Arturo Puente exerceix el peridosime a ElDiario.es de Barcelona. En els últims mesos l’hem pogut veure en tertúlies, a la ràdio i evidentment escrivint. Les seves oportunes reflexions, alhora que una sincera aposta per explicar als conciutadans allò que veu, conflueixen en un tarannà jovial i amable. Ens trobem a l’Ateneu a mitjans de març, l’agitació política sobrevola les nostres reflexions. El seu cos s’excita segons la profunditat dels seus pensaments. Connecto la gravadora.

Twitter pots ser un guirigall d’opinions, el més popular guanya. Però fas piulades que realment reflexionen sobre allò que està passant i expliquen la realitat. Costa trobar la reflexió pausada a Twitter?

És veritat que costa de trobar, però hi ha dos discursos a la política, hi ha el discurs públic i el que és intern. I això fa que els periodistes ens trobem en la tessitura de no saber què explicar, si explicar el debat públic o la interioritat. Jo crec que en una crònica pots fer de tot, però hi ha un pacte de gènere, i és que “no explicaré el que jo (periodista) penso”, ja que no té cap valor. Això no vol dir que no siguis objectiu. Però és veritat que hi ha un pacte, com si et dic que t’està explicant allò que honestament està passant. I Twitter permet posar-hi una mica més de carnassa. Pots dir; “ah mira, esteu fent això per no perdre vots, o ho feu pel bon rollo que teniu amb aquesta empresa” Hi ha un seguit de coses que en una crònica no diries, però amb el teu nom i a Twitter, tot cola.

El tema de la crònica és interessant. Els grans cronistes o periodistes, expressen la seva opinió.

Sí, hi té molt a veure com s’ha enfocat el periodisme en les seves etapes. Si obres el focus, tota la història del periodisme ha estat de partit o de grup econòmic. O de sindicat, de secta, etc. Hi ha coses molt interessants, com que la ràdio espanyola de principis de segle era de l’Església Catòlica. Tenia l’hegemonia de la ràdio i hi feia allò propi de la religió. Aquest model durà fins als quaranta o cinquanta, quan deixa d’estar de moda la premsa partidària i comença a estar de moda el model anglosaxó on preval l’objectivitat, del New York Times per exemple. Això és una cosa molt curta, això que ens sembla ara la Bíblia, és una cosa que ha sigut durant un període molt curt. I ara hi ha una mena de tornada enrere. Per això Donald Trump parla sempre de fake news. Cosa que també passa a Espanya amb el model de Giménez Losantos. No és un model d’objectivitat, és un model de periodisme d’opinió. I això també passa a les xarxes on tot és híbrid. El gran tema de les xarxes és que no hi ha cap pacte amb el lector. No existeix. Si jo estic al Twitter de  Eldiario.es em sobtaria molt veure; obro fil. Però si estàs al Twitter d’Arturo Puente, pots saber que pensa ell en un moment concret.

Has fet un reportatge sobre com Carles Puigdemont va prendre o no la decisió de convocar eleccions o la República a finals d’octubre. Si ho mirem en una perspectiva històrica, quan van matar a Juli Cèsar, Brutus i Marc Antoni van fer discursos i amb l’aclamació del públic es va prendre una decisió.

Tota la vida s’han pres decisions per aclamació. Al final estem parlant de populisme. Com ha estat la política sempre. Per aclamació o quan no és un règim democràtic ni això. S’aclama al líder i fora. Aquest tipus de presa de decisions, hi serà sempre que s’hagin de resoldre les coses democràticament. Hi ha un equilibri que és necessari entre el populisme entès com a una necessitat d’agradar al poble i la responsabilitat, davant poble com a col·lectiu. Un col·lectiu que a vegades tendeix a deixar-se portar per les passions, pels seus desitjos incompatibles, etc. És normal i de tota la vida. D’aquest reportatge el tema més interessant és això, moltes vegades parlem de què es va prendre la decisió portant el Twitter és que aquí hi ha una qüestió electoral, de no perdre vots, així com de com guanyar vots. Puigdemont sap que o fa tot el gran viratge acompanyat d’Esquerra o pel camí ERC se’ls menjarà. És irrellevant l’anècdota de les xarxes socials, de si hi havia un tipus amb un compte anònim dient bajanades, el que és important és el càlcul electoral. En aquella reunió Carme Forcadell li diu a Carles Puigdemont; declara la independència i convoca eleccions. I no ho fa.

 “El dia 26 Carme Forcadell li diu a Carles Puigdemont; declara la independència i convoca eleccions. Puigdemont no ho fa”

En aquest sentit el periodista, on queda en la disjuntiva, entre l’aclamació i la responsabilitat personal.

El periodisme té un problema: la gent paga per llegir el que vol llegir. Sembla una obvietat, però és així. I això és una mica cabró. Jo sé el què el meu lector vol llegir, però no li puc explicar coses que no són certes. És complicat. Sempre estàs en una posició incòmode. Hi ha mitjans amb bases de lectors independentistes i és complicat no donar-los allò que volen i els que són del PP, PSC o Comuns igual. La gent és i els mitjans es construeixen en relació amb això. Els grans grups de comunicació un dia estan amb uns i el següent amb els altres. Fins i tot alguns posen ous en dos cistells diferents. El periodista ha de dir coses que la gent no vol sentir, mai ha de ser còmode. Però clar, mai ets còmode ni incòmode per tothom. Si una cosa és la cara A, l’altre és la cara B.

“El periodista ha de dir coses que la gent no vol sentir, mai ha de ser còmode”

Amb Eldiario.es com solucioneu aquesta tensió?

Eldiario.es és evident el que és. És un diari espanyol fet a Madrid i principalment de centreesquerra o esquerra. El pot llegir tothom, des d’un votant Podemos, a un del PSC. Pel que fa al tema català és un diari que no està mal vist en si de l’independentista. Ara, jo crec que no som còmodes amb l’independentisme, però no entrem en segons quins jocs. No ens interessen i és veritat que el Eldiario.es pot permeteres fotre hòsties a segons qui. Això vol dir que el seu model econòmic de socis funciona. El Diario de Navarra ha arribat sempre a casa meva per subscripció, i és un diari fortíssim. Aquest model et blinda, però té problemes, ja que el lector mana molt. I comença a manar molt en tots els diaris nous. Ara el feedback és mira molt, així pots saber les reaccions dels teus lectors.

Jo estic molt còmode en el Eldiario.es, ja que no ha entrat en la dialèctica independentista. Té un espai que compra la seva posició de tercera via. No tenim editorials, el director fa articles, però no són editorials. I és veritat, que El País, fa campanyes directament contra les idees de l’independentisme. Contra la idea per si mateixa, i això no cal. Potser si fossin més subtils, serien més efectius. Per exemple, el dia que van donar els resultats de l’1-O, jo vaig titular; El Govern publica els resultats del referèndum saltant-se els resultats del referèndum. Perquè era el que hi havia. I és el que més ens va sobtar. Tu has d’explicar que el govern se salta la seva pròpia llei. Aquest tipus d’hòsties s’han de donar.

En aquest sentit, les setmanes posteriors a l’1-O tot passava molt ràpidament. Tu creus que era un bon moment pel periodisme?

Sí, ha estat un moment molt cansat, però va ser un moment on el periodisme era molt trepidant, havies d’anar al carrer o fer moltes trucades. A la redacció acabàvem mirant dos programes de televisió al mateix temps. Són moments trepidants. Com moments revolucionaris, als quals potser aquells dies eren semblants. No era un mal moment si ets rigorós, si ets el de sempre. Hi havia moltes coses a explicar. El mal moment per mi és quan no hi ha notícies, sempre pots explicar coses, però quan no són molt clares, aquell és el mal moment, perquè sobre interpretaràs fets que tampoc tenen tant al darrere.

Els fets d’Octubre s’han reinterpretat massa?

Sí, ja que hi havia molta demanda d’informació, no només de Catalunya, sinó molt de fora. A mi em van agafar en un programa de Mèxic per parlar-hi cada tarda. Per una altra banda hi havia saturació de fets, a cada hora estaven passant coses. De sobre interpretació honesta n’hi ha hagut la normal. El que hi ha hagut són relats interessats, que és una altra cosa, on els periodistes entren i no hauríem d’entrar.

En Santi Vila a “D’herois i traïdors” explica algunes coses que estan bé, no totes evidentment, i una d’elles ve a dir, que no hi ha mandats com a tals. El Procés ha construït una cosa que es fa dir el Mandat. Molt concret i evident. Tu pots tenir el mandat de la independència. I hi ha 50.000 camins per arribar-hi. Per tant, la responsabilitat d’un polític és trobar el millor camí que pugui. Aquesta apel·lació d’en Santi Vila a la responsabilitat, que és interpretar ell mateix quin és el mandat, a mi em convenç. No em convencen per diferents moitus. El primer és com ho interpreta ell. Crec que no és la millor forma. D’altre banda una cosa és interpretar dins d’uns marges i l’altre és anar en contra del que diu el govern on participes. Cosa que no és justificable. Però sí que és cert que els polítics han de tenir una responsabilitat sobre les coses que fan, ja que tenen més incidència de la qual ens pensem. L’altre dia pensava en l’11-M, de quan Juan Carlos Girauta va ser el portaveu dels Peons Negres, a Barcelona i gairebé a Espanya, aquell monstre polític de la teoria de la conspiració de l’atemptat de l’11-M. Avui és el número 2 d’un partit que està disparat a les enquestes i podria governar Espanya. Han passat 14 anys. Moltes vegades pensem que els fets en política no tenen gaire transcendència, però tenen moltíssima cua, canvien els estats d’opinió de la societat, fan moviments tectònics importantíssims, en coses que les menystenim. I que ara un senyor que va estar encarregat de los Peones Negros i que ara sigui el número 2 d’un partit que pot governar Espanya… Per mi és molt rellevant, són dos fets connectats per un fil.

Els fets són importants, però les paraules també, com veus la dialèctica que s’ha fet servir aquests mesos, en alguns moments quasi bel·licista.

A Twitter, una persona deia; crec que mai he estat tan a prop d’una guerra civil, jo no he tingut mai aquesta sensació. Però clar, això és molt subjectiu. L’1-O la policia va carregar molt durament, hi havia una crida a la resistència després de la declaració d’independència. Un moment on hi podria haver hagut tanta violència o més. No és un escenari de Guerra Civil, ja que per una guerra necessites dos bàndols armats i aquí per sort l’independentisme té una estratègia totalment pacifica. Sí que hi ha hagut llenguatge prebèl·lic, és veritat que el sentiment de s’ha d’anar forts, és comú. Ja que es creuen legitimitats a fer ús de la força que té l’estat. En un moment a Espanya això tenia força acceptació. A Catalunya la idea de la força emprada contra l’altre sempre s’ha descartat. No, la idea de resistència, que la van proposar i que avui encara ho pensen. Però no són similars, una idea té un estat (un dels dogmes de l’estat és el monopoli de la violència) i l’altre bàndol no.

Per tant, segurament algun idiota o boig va pensar que s’havien de treure els Mossos d’Esquadra al carrer. Però no va ser una cosa que el moviment independentista tingués al cap.

“Per una guerra necessites dos bàndols armats i aquí per sort l’independentisme té una estratègia totalment pacifica”

Fa poc a Madrid parlava sobre com entenien ells el conflicte, sobre la política que ells seguien, em deien que ells ho entenien com un “desafio” al qual van respondre com a tal. Però des d’aquí es poden entendre totes les mobilitzacions com una manera de negociar.

Una part molt important de l’opinió pública a Catalunya, part de la independentista i part de la no independentista, no acaba d’entendre el nacionalisme espanyol i l’Estat espanyol en general. Pensa que ha de ser semblant o similar o la contrapartida del nacionalisme català o una cosa simètrica. I no és així. El nacionalisme espanyol que jo conec té molt a veure amb els interessos nacionals. Això a Catalunya no s’entén. Els interessos nacionals que uneixen a una gran part dels espanyols independentment de la seva ideologia. Entenen que l’existència de l’estat (un estat fort i unit) d’una determinada forma política té efectes directes en el seu benestar. En la seva sanitat, en la seva educació, en les seves pensions. En què les empreses que donen feina estiguin bé, en l’atur, en la llengua. Totes aquestes coses són el que fa el nacionalisme espanyol. I no cal que sigui un nacionalisme molt exaltat, no té per què. A un nacionalisme fort, no li cal posar moltes banderes, tothom ho entén. I a Catalunya això es compren molt poc. El nacionalisme català ha de fer una gran litúrgia del poder, ja que a Catalunya hi ha poc poder real. Ha de construir un simbolisme, s’ha de recordar la història, tot això. Per això és un desafiament. Hom a Espanya pensa que és una cosa personal, ja que l’afectarà amb ell. No és la sagrada unitat d’Espanya, no ho fan perquè pensin que Espanya no sé què, té a veure què afecta els seus interessos materials. I aquesta és la clau.

Josep Pla a ‘Fer-se totes les il·lusions possible’ descriu el català com un producte de la seva mateixa decadència, amb un gran complex d’inferioritat.

Moltes vegades el complexes d’inferioritat i el cofoisme o la idea que hom és millor, té molt a veure amb això. Com la persona que intenta davant dels altres ser la més, no sé què. Ja que no té una gran cultura però diu quatre noms i ja està fet. Això passa una mica amb una forma de ser dels catalans, amb una, de les milers formes de ser. Una toca el nervi de la manca de potència, de capacitat, la manca de poder polític. Hi ha una anècdota que expliquen els periodistes més veterans. Quan es va restituir la Generalitat, hom tenia el costum de manifestar-se davant la delegació del govern. Per tot. Llavors Jordi Pujol va dir que sabien de manifestar contra la Generalitat. Quan has de recordar això vol dir que no tens molt poder. O quan es diu que Puigdemont és el 112 president de la Generalitat, la gent al·lucina. Clar, es dóna continuïtat, ja que s’ha de construir un relat nacional. Què voleu que facin? És evident que des del punt de vista històric hi ha més llacunes que altra cosa. Però això no vol dir que no tingui sentit. A València fan exactament el mateix. I potser a Espanya li cal menys. Totes les grans nacions tenen grans relats de si mateixes. A Espanya és aclaparador.

En aquest sentit estava pensant en el relat de la conquesta d’Amèrica com a narració de la nació espanyola.

Crec que està més basat en la reconquesta de la península. En la lluita contra el moro. Moltes vegades el nacionalisme espanyol encara beu dels drets de la “Reconquista”. Fixa’t; s’havia d’expulsar els moros per unificar Espanya, en un sentit geogràfic evident. Els mites nacionals venen més d’aquesta tradició.

“Moltes vegades el nacionalisme espanyol encara beu dels drets de la “Reconquista””

Ara estava pensant, en les tertúlies televisives a on participes, massa vegades no es fan anàlisis com els que acabes de fer.

Jo tinc un avantatge i un inconvenient. Un avantatge és que no conec Catalunya. Na Neus Tomàs, la meva cap em diu, ets com Gurb. Et dic el nom del secretari d’una conselleria actual i el coneixes, però et dic una persona molt coneguda de finals del noranta i no en tens ni idea. Clar, vaig arribar el 2012. L’inconvenient és que em falten moltes claus per entendre el país. L’avantatge és que m’ho plantejo. I el fet de plantejar-los t’obre, no tens idees preconcebudes. Llavors vaig a mirar, què deia La Vanguradia sobre aquest tema? Al·lucines. Veus que Pasqual Maragall fa algunes coses i al·lucines. Per exemple; Maragall il·luminant els jocs olímpics parlant a la mateixa frase de Companys i Narcís Serra. Jo he vist aquest vídeo, per què m’ho he plantejat.

Traces un mapa, hi ha però, molts periodistes mainstream que sembla que no es construeixen aquests mapes per tal d’entendre la realitat.

I si ens passa? De vegades m’ho plantejo. I si d’aquí a vint anys estic molt avorrit i res em crida l’atenció? Per mi estar en un lloc on declaren la independència és cridaner. I estàs amb els ulls oberts. Però qui et diu que amb més edat i experiència, no comencis a estar de tornada? El dia 26 estava amb excitació periodística, no perquè m’agrades el que passava, si no per estar en un lloc on passen coses. On anaves amunt i avall. Potser d’aquí a uns anys potser no estaria així. La curiositat em fa molt. El periodisme demana ser curiós. Hi ha massa gent al periodisme que ja no és curiosa.

Un altre gran tema actualment del periodisme són les fake news. A Le Monde Diplomatic, es publicava l’article Injerencia rusa, de la obsesión a la paranoia d’Aaron Maté. Un article que desmentia aquest tipus de complots.

Diem fake news ja que estem en un moment de la història on el model periodístic hegemònic és el del New York Times. El que coneixem. Però això és una moda occidental d’un moment molt concret. El fet normal a la història són les fake news. Quan van començar les gasetes parlaven del monstre del llac Ness, eren històries, faules. Ara és evident que si tu dius que s’ha descobert un unicorn a Granollers doncs la gent dirà que no. Però si dius quelcom d’un polític i tal, tot sabent que és mentida vendràs molt. Al llarg de la història del periodisme les fake news són el 90%. Les fake news no són equivocacions, en elles hi ha d’haver dolo.

“Les fake news no són equivocacions, en elles hi ha d’haver dolo”

Hi ha el cas de la declaració David Alandete davant del parlament britànic, on no aportava cap prova sobre les fake news. D’altra banda, podríem veure El País com un creador d’aquest tipus de notícies.

No crec que El País sigui qui més en crea. Hem de filar més prim. El País pot estar molt esbiaixant. I concretament les notícies de El País poden estar esbiaixades, però quan d’aquest biaix és un biaix objectiu? Jo crec que no, que qui fa les notícies estan explicant la realitat i qui està equivocat, ells o jo? Després hi ha coses que són fets. I si dic que això (senyala un got) és un cendrer, és una mentida. Però sempre hi ha la interpretació dels fets. Per què Puigdemont crida demà els diputats a Bèlgica…? Jo vaig escriure, puix que havien de parlar de moltes coses i vaig donar una interpretació dels fets honesta. Però això no vol dir que un altre no pugui llegir-ho i pensar que és mentida.

En aquest sentit “la moda objectiva” de què parlàvem ja ha passat?

Jo hi estic molt d’acord amb això. Cada dia estem més en aquest periodisme de facció o partit. Els mitjans han viscut una gran crisi. Una crisi tan gran com aquesta té conseqüències. I una de les conseqüències és la concentració de la propietat de les empreses mediàtiques. I això dona molt de poder. Si tu ets la revista del barri, que la fas amb quatre amics, la seva distribució és molt petita però pot fer el que vulguis. Però si aquesta empresa té cinquanta revistes, llavors tens molt de poder. I per altra banda hi ha la capacitat dels poders econòmics per entrar en aquests jocs. I no hi entren perquè doni molts diners. Quan una gran empresa hi fa una inversió, és per la veu i la influència que donen. Són interessos econòmics al cap i a la fi. Això ho anirem veient cada vegada més. Els models que volen sortir d’aquesta lògica, amb petites publicacions i que tenen una gran incidència, poden ser una resposta. Per exemple podríem pensar amb El Crític, que és una cooperativa petita i té molta incidència. Darrere no hi ha cap gran fons que digui que s’hi ha de publicar. Jo sóc optimista.

Hi ha una qüestió filosòfica al darrer de les fake news?

Sí, hi ha la pregunta epistemològica al darrere; què és la realitat? És evident. Si el periodisme explica la veritat a d’altres subjectes humans. Per això sempre m’ha agradat molt la definició de Timothy Garton, què diu com el periodisme és la història del present. M’agrada molt més aquesta idea que la d’explicar la realitat. Saps que és la història, però no què és la realitat. La història és una successió de fets que expliquen el moment. Si he de fer una de les dues, em quedo amb explicar la història del present.