Formar govern és això, formar govern. Aixecar el 155 és això, aixecar el 155. Recuperar l’autogovern és això, recuperar l’autogovern. Investir un president és això, investir un president. Fa temps que en aquest país s’ha deixat de parlar d’independència, tot ignorant que, aquest, hauria de ser l’horitzó de tot aquell que es defineixi com a independentista.
Sense rumb
Des de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, l’independentisme català ha navegat sense rumb i sense un full de ruta clar. No sabem quines estructures d’estat estaven preparades a l’octubre però, el que sí que sabem, és que o no estava tot preparat o, com a mínim, no es van voler dur a terme els plans per constituir la República Catalana. No són poques les veus que afirmen que l’objectiu, al cap i a la fi, era aconseguir negociar amb el govern espanyol. La pregunta és: negociar el què? Un pacte fiscal? Més autonomia? Perquè res fa pensar que el govern espanyol negociarà la independència d’una part del seu territori.
N’hi ha que, públicament, demanen una negociació amb el govern espanyol, com si aquesta no hagués existit mai. Seria absurd pensar que no s’ha produït una negociació més o menys formal, a la vista dels esdeveniments dels darrers mesos. El govern central hauria pogut aplicar un 155 més dur, controlant o tancant TV3, cessant tots els alts càrrecs o, per exemple, liquidant l’oficina de la Generalitat a Brussel·les. Ho hauria pogut fer sense miraments. Però no, no ho ha fet, i no se sap ben bé per què.
De promeses i opacitat
L’opacitat que envolta la política catalana des de fa uns mesos, doncs, és digna d’estudi. No sabem què va passar a l’octubre, però tampoc sabem què va passar al novembre, quan es va decidir participar en les eleccions, ni tampoc perquè els tres principals partits independentistes han incomplert, totalment o de forma parcial, allò que havien promès: JxCat va fer campanya prometent la tornada de Puigdemont, quan se sabia que no podria tornar i que, si tornava, li serien dictades mesures de presó provisional. ERC es va comprometre a investir Puigdemont i, quan s’havia de celebrar el ple d’investidura, el president del Parlament va optar per suspendre-la. La CUP, per la seva banda, està immersa en disputes internes que, a hores d’ara, estan lluny de ser resoltes i deixen al partit (i al moviment) dividit en dos blocs: els qui pretenen ser a l’oposició i els que pretenen ser al Govern.
L’independentisme, a hores d’ara, té un problema: si decideix articular un front antirepressiu, que demani la llibertat dels presos i la fi del 155 (mesures que, per cert, no depenen de nosaltres), s’estarà diluint la proposta independentista i, l’horitzó de la República Catalana, quedarà en paper mullat. En canvi, si decideix continuar el camí cap a la República, podria perdre legitimitat i confiança de molts ciutadans, que es podrien refugiar en la frase: “I per què no ho vàreu fer a l’octubre?”