

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Avui, quan tornava en tren de la meva classe de ball dels dijous, m’he posat a pensar en tot el que havia passat. És tan greu, tan vergonyós, tan trist i tan intolerable, que em faig creus que pugui ser veritat. Tremolo només de pensar que de vegades els jutges i les sentències fan encara més por que els qui fan mal.

Asseguda a l’últim vagó he mirat a un costat i un altre i m’he vist envoltada de gent. Alguns venien de treballar, altres començaven una nit de festa. I aleshores he recordat les nits tornant a casa dels meus pares, esgotant l’L1 fins a les últimes estacions abans d’arribar a Santa Coloma. Recordo que el tren s’anava buidant i que al final del trajecte, de vegades, només ens quedàvem 4 o 5 persones, dispersades pels seients. Com més buit es quedava el metro, més insegura em sentia. Em deia, “i si ara em quedo sola i a la següent parada puja algú que…” Aquí el tens. El pensament inevitable.

Us he de dir que poques vegades m’he trobat tornant completament sola a casa de matinada. Quan sortia, o em quedava a casa d’alguna amiga, o compartíem un taxi o de vegades fins i tot, em venia a buscar a algú. El meu pare sempre em deia (i encara em diu) “no m’agrada que tornis sola tan tard”. I no m’entengueu malament, no el vull posar en evidència per aquest comentari, ni de bon tros. Ell simplement com tots, com totes, pateix. Perquè inevitablement pensa que pel simple fet de ser dona i anar sola, em pot passar alguna cosa.

I nosaltres, noies, fem el mateix. Pensem que ens poden passar coses. TENIM POR. Per què si no quan ens separem d’una amiga li diem “avisa’m quan arribis”? Per què si no quan estem soles a un carreró i algú en ve darrere accelerem el pas? Per què si no ens posem tenses si al transport públic ens quedem a soles amb un home desconegut?

Segurament nois, molts de vosaltres heu estat aquella persona que va darrere al carreró i que en realitat també torna a casa. O l’home assegut a l’autobús que està preocupat pels seus problemes. Us heu parat a pensar mai que trist és generar por?

La societat està podrida, corrompuda. Se sosté sobre uns fonaments vomitius. I els que haurien de donar exemple no tenen impunitat. Perquè quan tenen l’oportunitat de castigar el mal, es riuen a la cara de les víctimes i generen que tota aquesta por encara es faci més gran. Per què al final LES COSES PASSEN PERÒ “NO PASSA RES”. I el que és una violació es queda en una agressió, però el que és sentir terror i fàstic, això és un trauma que es queda per tota la vida.

Perquè jo també tinc por, i estic farta. Vull ser lliure. Per això dic PROU, #YoSiTeCreo.