Resultadisme light

Si hi ha una paraula proscrita al barcelonisme aquesta es resultadisme. Associem aquest terme – la cerca del resultat per damunt de totes les coses – a qüestions merament tàctiques i esportives. Mourinho és resultadista i per això l’avorrim.

Els culers per definició ens considerem majoritàriament no resultadistes. És cert, no som una afició que ens conformem amb senzillament guanyar per guanyar. O sí?

Fa uns anys va sonar, i amb molta força, el mateix Mourinho per redreçar un projecte esportiu que a Laporta i companyia se’ls havia escapat de les mans. En un moment crític, el destí va voler que l’escollit fos Pep Guardiola, i la resta ja és història. Ara bé, Mourinho i Pep… Com un ou i una castanya.

Passada la gloria de l’era Guardiola, i després de la tragèdia amb la mort de Tito Vilanova i el fallit intent amb el Tata Martino, el Club va apostar per Luis Enrique. No era estrictament resultadista, però ja va donar mostres de prioritzar alguns aspectes “pràctics” per damunt dels “estètics”. En aquest moment, de fet, i com havia passat al 2008, va sonar i amb força – i molt suport popular- l’opció ultraconservadora i ultraresultadista de Simeone. Més ous, i més castanyes.

Finalment, l’era post Luis Enrique es va entregar a Valverde, un tècnic sensat i ordenat, sense cap estridència ni dins ni fora del terreny de joc, que ha sabut mantenir el nivell de resultats. Si, de resultats.

Aquest és el nostre resultadisme, el light. El resultadisme light que ens ha mantingut amb la mirada distreta, amb un discurs complaent mentre a poc a poc anaven perdent senyals d’identitat, capacitat tècnica, nivell a la plantilla, processos formatius a la base… Però és clar, més o menys hem anat guanyant. Lligues, copes, alguna supercopa. Fins i tot una Champions, pel camí, amb un trident que ens va regalar 6 mesos de contundència i fiabilitat inigualables. Però més enllà d’això, del marcador, que?

Ens condemna aquesta complicitat amb la mediocritat, amb el conformisme resultadista de qui s’enlluerna amb les flames esporàdiques però descuida les brases que mantenen la calor. Necessitem guanyar i, amb la victòria al sac, en donarem tant per satisfets que no atendrem a gaire cosa més. Una mica a l’estètica, això si, però poc més.

No veiem més enllà del nostre nas i de l’últim marcador. No atenem a la degradació del model de Club i no ho fem perquè… escolta, certament, no ens va tan malament la cosa. Guanyem. Fins i tot golegem, de tant en tant. Fins que deixem de guanyar i golejar, com a conseqüència de la manca de projecte més enllà del dia a dia, del “guanyar i golejar” avui.

Ara tot són presses un altre cop. Com ho van ser el 2008 quan es demanava Mourinho, múscul, ‘todocampistas’ i agressivitat. O el 2014, quan calia evolucionar el model, sorprendre els rivals, buscar recursos i alternatives al joc de posició.
Aquesta és la realitat. El culer vol, essencialment, guanyar. I sacrificarà força coses per assolir-ho. Potser fins i tot sacrificarà el Club, si fa falta. Tinguem-ho present, ens farà falta.

Manifest Blaugrana

5,233FansM'agrada
910SeguidorsSeguir
15,422SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca