El passat 11 d’abril vaig tindre la sort de poder estar acreditat a la conferència que l’expresidenta brasilera Dilma Roussef va donar a la Casa d’Amèrica de la Plaça de Cibeles, a Madrid. Si bé la imatge de l’expresidenta va embrutar-se a causa de l’impeachment que va patir després de violar el dèficit pressupostari de Brasil —que va culminar amb la seua destitució de la presidència—, a una operació que ella titlla de “Cop d’Estat”, el que va quedar clar a tots els qui hi vam ser presents és que allí estava la “Dama de Hierro” del segle XXI, un colós amb el que no poden ni Wall Street ni els grans poders fàctics, una persona que ha lluitat molt per la democràcia brasilera i un exemple d’apoderament femení a tot el món. Malgrat les dures preguntes dels periodistes, Dilma va respondre amb molta calma i serenitat, prenent-se tot el temps que fera falta, sense ocultar-se. A la fi de l’acte, després de que es quedaren en l’aire moltes preguntes per falta de temps, l’expresidenta —que es va quedar a xarrar amb tot el qui va voler després d’acabar el seu parlament— va afirmar que li donàrem els correus electrònics, que el seu equip contestaria totes les preguntes que la premsa i els curiosos teniren preparades per a ella.

La seua conferència va estar marcada per la situació actual que viu Brasil, fet que va aprofitar per donar suport al candidat del seu partit —Partit dels Treballadors (PT)— Lula Da Silva, que lidera totes les enquestes per a guanyar la presidència —amb un 36% d’intenció de vot— front a una dreta radicalitzada cap a la dreta en figures com la de l’ultradretà populista Jair Bolsonaro. Lula es troba ara mateix a la presó inhabilitat del seu càrrec, condemnat a més de 12 anys sota l’acusació de corrupció passiva, en el marc del cas de corrupció LavaJato, on van estar involucrats els principals partits polítics brasilers i algunes de les empreses més grans del país, com la petrolera semi-pública Petrobras o la constructora Oderbretch. Dilma va defensar que encara queda una segona via legal per a que el candidat del seu partit aconseguisca el·ludir la pena de què ara mateix se l’acusa, i afirma no tenir un plan B en el cas de que Lula no puga presentar-se per tercera vegada a les eleccions. Per a ella, aquesta és la segona part d’un “cop d’Estat” orquestrat per la dreta brasilera, que té com a fi tornar la sobirania de Brasil als grans poders econòmics i a altres estats que volen espoliar allò que és del poble sobirà brasiler.

Les acusacions sobre la carismàtica figura de Lula da Silva es produeixen en el marc d’un cicle regressiu per als governs sobiranistes d’Amèrica Llatina. Mentre el règim de Veneçuela ha esdevingut desacreditat per tot arreu —i continua tenint una nostálgia gegant d’Hugo Chávez—, el nou president d’Ecuador Lenín Moreno està enfrontat a l’exmandatari Rafael Correa i una sagnant guerra es lliura dins de les files d’Alianza País, el seu partit, fet que està reduint la confiança que l’esquerra equatoriana genera en els electors. Tanmateix, la situació que l’esquerra viu a l’Argentina no és molt millor. L’expresidenta —i ara senadora— peronista Cristina Fernández de Kirchner també s’enfronta a una acusació de corrupció i blanqueig de capitals amb la companyia Los Sauces, ostentada per tota la dinastia Kirchner, en un context en què Mauricio Macri ressisteix malgrat les retallades que està duent a terme. D’altra banda, a Chile, el conservador Sebastián Piñera es va imposar a les passades eleccions i va acabar amb els anys de govern del Partido Socialista de Chile presidit per Michelle Bachelet. A més a més, a Bolívia Evo Morales viu un dels seus moments més durs, comptant sols amb el 22% de suport a les urnes segons l’enquesta que va publicar l’empresa Mercados y Muestras —un suport que, malgrat és el més baix de la seua trajectòria política, li permetria continuar governant—.

Com deia Lluís Llach, malgrat la boira cal caminar. I això és el que ha d’intentar fer l’esquerra llatinoamericana. Si bé és veritat que es viu un cicle regressiu als governs progressistes llatinoamericans que han guiat l’esquerra mundial, com Dilma va dir l‘altre dia, Lula da Silva és favorit en cas de que es puga presentar a la reelecció presidencial, i a Mèxico, després de molts anys de governs del partit atrapatot —catch them all— liderat per Peña Nieto Partido Revolucionario Institucional (PRI), l’esquerra de Morena (Movimiento de Regeneración Nacional) liderada per López-Obrador, s’imposaria amb un 41.2% dels sufragis, retornant a Mèxico un govern d’esquerres després de moltíssims anys. D’altra banda pareix que Evo Morales tornarà a guanyar les eleccions, el Frente Amplio continua governant l’Uruguai i el peronisme té una habilitat històrica per a adaptar-se al moment polític argentí. Ara, l’esquerra d’Amèrica Llatina deu jugar partit a partit al tauler global per a que la seua particular revolució no passe a formar pas del passat. Deia Gramsci que “al clarobscur sorgeixen els monstres i el caudillisme”, i eixa és la responsabilitat històrica que té Amèrica Llatina després de la democratització i l’estabilitat a què ha aconseguit arribar aquestos anys, resposta implacable a un període de dictadures militars que servien els interessos dels més poderosos. Aquest moment de l’acte de Dilma Roussef a la Casa d’Amèrica de Madrid representa ben bé quin ha d’ésser l’esperit crític i de lluita de l’esquerra llatinoamericana en aquestos temps tan difícils: lluitar, crear i construir poder popular. 

Acte de @dilmabr a @casamerica de Madrid. @SrCarbonell va captar este moment, on els brasilers residents a Madrid van alçar els punys demanant la llibertat del candidat @LulapeloBrasil. pic.twitter.com/bEmTuQPcqE

— REVISTA MIRALL País Valencià (@MirallValencia) 14 de abril de 2018