Baixem dels pics de les muntanyes però no abandonem la zona alpina, ja que ens dirigim a la ciutat de Nagano coneguda com “el sostre de Japó”. La ciutat va ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1998 i guarda un dels temples budistes més sagrats de tot el país.

Les meravelles de viatjar en tren

El trajecte des de Takayama a Toyama s’allarga bastant més del que teníem previst (2 hores i pico!) perquè ens equivoquem de tren i agafem un local que para a tots i cadascun dels mini poblets de la zona. Com de costum, equivocar-se a Japó sempre aporta coses bones, ja que el bucòlic paisatge zen enamora la mirada i ens distreu durant tot el recorregut.

A mesura que descendim, van apareixent camps i més camps d’arròs plens d’aigua mansa com enormes miralls on es reflecteix el cel. Petits cementiris de làpides polides i brillants s’arrauleixen als llindars dels turons des d’on els esperits observen el ritme diari dels arrossars.

Arribem fins a la ciutat de Toyama on fem el transbord i estrenem un dels shinkansen més nous: el Hokuriku. El tren es va inaugurar el 2015 en una flamant estació que encara no ha estat envaïda per les paradetes de bentos i souvenirs. Des d’allà sí que arribem en un moment a la ciutat de Nagano, on ens allotjarem en un gratacel d’habitacions minúscules al costat de l’estació. La nostra intenció és la de fer múltiples sortides en tren durant 4 dies, ja que la ciutat està perfectament connectada amb tots els punts d’interès de la zona.

Vivint dels records

Nagano és una ciutat tranquil·la, amb poca gent comparada amb altres punts del país i d’aspecte una mica envellit. Encara viu de la gloria de les Olimpíades d’Hivern del 98, i totes les millores que es van fer per acollir l’esdeveniment es van quedar estancades en aquell any, exhibint per tot arreu cartells i estàtues d’aquella època.

El carrer principal Omotesando que surt de l’estació porta directament al punt clau de Nagano, el temple budista Zenkoji, un dels més antics i rellevants en les rutes de peregrinació. Caminant des de l’estació trigues uns 30 minuts en arribar-hi passant per botigues i restaurants. A més, l’avinguda està adornada amb 48 làmpades tradicionals de pedra amb 48 pregaries de Buda Amida que representen l’inici i el final del camí cap al paradís de la Terra Pura, és a dir, el temple Zenkoji.

Com que el visitem a última hora de la tarda, el temple està pràcticament buit i ens deixem endur per l’àuria mística, de recolliment i de connexió amb la natura que desprenen tots els temples i santuaris buits de Japó.

El temple Zenkoji

Només arribar davant de la primera porta de fusta gegantina, ja saps que tot el complex serà descomunal, tant com 39 edificis ocupant una espai de 59.000 metres quadrats. Només la via d’accés al recinte ja és plena de petits temples i monuments amb la seva pròpia història.

Fundat en el segle VII, el temple conté varies estàtues de Jizo amb barrets i pitets vermells, la deïtat protectora dels infants. Els visitants s’hi paren a resar per desitjar protecció pels seus fills o pels nounats.

Arribem a la porta Niomon o Porta dels Guardians. A cada costat hi ha les estàtues de les deïtats guardianes del temple que s’encarreguen de barrar el pas als mals esperits. Una curiositat d’aquesta grandiosa porta és que centenars de peregrins hi pengen les seves sandàlies de palla trenades per indicar que han arribat al final de la seva peregrinació.

Quan creues la porta comença el carrer Nakamise, el típic carrer d’accés a un temple ple de botiguetes i restaurants de menjar local. Llàstima que ho trobem tot bastant tancat per l’hora que és i substituïm el típic ambient bulliciós d’olors i objectes tradicionals, pel de la calma i la posta de sol, que també té molt d’encant! A mesura que ens hi acostem, unes quantes orenetes atrevides passen fregant-nos els cabells.

Al final del carrer arribem a la porta Sanmon, declarada Patrimoni Cultural i entrada principal al temple, el qual no podem visitar perquè ja ha tancat l’accés al públic. Dediquem la resta del temps a passejar per tot el recinte i a respirar la calma que en dies concorreguts ni tan sols s’albira. La práctica del zen i la meditació és un procés llarg d’alliberament d’un mateix i de tot el món que l’envolta, sent capaç de percebre-ho tot i alhora de no sentir res; copsant l’energia que flueix en el món i la manera en què nosaltres en formem part. “Els espais buits i silenciosos com aquest són ideals per començar a entendre en què consisteix la pràctica ancestral del zen”, reflexiono.

Estranys pensaments que es desperten enmig de temples budistes quan la llum del dia s’apaga lentament.