Molts veuen els catalans com gent de ‘seny’, emprenedora, pacífica i oberta. Ara, molts altres substituirien tots aquests adjectius per altres que obliden l’essència per anar a un plànol unidimensional, com golpistas, tumultuosos i fins i tot supremacistas, adjectius que pocs catalans –per no dir cap- reconeixem com propis, se’ns fan aliens, ens semblen una bogeria i fins i tot ens fan bullir la sang. Però encara -tot i que pot canviar- ningú es refereix als catalans com a monstres. O sí?
Doncs sí, els catalans som monstres per alguns. Alguns senten aquesta paraula i s’esgarrifen. Alguns la fan servir per espantar els nens i dir-los que, si no es porten bé, vindran els catalans a buscar-los a la nit, com un home del sac sanguinari, salvatge i esgarrifós. Alguns parlen del català com un monstre vil i ferotge, amb un sol ull i molta set de venjança. Aquest alguns són pobles dels Balcans, i aquests alguns tenen tota la raó quan converteixen els catalans en monstres, perquè els catalans van ser monstres per ells. Són llegendes i relats terrorífics, basats en una història real.
Aquesta història té per protagonista Roger de Flor –sí, el del carrer del centre del Barcelona–, que és qui desencadenarà la sèrie de fets que portaran que anar a Albània, Grècia o Bulgària i dir que ets català pugui despertar mirades de desconfiança. Però per arribar aquí cal començar des del principi d’una història que bé podria servir a George R.R.Martin com a inspiració per acabar Jocs de Trons, si és que no l’ha fet servir ja com a base per algun dels seus capítols.
Per parlar de Roger de Flor hem de parlar de Rutger von Blum, que és com es deia quan va néixer l’any 1266 a la ciutat costanera italiana de Brindisi, on un capità d’un vaixell de l’Orde del Temple el va acollir quan tenia vuit anys. Va convertir-se en monjo i capità templer, i aviat va anar reunint victòries en batalles. Va combatre per defensar dels musulmans el darrer bastió dels croats a Terra Santa, que va caure derrotada, però no abans que ell aconseguís evacuar desenes de cristians i, amb ells, un tresor. L’Orde va requerir-li que entregués aquest tresor, però ell s’hi va negar, perquè la desaparició de l’Orde era imminent i, per això, en va ser expulsar –potser d’aquí neix també la fama garrepa dels catalans.
Després de l’expulsió, cap als 25 anys, Roger de Flor es va convertir en mercenari i, temps després, va lluitar -treballar- per Frederic II a la Guerra de Sicília, on va entrar en contacte amb unes tropes de soldats mercenaris coneguts arreu per la seva habilitat i agressivitat en la batalla: els almogàvers. Després de la victòria, Frederic II el va nomenar vicealmirall de tota la flota del regne i, quan l’emperador de Bizanci va demanar ajuda per combatre els turcs i otomans, Roger de Flor hi va anar amb milers d’almogàvers –la majoria d’ells, catalans o aragonesos-, sota el nom de Gran Companyia Catalana.
Les seves victòries el van portar a quedar-se la concessió de gran part del territori reconquerit pels almogàvers. D’aquests reconeixements va néixer l’enemistat del fill de l’emperador, qui seria més tard Miquel IX Paleòleg, a qui el mercenari es mantenia fidel. Així, Roger de Flor va anar a visitar-lo abans de partir cap a una nova campanya, per homenatja-lo. El mercenari, amb un centenar d’almogàvers, va ser rebut amb grans honors, mentre que gran part dels soldats, amb Berenguer d’Entença i Bernat de Rocafort al capdavant –us resulten familiars aquests cognoms, també?-, van quedar-se al quarter d’hivern dels almogàvers, ben lluny d’allà. Dies després de la seva arribada, el fill de l’emperador va homenatjar Roger de Flor i les seves tropes amb un gran banquet. Entre plat i plat i tots els honors, van aparèixer nombroses tropes convidades per l’hereu de l’emperador, amb una fosca intenció amagada.
Sense sospitar-ho els almogàvers, va produir-se una emboscada. Més de 8.000 homes van assaltar el banquet i van assassinar a traïció Roger de Flor i els seus soldats. Alhora, almogàvers i comerciants catalans van ser atacats per sorpresa a tot l’imperi Bizantí. La ràbia que va desencadenar aquesta traïció va desembocar en el que després es coneixeria com a Venjança Catalana, protagonitzada per aquells almogàvers que van sobreviure als atacs dels enemics i van vèncer en els setges i batalles amb les quals les tropes enemigues van intentar aniquilar-los.
Els almogàvers que van resistir es van organitzar i, sota el comandament d’Entença, van decidir venjar-se de la mort de Roger de Flor i de tots els atacs i traïcions patits. Cegats per l’odi i la ira, van arrasar tot el que van trobar fins a arribar a Constantinoble, matant, violant, cremant i exterminant sistemàticament tot al seu pas. La coneguda com Venjança Catalana es va allargar durant dos anys, però el terror provocat ha perdurat durant segles en el record popular de gran part dels Balcans, que han fet servir durant anys la paraula ‘català’ per a referir-se a l’horror i realitats esgarrifoses.
Aquesta història, més extensa, amb més detalls i exactitud la va explicar Ramon Muntaner en les seves cròniques. Als nostres dies ha arribat a través d’aquests escrits i d’altres que, amb relats més o menys acurats, l’han fet perdurar al llarg dels segles. Molts hem passejat per carrers que duen el nom d’aquests almogàvers, i molts ho hem fet sense conèixer-ne la història, plasmada en entorns tan importants com les parets de salons nobles de l’Ajuntament de Barcelona, amb murals de Josep Maria Sert. No estaria de més explicar en aquests carrers qui eren els qui ara els donen nom i com van portar l’horror a l’imperi Bizantí, empesos per una set de venjança insaciable que va portar a la mort a centenars de persones innocents. Són fets que han marcat la nostra història i que no hem d’esborrar de la memòria.