Charly Efe: el Bukowski valencià?

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Al Sud —en aquest cas, el de Madrid (Móstoles)—ens reunim amb Charly Efe, un raper i poeta valencià al qual molts crítics del sector consideren el Bukowsky local. Carles ens convida a unes canyes a un bar ubicat al costat de l’Urban Underground Club, on està a punt de fer un concert de la gira de presentació del seu nou disc: Dioses y Monstruos. L’artista, que estarà aquest 15 d’abril tocant a la sala Freedonia de Barcelona, ens mostra a aquesta entrevista que la vida no és tan bonica com ens han venut des de la tele, i que, de vegades, conèixer la realitat on vius t’ajuda a conèixer-te molt millor a tu mateix. Hui, es mira al nostre mirall Carles Sanchis.

A les teues cançons hi ha moltes al·lusions al personatge de Charly Efe. Qui és Carles Sanchis i qui és Charly Efe?
Charly Efe va començar a rapejar fa uns 14 anys. Era una persona que ja escrivia des que era xicotet, amb moltes inquietuds. Carles era un xaval hiperactiu que va centrar tota la seua energia en llegir molts llibres, en culturitzar-se, escriure poemes quan era xicotet —va guanyar alguns premis a l’institut— i que sabia que volia fer a la seua vida alguna cosa relacionada amb la cultura i l’expressió. Fa 16 anys, Carles Sanchis va llogar uns discos de rap i li va agradar eixe llenguatge senzill, cru, que connectava amb la gent. Després d’escoltar els millors grups americans i espanyols es va posar a rapejar i va crear-se el personatge de Charly Efe, gràcies a grups de València que feien rap com Pepo, Jacobo, 24 Kilates, Nómada Squad o Sensi Star, que li van donar el seu suport al seu començament. Va començar a fer cançons i maquetes amb ells i així va nàixer Charly Efe.

Durant anys he fet una música un poc “desgarradora”, un poc trista, allunyada dels paràmetres de la música que es feia a aquella època —jo parlava d’amor i de droga—. Era el tipus de rap que feia una persona que arribava a casa amb 30 anys i no sabia què fer, estava a soles, tenia la pila de plats per escurar després d’uns dies de festa… A poquet a poquet vaig anar fent aquell personatge cràpula; aquell personatge de bars; aquell personatge molt metafòric i molt sensible, que no tenia por de cantar-li a l’amor, a la dona, a la musa, als carrers i en definitiva al show eròtic-festiu que era la nostra vida.

Entrevista a Charly Efe // Júlia Sendra

Feies un rap diferent del que es feia a l’època en què vas començar. Per què es caracteritza? Com arriben les influències culturals? Què sents quan et diuen que ets el Bukowski espanyol?
En eixa època en el rap es feia altre tipus de tema, El nostre era un rap marcat per una tristesa depriment i decadent, bases obscures i pianos. Una de les coses que més em van servir a la meua música són els recursos de quan estudiava i em culturitzava: eren les referències literàries. Sempre m’han agradat molt la novel·la negra i la poesia.

A mi Bukowski m’agrada molt, sobretot la novel·la. La poesia no m’acaba perquè m’agrada un altre tipus de poesia. Quan es refereixen a mi com el Bukowski espanyol es refereixen a eixa part obscura, tenebrosa…i jo parle molt d’eixes referències. Als meus temes potser et parle d’un cantant de rock, de Bandini —que és un personatge de la novel·la americana dels anys 40— o et parle de Humpfrey Bogart i el sueño eterno a una cançó amb el Nega. Per tant, la nit, la depravació, la foscor i tot allò depriment, sumats a les referències literàries sempre han sigut l’element més característic de la meua música. En definitiva, em diuen que sóc el Bukowski espanyol perquè vaig introduir eixe llenguatge brut, sense ambages, directe i amb els eixos que hem comentat. No sóc un cantant de rap a l’ús, tinc més coses al cap, i vaig introduir amb altres artistes com Nega, Toni o Jerry Coke les referències lingüístiques i culturals al rap d’aquell temps, que ara s’han popularitzat. Hem aconseguit que molta gent haja anat a una novel·la perquè l’hem anomenat.

Moltes vegades et pregunten sobre rap, però molt poques sobre poesia. Quines són les teues referències poètiques i com valores el boom que està vivint la poesia a Espanya?
A Espanya la poesia que protagonitza aquest boom és una poesia que jo dic que és “de usar y tirar”. Poetesses com Irene X, que escriuen poemes per a xiquets de 15 anys, i que, per a mi, estan embrutant un poquet la poesia, perquè no hi ha un concepte o un missatge clar per a realitzar la poesia, és tot per fora; és com una flor que no creix des de dins. No és la rosa que creix sota asfalt, és una rosa perfumada. Hi ha molts poemes, amb lletra molt gran i dibuixos, però no te la posen dura. Per a mi hi ha poetes molt bons a Itàlia —com Cesare Pavese i Pier Paolo Pasolini—, a Espanya —Jaime Gil de Biedma, Ángel González, Ángel Gamoneda o L.M. Panero—. Per a mi no és poesia si no aconsegueix alçar-te del llit. Jo lluite contra eixa poesia ràpida, de blogs i feta per a adolescents de 15 anys: de consum ràpid. Hi ha gent amb blogs a l’Instagram que fa qualsevol poesia i té milers de likes.A mi m’entren ganes de plorar.

- Publicitat -
Jordi Sarrión entrevista Charly Efe //Júlia Sendra
Jordi Sarrión entrevista Charly Efe // Júlia Sendra

Quina diferència existeix entre la teua poesia i el teu rap? Com definiries la teua poesia?
El traç més diferenciador entre la meua poesia i el meu rap és que a la meua poesia cuide molt la forma, no rime, i utilitze molt el vers lliure i la metàfora. En canvi, al rap conte històries quotidianes, empre un llenguatge molt més senzill i molt més cru, en el que puc dir “tacos”, i on puc expressar-me sense callar-me res. Una cançó la puc escriure en vint minuts i una poesia potser en dues hores —entre que la pense, li done cos, pense els recursos lingüístics i la tanque amb el final—, i una cançó és escopir directament sense posar-me una tela damunt. El poema el pense i el repense.

La meua poesia és visceral, i ix de les entranyes. Mai saps on va a parar. Normalment, quan comence a escriure poesia el primer vers ix d’alguna situació, però la poesia és viu, i jo la gent li dic que la visca. Jo puc estar 4 mesos sense escriure, però vivint la vida. Quan escric em recorde d’una dona que he vist al supermercat, d’una discussió o d’un passeig per la muntanya amb la meua núvia i d’ahí ix el meu primer vers. Una vegada el trac de dins de les meues entranyes, ix a soles i tot va molt de pressa.

Tractes habitualment la temàtica de les drogues a les teues cançons. Creus que les drogues estan massa estigmatitzades?
Sí. Jo no em talle. Si he de dir que relacions m’han deixat per la coca, que hi ha gent de totes les professions, edats i característiques socials amb eixe problema no tinc filtres per fer-ho.

Em dóna la sensació que abans hi havia més estigmatització. Fa 15 anys al rap hi havia més estigmatització. Estava molt ben vist que els rapers consumiren maria, però si parlaves del consum de drogues dures et miraven mal i et titllaven de “drogata”. Les noves generacions han sabut entendre que allò que vol la gent és que no hi haja un mur entre l’oient i el cantant, i el tema està molt normalitzat. Sense voler donar exemple hi ha molts grups que han parlat de les seues raves,de les seues festes al Viña, i l’assumpte s’ha normalitzat. El “sexo, drogas i rock and roll” aquest tipus de món.

Espriu deia que la vida són mil xicotetes pàtries. Jo sóc tot el que visc: cada viatge, cada cap de setmana, cada concert, cada cançó amb Loren D. Tots eixos moments són una part de mi, i malgrat que moltes vegades això m’ha dut a una vida inestable, trista, a quedar-me sense diners o a perdre una relació, m’he adonat que és la meua vida, és el que sóc i no puc escapar de la meua transparència. Estes èpoques en les quals m’he deixat el rap i m’he posat a treballar he acabat tornant a compondre i parlant amb la productora per traure un nou disc. No puc lluitar contra això. El rap et dóna per a malviure com pots, i vaig compaginant-lo amb diferents treballs. Mentre vaig acabar el disc estava carregant sacs i no se’m van caure els anells.

Charly Efe a l’Urban Underground Club // Júlia Sendra

Parla’ns un poc sobre el valencià al teu entorn, sobre la música en valencià i com has començat novament a fer cançons en la nostra llengua.
Durant 20 anys, amb els governs del PP a València, molts espais públics estaven tancats per a la cultura i per a l’art. Amb el canvi de govern, i amb tot el que han fet grups en valencià com Zoo, Obrint Pas o La Gossa Sorda s’ha creat un grup molt important de gent a la qual li agrada escoltar la música en el seu idioma, que gaudeix als festivals escoltant cançons en valencià. D’aquesta manera, s’han obert les portes per a altres grups que fa 10 anys estaven tancades. Eixos grups han creat un terratrèmol de grups amb ganes de reivindicar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra ideologia…i això ens ha vingut molt bé a la resta de grups del territori valencià per poder cantar en valencià. Jo ja fa 5 anys que he tret alguns temes en valencià amb grups com Arrap. Si abans el rap a València passava molt desapercebut, molt més encara si era en valencià. Ara hi ha revistes, mitjans, revistes, grups, blogs i una audiència molt important per tot el territori espanyol que reclama música en valencià, i això et dóna moltes ganes de continuar amb el que altres han fet. Després de 15 anys, jo estava cansat del rap de “bombo y caja” i volia canviar, i la música m’ha dut a poder expressar-me en valencià, sabent que si fa 5 anys trac un disc en valencià haguera sigut un “bitxo raro”. Ara, pense, era necessari que una persona valencianoparlant com jo se sumara a aquest terratrèmol.

Per últim, voldríem que ens recomanares un llibre, una poesia, una película, una serie i un personatge.

Respecte al llibre Cuatro amigos de David Trueba. Respecte a la poesia Palabras para Julia de Goytisolo. Respecte a la peli Martín Hache. Respecte a la serie Los soprano. Per últim, com a personatge vull recomanar a Bandini, de John Fante.

Charly Efe a l’Urban Underground Club // Júlia Sendra
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca