Al marge de la política del president Rouhani, el programa nuclear i les sempre complicades relacions amb els EUA, la població iraniana troba temps (com tots els pobles del món) per dedicar a l’oci, si bé no tots ho poden fer de la mateixa manera. En un país on el petroli deixa caure uns ingressos molt elevats i on l’exèrcit té un poc dissimulat rol politicosocial de primera fila, les diferències entre les classes altes (que tenen contactes amb aquests estaments) i les baixes és molt accentuada, especialment des del govern Ahmadinejad (2005-2013).

Donat que ni l’alcohol ni les discoteques són legals, el cafè s’ha convertit en el punt social de referència, on tant el jovent com la gent més gran pot anar a esplaiar-se, fumar tranquil·lament i parlar amb gent de l’altre sexe sense que això pugui generar complicacions. El cas és que les diferències estamentals dins la societat han generat dues classes de cafès: un de molt cool i europeïtzat, on pots escoltar des dels Beatles fins al Despacito mentre et prens un te de 80,000 rials com a mínim (no arriba als dos euros) i xerres amb algun local sobre el necessari que és la construcció d’un estat laic; a l’altre cafè sovint s’hi pot fer un àpat per un preu assequible i el preu del te es queda en els 10,000 rials, tot amenitzat pel so de la televisió publica iraniana.

No és pas estrany, un treballador de la construcció a Birjand (una ciutat de províncies a l’est del país) s’aixeca cada dia a les 6 o 7 del matí i marxa a una de les places principals de la localitat per a veure si arriba un empresari amb un camió i el contracta. Amb una mica de sort podrà treballar aquell dia entre 7 o 8 hores, cobrant 100,000 rials l’hora. Si a aquest bon home se li acudis anar de visita a Teheran i aturar-se en un dels locals del nord de Teheran, i si encara fos tan agosarat com per a demanar-se un cafè (a 140,000 rials la tassa) de ben segur que no arribaria a final de mes. I és que a l’Iran, tot el que s’estalvien en petroli, ho gasten en cafè.

És quan arriba el Nourus (l’any nou persa, la segona quinzena de març) on queden mes evidenciades les diferències entre rics i pobres. Aquests dies de celebració, molt semblants al nostre Nadal, el treballador d’una botiga allarga encara més la seva jornada laboral (12 hores no són pas tantes); i li convé, doncs en aquestes dates tots els iranians compren, no importa si el preu ha pujat un 25% d’un dia per l’altre. El mateix passa amb el preu dels autobusos i dels hotels a les ciutats més turístiques de l’Estat (Esfahan, Shiraz o les costaneres al mar Caspi), arriben a uns preus tan desorbitats que fins i tot l’anomenada classe mitjana del país s’ho ha de pensar dues vegades abans de marxar.

Donat que els rics tenen menys problemes per a obtenir visats que els seus compatriotes pobres, no resulta estrany descobrir que a l’aeroport internacional Khomeini tots els passatgers llueixen roba de marca i dominen bé l’anglès. El destí dels viatgers més afortunats: Europa Occidental; els altres es conformen amb Turquia, Grècia o el Caucas. Països on poden desprendre’s del vel, emborratxar-se i anar a discoteques. La gent menys privilegiada, si són a grans ciutats com Teheran o Mashhad per motius laborals, aprofitaran les vacances per a tornar al seu poble; els ciutadans que no ho fan, aprofiten els dies de festa per a gaudir d’un pícnic en un dels parcs públics de la ciutat o visiten un dels seus edificis emblemàtics (que en el cas de Teheran solen ser les modernes torres Milad y Azadi).

Tot i que al país impera la llei seca, no són pocs els iranians que de tant en tant fan festes on es consumeix alcohol i altres substàncies pròpies de l’oci nocturn a Occident. Alcohols d’importació com el vodka o el rom són cars, per això sovint prenen un destil·lat casolà anomenat arak. Els joves privilegiats de Teheran solen llogar cases a la ciutat veïna de Karaj per a les seves festes privades, on no falta ni la beguda, ni la música a tot volum ni el contacte entre homes i dones. Aquells que no tenen tants medis, acostumen a anar d’acampada a la muntanya per a fer les mateixes coses, això si, ben a l’aguait que no aparegui la policia. El que tenen en comú tant rics com pobres és el gimnàs i la passió per conduir de nit ben de pressa.

Existeix un terme despectiu en persa: jazojil (l’equivalent al castellà paleto); que la gent del nord de Teheran empra amb freqüència per a designar als ciutadans de províncies. Aquests, per la seva banda, l’utilitzen envers la població rural. No satisfets amb ser vistos com a ciutadans de segona, la gent amb recursos de les províncies fan mans i mànigues per a enviar els seus fills a estudiar a una de les universitats de Teheran. Donat que el preu de l’habitatge a la metròpoli és molt elevat, els rics hereus provincians sovint han de compartir habitació amb almenys tres companys més. D’aquests, els més intel·ligents i/o privilegiats, aconseguiran una beca per anar a estudiar un màster o doctorat a una universitat estranger (a ser possible: Suècia, Alemanya o Canada).

El futur de l’Iran és una incògnita i possiblement no és a les mans dels iranians sinó dels inquilins de la Casa Blanca, si bé, conèixer la realitat de la societat persa ens pot ajudar a saber en qualsevol cas, quina mena de país construiran.