Lola Vendetta o Raquel Riba? “La Lola sóc jo portada a l’extrem”. La Lola és l’alter ego de Raquel Riba Rossy, una il·lustradora que es desfogava amb vinyetes “de coses que em tocaven els pebrots”. Inicialment no tenia cap idea de publicar-ho però “va acabar sortint una catarsi”. “Quan es va començar a programar i replantejar, va ser quan vaig conèixer a la meva parella”. La Lola acaba de llençar el seu segon llibre: ¿Qué pacha, mama?, on fa un nou exercici d’introspecció a través de les seves satíriques vinyetes plenes de violència, humor i reivindicació per la lluita feminista.
Com va néixer Lola Vendetta?
El personatge va néixer ara fa quatre anys en un pis on vivia amb cinc noies a Sagrada Família. Jo em vaig dedicar a fer vinyetes de coses que em tocaven els pebrots. Tal qual (riu). Sense cap idea de publicar-ho ni res. I va acabar sortint una mena de catarsi, i al posar-ho a les xarxes socials li vam acabar posant un nom. Quan es va començar a programar i replantejar va ser quan vaig conèixer a la meva parella. Ell és pintor i ja feia temps que treballava amb les xarxes socials. I em va dir ‘mirem com ho fem, no?’. Una mica la mateixa història d’altres il·lustradores que estan en la mateixa situació que jo (riu). Ell és molt d’estratègies i jo sóc molt més abstracta, així que ja em va anar bé. El personatge va néixer per accident, es va quedar en carpetes durant mesos.
Per accident?
Sí, per exemple, feia una vinyeta i una amiga em deia ‘has de matar a aquest tio que m’ha dit això pel carrer’ i ens desfogàvem. I resulta que després es va fer una mica més gran (riu).
Es confonen la Lola i la Raquel?
Jo crec que sempre. Durant un temps vam intentar separar el personatge de mi però és que m’és molt difícil plantejar-ho d’una altra manera. Trobo més fàcil explicar les coses si les he viscut en pròpia pell. També si gent propera m’explica coses que quasi sento meves. Per això, la Lola és una noia cisgènere, heterosexual, blanca veient el món des de la seva perspectiva des dels vint i escaig anys. No m’atreveixo a explicar històries que no he viscut perquè potser els matisos no els capto igual. La Lola sóc jo portada a l’extrem. Tinc una katana però no vaig pel món amb ella (riu).
D’on ha vingut la inspiració per convertir la Lola en dos llibres?
El primer va sorgir de moltes converses amb les amigues: què ens molesta, què ens fa ràbia, què ens fa riure i la transcendència que li donem a tenir una mena de tribu amb les amigues. A com et sents en una relació de parella, què passa amb la teva parella quan tens l’autoestima baixa… per exemple, li dónes més espai a una persona que potser la té més alta, i aleshores ets més vulnerable. Comences una relació així i és ‘lia parda’ (somriu). Això és totalment autobiogràfic i s’ha vist també amb les amigues.
I el segon?
És introspecció total. Me’n vaig anar a viure amb la meva mare durant tres mesos. Converses, converses i més converses. Plantejar-me no només converses amb la meva mare, sinó també el personatge, relació entre la mare i la filla, la Lola. La mare no és exactament ma mare però hi ha matisos que sí, afectuosa, agra amb un sentit de l’humor molt àcid és ma mare. Tot i que ella és un pèl mes ‘happy flowers’ que el personatge (riu). Vaig barrejar el personatge de la meva mare amb el personatge d’una galerista francesa que treballava davant de l’estudi de la meva parella. És així, tota esquerpa però tota afectuosa. És un personatge súper entranyable, ella com a personatge tret del món real. Fuma tot el dia, beu vi, col·lecciona cadires de disseny… Ha estat més d’introspecció, estar reflexionant, com es pot haver sentit la meva mare, que té un fill discapacitat.
“Quan tu soluciones coses i et posiciones al món d’una manera, la gent ho sent i les coses comencen a canviar”
Sumar tot això, implica uns reptes. I per això m’interessava parlar d’un personatge així, amb molta personalitat perquè des de fora podem cometre l’error d’imaginar-nos a gent molt suau al costat de nanos amb discapacitat i moltes vegades és justament al contrari, perquè t’has hagut d’arromangar les mànigues, i som-hi. Et trobes amb personalitats molt completes. També ho he fet per entendre’m a mi. En la mesura que faig exercicis d’entendre’m a mi mateixa la gent diu ‘oh, jo també’ i inconscientment generes una reacció en cadena. Quan tu soluciones coses i et posiciones al món d’una manera, la gent ho sent i les coses comencen a canviar. Sigui a través d’il·lustracions o a través d’una actitud. Per això aquesta frase que diu ‘el millor que pots fer per ajudar als altres és ajudar-te a tu mateix’ és certa. Intentes solucionar coses estant malament i arribes amb la teva merda i la de l’altre. Afortunadament, quan li vaig ensenyar a ma mare va riure molt, i no es va ofendre.
És més difícil tenir la idea o plasmar-la?
A mi sempre em diuen allò d”ha de ser molt difícil tenir les idees’, i jo dic que no. Les idees són ràpides com el pensament. El que és difícil és ordenar-les i plasmar-les com toca, fer-ho a temps i tota la pesca. Per mi això és el més difícil. Si només hagués de pensar les idees i només de pensar-les es dibuixessin soles, produiria com xurros. La feina és adaptar-ho tot a un llenguatge comprensible per tothom.
Has rebut crítiques per les xarxes socials?
Ui, i tant!
I com les gestiones?
Abans m’enfadava molt. Una de les respostes que penso ara és dir quelcom a sac: ‘tengo entendido que las feminazis hacen lámparas de los hombres que matan, jabones y cosas así’. És que no ho entenc. La paraula feminazi és una barreja de dues coses que són massa bèsties. És una resposta molt normal de la societat, insultar-nos. Quan tu intentes fer un moviment cap allà tens alguna que et fa resistència en sentit contrari. La resistència són aquests insults. També m’han insultat noies, per intentar rebaixar-me la seguretat. Et pot portar als extrems de la ràbia però també és un compromís amb tu mateixa de quin poder dónes a aquestes persones perquè els seus comentaris puguin arribar a enfadar-te. Quan tens molts seguidors i els hi dónes poder, pots acabar al fons del pou. Establir una línia és difícil sobretot els dies que estàs més baixa d’ànims o estàs més sensible. I et preocupes moltíssim per la repercussió que podries tenir.
Hi ha algun insult o comentari que et molesti especialment?
He de fer la meva feina i rebre moviments en contra. Feminazi no és un insult que em faci mal. Però quan em diuen ‘blanca de mierda’ o ‘transfòbica’, ja em molesten més. Aquestes crítiques vénen pel simple fet de concentrar-me en un personatge que s’assembla a mi, i jo sóc blanca, europea, cisgènere i hetero. I quin personatge més avorrit, oi? Hi ha molta gent que entén Lola Vendetta com un moviment a seguir, que també és bonic i quan s’entén així, però hi ha molts buits que no he tingut temps de treballar.
Per exemple?
No vull fer un personatge que parli de temes racials fins que jo no em submergeixi en aquest tema de ple. La meva parella és negra i colombiana però sempre ha tingut la sensació que li ha relliscat aquest tema. Per tant no em serveix (riu). I el tema de la transfòbia no el parlo perquè no el sé. Les coses tenen un temps. M’he passat un temps tancada i quan em tanco en un llibre em tanco a un nivell que les meves amigues em pregunten què faig, on sóc… I surten treballs molt xulos però al mateix temps, estàs tancada.
Com has treballat fins ara?
Al meu cole, no es parlava dels genitals masculins ni molt menys dels femenins. Fins que no t’ensenyen fotos, radiografies, no ho entens, no entens res. Ho perceps com una putada i no té cara i ulls. He fet tot un procés com d’entrar dins de la meva identitat sexual que sembla que igual no l’hàgim de fer. Sembla que ja ho tinguem així. No ho sé com ho porten els nois en aquest sentit, però nosaltres no comentàvem res.
“Tot es basava en com prevenir el patiment però mai en com buscar el plaer, que està al mateix lloc”
Per exemple, si explicaven alguna cosa, tot es basava en com prevenir el patiment però mai en com buscar el plaer, que està al mateix lloc. Ha estat un procés de recerca molt gran. Ara estic en un moment en què crec i conec moltes coses. I per tant, puc explorar altres temes. Però fins ara estava posada en el ‘voy a entenderme a mi porque tengo un cuerpo que no lo entiendo’.
Què és el feminisme per a Lola Vendetta?
Hi ha moltes maneres d’entendre’l i totes són complementaries. Últimament es diu que no es pot parlar de multifeminismes perquè aleshores lluitem entre nosaltres. I jo no hi crec en això. Lluitador ho ets quan tens un enemic. Jo no crec en la lluita. Crec en l’esforç, en l’educació de responsabilitats, en un centrar-se… Però no m’agrada el terme de “lluita feminista”. Digues-me hippie. Però em vaig cansar de viure així. El personatge de Lola Vendetta lluitava a mort i amb katana i la gent m’insultava molt més, vivia amb més pressió, tenia més ansietat. Em pujaven els seguidors i pensava i si corro perill? Jo també estava atraient molt d’enfado. Vaig canviar una mica el matís, que quedés més clara o evident la broma real, no tant la ràbia que jo sentia. Mostrar-ho més com una sàtira i vaig deixar de rebre tants insults. El feminisme és una educació de les responsabilitats. Entesa com una paraula maca. A nosaltres ens donen unes habilitats per respondre a fets.
El feminisme el miro des del punt de vista educacional, des del punt de vista econòmic no, que no se’m dóna bé. Si a mi m’han educat amb l’habilitat de respondre amb victimisme total quan tinc una discussió, aquesta és l’habilitat que tinc fins al moment. Un crit d’un home et destrossa la vida? El crit de la fruitera i de la peixatera no ho fa, doncs el de l’home tampoc. Se t’educa perquè et destrossi la vida. Saps respondre amb les habilitats que has adquirit fins al moment però cal entrenar-se per saber respondre de manera diferent, reeducar el cervell per saber respondre d’una altra manera. El feminisme és una reeducació de les nostres responsabilitats.
I la idea d’anar amb katanes pel carrer?
(Riu). Crec que la imaginació dóna per molt. La clau de l’èxit de l’ésser humà és imaginar-se el que li doni la gana, ara bé dur a terme el que és millor per la tribu. La katana de la Lola la veig més com una necessitat meva personal, que la podem tenir moltes, de demostrar-me a mi mateixa que jo em puc defensar. Que no necessito ningú extern per defensar-me. Quan estic desanimada o tinc moments lletjos penso, què faria la Lola? És un exercici xulo. Estem limitats a fer el que coneixem i el que en aquell moment sentim. Ara potser tens uns altres imputs però no se’ns ha preparat per al fracàs.
A qui van dirigits els llibres de Lola?
No m’ho vaig plantejar. Jo vaig pensar: ‘són per mi’. El Javier Cercas tenia un decàleg per a artistes i deia no escriguis pel teu xicot, la mare o els seguidors, escriu per a déu. Independentment de si hi creus o no és una frase bonica. Si penso en escriure per a les meves seguidores, explicaré allò que crec que elles voldran sentir. No m’acabo despullant del tot. I és en el fet de despullar-se, treure’s els nusos de l’ànima, aquí és on la gent s’enganxa. Coses que et fan vibrar. Sempre hi ha un ésser humà obrint-se totalment.
“L’amor desordenat és un tsunami que destrossa. I l’aigua ordenada què fa? Alimenta una població”
Despullar-me davant dels seguidors, de la meva mare, de la meva parella… Una noia de Revolución Femenina –un taller d’empoderament femení– deia que la gent pensa que amb estimar és suficient, i no és cert. Cal estimar de manera ordenada. L’amor desordenat és un tsunami que destrossa. I l’aigua ordenada què fa? Alimenta una població. L’amor és així, i les relacions familiars, d’amistat i de parella també.
Quin paper creus que haurien de tenir els homes en el feminisme?
Tots hi estem implicats, és impossible que el món faci un canvi sense els homes. Quan diuen que els homes no poden ser feministes i només simpatitzants doncs no ho sé, em sembla interessant el punt que tenen, però no hi acabo de creure. Crec en famílies feministes, famílies que s’eduquin, que ens eduquem fins que ens morim, no fins als 18 anys. Els que diuen que ‘a mi a casa meva em van educar així i sóc així’, això és ser un puto vago. Si t’educaven que el teu pare pegava a la teva mare, et reeduques. I si era al revé,s doncs igual. És molt important educar famílies i tribus.
“És impossible que el món faci un canvi sense els homes”
No hi ha una cosa única i exclusiva, jo crec en una tribu. Entenc que a nivell empresarial i governamental, s’han de tenir quotes fins que ens hi acostumem. Si jo em formo en feminisme però no ho puc parlar amb la meva parella, hi ha un moment en què la meva parella es trenca perquè hi ha un creixement molt fort que no puc compartir. Quan vam començar, ell no era la persona més feminista del món, aleshores, per què no podem créixer junts en aquest sentit i educar-nos els dos? I per què m’he de creure jo que pel fet de ser dona sempre tindré un millor punt de vista que ell? De vegades, té un matís sobre una cosa que em deixa anar i em fa pensar. Això enriqueix molt. A mi m’agrada parlar del feminisme amb tothom, i si no pogués integrar la meva parella en el feminisme, no seria feliç perquè és un tema que m’agrada molt.
On veus la Lola d’aquí a cinc anys?
Estic flipant una mica en colorins ara mateix. Havia dimensionat un futur i em vénen coses més grans de les que havia pensat. Això és genial. De vegades encara estic una mica amb el susto, però penso, de què et queixes? Quan tinc por de les coses grosses que em vénen, penso, ‘de què et queixes? Si somiaves que t’anessin bé les coses!’.