Amnèsia heretada: una ressenya d'”El franquisme que no marxa”

No, no només estan a les “clavegueres” de l’estat, estan arreu. Concretament, a les altes esferes del poder polític i empresarial. Això és degut a una transició, la Transición española (1975-1978), que a diferència de la grega o la portuguesa va deixar a mitges l’absoluta ruptura política amb el règim autoritari franquista. En altres paraules, en el període històric en què es va veure com es desmantellava un sistema polític basat en la figura del “Caudillo”, com els òrgans de govern passaven a ser regits per la Constitución amb la finalitat d’emprendre els primers passos per la democràcia espanyola i com es va donar peu a la legalització del PCE, al mateix temps es va mantenir en el poder les antigues elits que abans governaven. Canviar-ho tot per no canviar res.

El lector d’aquesta ressenya pot quedar una mica sobtat per aquestes primeres paraules, es podria pensar potser que són massa contundents, però no després de llegir a El Franquisme que no marxa, del periodista i politòleg Lluc Salellas, que la meitat dels ministres que van ocupar seient al Congreso de los Diputados entre 1970 i 1975 van acabar en consells d’administració d’empreses. Empreses del sector de l’aigua, del gas, del transport, de defensa… Empreses que inconscientment confirmen a tota la ciutadania que amb la mort de Franco els franquistes no van desaparèixer. Al contrari, continuen tenint privilegis. Però n’hi ha més encara. Estem parlant de seixanta-cinc alts càrrecs polítics estudiats en aquest llibre, quaranta-nou d’ells ministres.

1156041_1
Fotografia del Congreso de los Diputados / Diario de Córdoba

Empreses com Iberdrola, Gas natural o OHL, implicada en la construcció del Valle de los Caídos. Bancs com Banesto, el Banco Exterior de España o La Caixa de Pensions. Aquests i molts altres més són exemples dels llocs on van a parar aquests precursors de les “portes giratòries”. No, no van ser sotmesos a cap procés públic de responsabilitats judicials, ni tan sols els hem vist fer autocrítica. Gràcies a la Llei d’amnistia de 1977 i l’amnèsia generalitzada (i per molts partits voluntària) d’aquest passat tan fosc, l’elit del règim franquista va continuar i alguns encara continuen gaudint dels enllaços empresarials establerts durant la seva època en el poder. El caciquisme emprat durant aquest període va provocar una reparació mal acabada, encara pendent. Antonio Barrera de Irimo, Juan Antonio Samaranch, Antonio María de Oriol, Laureano López Rodó, Fernando Suárez González … La successió de noms (i famílies senceres) es presenta com una gran xarxa a la vista de tothom, sòlida, forta i el que és pitjor, ignorada. Sembla que els fils del poder no hagin canviat de mans del tot, i és un fet que no s’amaga a cap claveguera.

A El franquisme que no marxa trobarem noms d’antics franquistes a dins l’exèrcit, la universitat i les institucions, tant nacionals com internacionals. Hi trobarem noms en partits conservadors, amb el clar exemple de Manuel Fraga, i en partits d’extrema dreta com Fuerza Nueva.  Hi trobarem cares conegudes i directament connectades amb aquest passat, com és el cas del rei emèrit Juan Carlos de Borbón o José Bono, però també cares no tan conegudes com la de Demetrio Carceller Segura, fundador de la Damm i un dels fundadors de la Falange. Són molts noms, masses per no posar en qüestió el relat d’una “Transición perfecta”, tan promulgada per alguns sectors conservadors i liberals. Aquest llibre vol posar fi a aquest silenci estructural en tota Espanya davant d’una realitat que és angoixant, que sense saber-ho ens ofega.

La pregunta és: estem bevent de la mateixa aigua des de les primeres eleccions després de la mort del dictador? Tot plegat demostra que per estudiar aquesta època és necessari mirar-la des d’un punt de vista especialment crític, fins i tot en contra d’alguns punts de vista encara vigents i sostinguts per molts que la van viure. I és que les actuals i noves generacions també tenen dret a preguntar-se fins a quin punt es va dur a terme una transició, en què va tenir èxit i en què no. No, estudiant-ho en les dues darreres classes d’Història d’Espanya a batxillerat no és suficient; ara tenim més eines, és a dir, informació per entendre-la des de més paràmetres, i això també és gràcies a aquest llibre.

ELFRANQUISMEQUENOMARXA_COBERTA-692x1024
Llibre “El franquisme que no marxa” / Llegir en català

5,233FansM'agrada
910SeguidorsSeguir
15,420SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca