Itziar Castro (Barcelona, 1977) és una tot terreny: actriu, cantant, productora, directora, poeta, cabaret, circ… El seu caràcter, marcadament descarat, retrata una manera d’interpretar la vida des d’una perspectiva alegre, despreocupada i amb una autoestima contagiosa. Fa vint anys que es dedica al món de l’espectacle, enguany és una de les actrius revelació.

Recordes alguna entrevista on no t’hagin preguntat pel teu físic?

Amb la meva cap de premsa vam fer una aposta, els qui no et preguntin pel teu físic a la red carpet dels Goya els hi regalarem un pernil. Després va resultar que molta gent no ho va fer perquè el temps era limitat i les preguntes eren sobre com anava vestida, com vam dibuixar el meu personatge de Pieles a les ungles… Però en entrevistes així de tu a tu, tothom m’ho pregunta.

Doncs a mi m’agradaria preguntar-te per la seguretat personal que desprèns, és fascinant.

Suposo que sorprèn que una persona que està fora de la norma hagi arribat on ha arribat. Més enllà de teràpies vàries, no he fet res concret. El que m’ha ajudat molt a tenir gran autoestima és la meva professió, trobar el meu lloc, destacar, ser valorada pels companys, fer feines tan diferents i amb gent tan important… Treballo amb persones que admiro, em fa sentir orgullosa i segura. A part, que lligo molt. Sempre he tingut gent que m’ha fet sentir molt guapa i super bé.

“Hi ha maneres d’actuar que et fan formar part de la manada, el més difícil és ser diferent i no caure en voler ser com els altres”

Apuntes al teu entorn per sentir aquesta seguretat, fins a quin punt creus que és determinant l’educació perquè allò que se surt de la norma no sigui “rebutjat”?

El meu personatge de Pieles ho explica molt bé, és una dona outsider que ningú estima, ningú l’ha tocat. Quan arriba un personatge que és encara més estrany que ella al bar, amb qui hauria de sentir empatia, tot el contrari. Se’n riu, la critica, la insulta… Per què ho fa? Perquè la majoria de gent que se sent malament necessita fer això per sentir-se bé i formar part del grup. Fent això, formant part del grup que insulta, ningú es fixa en tu. Si ets un més, ja ets normal.

Hi ha maneres d’actuar que et fan formar part de la manada, el més difícil és ser diferent i no caure en voler ser com els altres; posar-se a dieta, anar al gimnàs… T’has de mantenir i ser com ets.

Fa poques setmanes dues instagramers com Dulceida i Laura Escanes van liderar una campanya en pro de la seguretat personal que fou bastant criticada perquè són perfils que entren, com tu dius, “dins de la norma”. En aquesta campanya lamentaven sentir-se grasses, entre altres aspectes.

M’he creuat alguna vegada amb la Dulceida, en els Gaudí i els Goya, però no he pogut parlar amb ella. Algun dia vull parlar amb ella, en serio, em ve molt de gust. Crec que algú que ha sortit de l’armari, amb la seva edat, que es posa en bikini davant d’una càmera… Més igual si ho fa per “pobreta” o no. Està ajudant a tantes noies a sentir-se bé, a sortir de l’armari! Pot ser que ho faci per tenir més seguidors… Autoestima… Per una campanya mediàtica… És igual! Si amb aquest vídeo ajuda, benvingut sigui. Jo em despullo per Harper’s Bazaar perquè em dona la gana, però si això ha ajudat perfecte.

El que està clar és que ella se sent malament, però també és cert que la més grassa és l’única que va vestida diferent. Però aquí també hi ha una cosa que no s’explica, i són els problemes que tenim per trobar roba de la nostra talla.

De la noia grassa només destaquen en positiu els seus aspectes facials.

És una realitat, les floretes que rebo són de “pero eres muy guapa de cara”… Y el cuerpo va solo? Quan no agrada el teu cos es fixen en la cara. De mi destacaria els meus ulls i els meus pits! Elles podien haver dit coses com la seva manera de ser, els pits… Però diuen la cara. Doncs bé… De les altres diuen parts del cos?

Sí.

Ah… I de la més prima què destaquen?

No ho recordo bé, crec que la clavícula.

Hem perdut el nord… L’altre dia estava amb la Cristina Pedroche, ella li diuen la ‘Ballena de Vallecas’ i és com un braç meu… No arriba a cama. I ara que s’aprima li diuen anorèxica… Hi ha noies amb la talla 44, que és una talla estàndard, que consideren que és una talla gran.. Hem perdut el nord. Tracten la gent de la talla 44 com si fos obesa, i no.

Els cànons de bellesa canvien.

Totalment, si a una empresa com Mango o Zara li interessa canviar-los, els canviarà demà. Pensa que fa quinze anys els cànons de bellesa eren el que ara es diuen de moda curvy. Cindy Crawford i Naomi Campbell ara serien considerades grasses.

Fa més de 20 anys que et dediques a la teva carrera d’actriu, trajectòria que defineixes de “perseverança”. Sents que comences a recollir els fruits?

He tingut molta sort de treballar amb gent important i en projectes diferents, per tant, de tots he anat recollint fruits. El que passa és que ara sembla que hagi aparegut com un bolet a la nevera, que la gent hagi fet un clic i conegui la persona que hi ha rere tots aquests personatges. Li va passar a la Carmen Machi, tota la vida fent teatre i la coneixen perquè fa Aída… Què és recollir fruits? Ser famós?

Suposo que ajuda a l’hora de trobar feina.

No és la finalitat. La finalitat és viure d’això tota la vida, és una carrera de fons amb moments alts i baixos. Com més gent et coneix és més fàcil aparèixer al seu cap quan pensen en algú per interpretar un paper. La majoria d’actors han tingut moments on han estat aturats.

La precarietat és una tònica habitual en el món cultural.

Jo ara mateix estic en números vermells al banc, per la promoció, els viatges… Tot això no es paga. Conec gent que ha estat nominada als Goya i l’endemà ha anat a l’atur, o que ha demanat un préstec per tenir un vestit per recollir un premi. No tot és or, no pel fet de tenir més popularitat vol dir que guanyes més diners. Mentre fas la promoció no estàs treballant, i quan treballes no fas la promoció. És un món inestable, per tant, hi ha molts moments baixos.

“A mi no em truquen si al guió no posa “gorda””

L’empoderament de la dona en la indústria del cinema nord-americà de mica en mica és una realitat. En quin punt es troba el paper de la dona en l’espanyol?

Hi ha molt camí per recórrer, aquí no és només pel fet de ser dona sinó també per ser diferent. Si en un guió no posa que busquen una personatge que és grassa, negra, o asiàtica no tens el paper. En canvi, als Estats Units, et trobes sèries com Anatomia de Grey on hi ha una asiàtica, una negra lesbiana i ningú posa cap problema, és una naturalitat. A mi no em truquen si al guió no posa “gorda”. M’he trobat en situacions on en la descripció del personatge només hi posa ‘dona de 40 anys’, i jo demano el paper em diuen que ‘No’ perquè volen un personatge “estàndard”. On hi ha més barreja multicultural és més fàcil que es vegi un jutge o advocada negres. Aquí hi ha molt camí, a Vis a Vis estem veiem com les dones de diferents edats, ètnies, tendència sexual i físic tenen cabuda.

Aquesta onada de denúncies per assetjament sexual que hi ha als Estats Units per què no hi és a Espanya? No existeix aquest problema?

Tu creus que hi ha jugadors gays?

Sí.

I per què no surten de l’armari? Doncs aquí està. Qui ho ha de dir és cadascú, el que puc dir és que a mi, i a amigues meves, no ens ha passat. Que ens han tirat la canya? Sí, i quan ho fan m’ho prenc a conya o li dono la volta. És un tema molt delicat i cadascú ho viu diferent. Quan tens un caràcter com el meu i m’han intentat assetjar, et puc garantir que o li he donat la volta o l’he assetjat jo amb ell, o li he fet la broma de “vamos a la cama!”.

Com tinc físic i força, a més de ser cabaretera, doncs m’escapo. Potser qui és més tímida i li costa més de reaccionar no ho fa com jo. Si no han sortit és perquè no se senten suficientment fortes o perquè potser ho veuen diferent.

“Tots som masclistes, fins i tot les més feministes fem coses que diem “hòstia!””

I si una companya teva fos víctima? L’ajudaries a explicar-ho?

Sí, però no ho explicaria jo. El que està clar és que en aquest país hi ha molt masclisme, i això ho va explicar molt bé en Juan Diego quan va guanyar el premi Unión de Actores y Actrices -Millor actor secundari- i va dir obertament que era masclista. Ens vam quedar tots parats, però la reflexió era molt encertada: “Dic que sóc masclista perquè és l’única manera de fer possible el canvi, si no ho diem nosaltres, mai acceptarem que tenim una cultura i una educació masclista. I encara que no ho volem ser, és dins nostre. I sense voler ho tenim. Fins que no ho reconegui jo primer i ho accepti no canviaré mai”. I té raó, tots som masclistes, fins i tot les més feministes fem coses que fem “hòstia!”.

Ho tenim a la nostra cultura, i en aquest país hi ha una tradició masclista. Si un conegut, director o actor, ha assetjat però ella anava en minifalda, segurament serà ella qui l’ha provocat. Potser per això tampoc ho diuen, perquè els mitjans li donaran la volta.

Als Estats Units valoren molt més els seus actors, aquí ets actor, no una estrella. En temes com aquests si ho diu una Nicole Kidman tindrà més valor que si ho diu algú d’aquí. Des dels mitjans i l’opinió pública no se la tractaria igual. De fet, va passar fa molts anys en el tema de la violació de l’actriu d’un ‘Tramvia llamado deseo’. Li van fer bulling quan ho va denunciar, tant que que es va acabar suicidant.

Has guanyat el premi a l’actriu revelació de la Unión de Actores y Actrices. Tens més presència mediàtica, més actes, ets una peça destacada de la sèrie Vis a Vis… Com gestiones una agenda que potser a primera vista sembla difícil de quadrar?

La veritat és que mai fem els mateixos horaris, tant et poden venir a buscar a les cinc del matí com a les dotze del migdia. Tampoc rodem cada dia… Però a vegades em puc trobar que tinc rodatge, un esdeveniment, a Madrid n’hi ha moltes premiers i estrenes, un parell d’entrevistes…

Hi ha molta diferència entre el ritme cultural de Madrid amb el de Barcelona?

Jo, que vaig viure l’època daurada de la Barcelona dels musicals, en què podies sopar a diversos bars durant tota la nit o cantar en un karaoke a les cinc del matí… La Barcelona més canalla, la que a tota Espanya deia que tenia el millor teatre i els millors actors i actrius, a poc a poc va desapareixent perquè tenim una ciutat més pensada en el turisme que en la cultura, més pensada enles horaris europeus pels turistes que no pas per la gent d’aquí. Em fa molta pena. Fa anys ho vaig veure molt clar en ‘La Nit en Blanc’ a Barcelona, que després vaig viure a Madrid. Tot Madrid es va tornar blanc, tot obert, esdeveniments a tot arreu, museus oberts, vaig veure el Gernika a les tres del matí i gratuïtament. Aquí La Nit en Blanc era com una anècdota, és quan vaig “quina pena, tot el que estem perdent”.

“L’Ajuntament de Colau té un projecte més social que cultural. La part de cultura la deixen més a un costat i fa falta que la cultura estigui present”

I tu per què creus que passa?

Quan hi ha les festes de la Mercè s’omple tot, no? Potser perquè és gratuït, però els preus dels espectacles no són abusius perquè costen molts diners. Potser fan falta més ajudes de l’Ajuntament. El que sí que està clar és que la gent que viu aquí només surt els caps de setmana, això a Madrid no passa perquè la gent surt cada dia, té una vida cultural diària de dilluns a diumenge. Des de l’Ajuntament de Madrid hi ha ajudes perquè la gent gran pugui anar al teatre amb preus especials, subvencions. Hi ha espectacles que valen 60€ que estan plens, com la Família Adams o el Rey León, cada dia omplen. Com passa a Londres, plens cada dia. Abans això era així, també hi ha actuacions com les de Mar i Cel que s’omplen, suposo que hi ha coses que interessen i que no. No sé ben bé què funciona i què no, el que sí que sé és que l’Ajuntament de Colau té un projecte més social que cultural. La part de cultura la deixen més a un costat i fa falta que la cultura estigui present.

Aquest matí has tingut una entrevista, ara tens la nostra i em dius que demà encara en tindràs més. Tens la sensació que et repeteixes?

Bé, sí… No… No ho sé (riu). Intento canviar les coses, tot i que dic coses que són sempre les mateixes. La meva sensació és que són les preguntes que toquen ara per conèixer el personatge, l’actriu, la persona… Entenc que més endavant seran sobre la feina i altres coses. Si no em plantaré i faré com el Javier Bardem i la Penélope, que estan cansats d’entrevistes i en fan més.

Tens algun dilema entre el cinema i el teatre?

Jo sóc actriu, de tot, que no tothom ho pot fer. Gràcies al meu físic he fet circ, cabaret, musical, gospel, teatre, cine, televisió, comèdia… I això no ho pot dir tothom! Poder fer les campanades de Santa Coloma de Gramenet, l’endemà gravar Vis a Vis i a l’altra rodar una pel·lícula que és un drama i després fer una comèdia… M’agraden tots els gelats i tots els seus gustos.