Corrandes neoautonomistes a David Madí i Sergi Sol

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Al llarg dels darrers mesos he parlat molt d’un espia del CNI a qui estàvem investigant des d’El Temps. He deixat moltes pistes i el tema ja és a punta de caramel, a punt perquè es publiquin els documents sobre el seu passat a Fuerza Nueva, quan va entrar al CNI (aleshores CESID), i com va anar fent carrera civil fins a ser present en tots els àmbits que manen a Catalunya. També he parlat molt de David Madí, el gran pastisser de Catalunya, que fa i desfà a delit tot el que li plau dins i fora l’independentisme. Tots dos estan relacionats. No debades, en un moment de 2016, David Madí va declarar la guerra al dit espia, tot i que més endavant tinc la impressió que van acabar fent les paus. Els tacticismes del procés sempre han tingut un sol objectiu: consolidar més engrunes per als de sempre. La llibertat de Catalunya mai els ha estat una opció.

Va ser justament un home d’en David Madí qui va posar-me per primer cop al punt de mira de l’espia del CNI. Es tracta de Toni Florido, ex-president de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI). En aquell moment Florido tenia doble lleialtat i feia feina bruta per al dit espia, en la seva consolidació de poder dins un cert espai barceloní. Florido, davant la primera envestida periodística que va rebre l’espia, no va dubtar d’assenyalar-me a mi com a responsable. Florido sabia que jo no tenia res a veure amb el tema, però creia que així em neutralitzava dins l’ACAI. L’error li va costar la presidència de l’ACAI. I, a sobre, la seva cacera de bruixes em va fer implicar, per supervivència, en la investigació sobre l’espia del CNI fins al fons i fins a les darreres conseqüències.

En tornar a reviure aquella història de novembre de 2016, penso que més que la vilesa, el que mou aquesta mena de gent és l’estupidesa. Això em mena al darrer «atac» de l’entorn de David Madí.

Madí té molts de soldats que executen ordres. És una xarxa ben travada, fins i tot dotada d’unes forces de xoc que li fan la feina bruta si és necessari. Tanmateix, amb tota aquesta preparació, sofisticació i dominació, Madí i els seus acaben essent una mica matussers. Fa uns dies, un dels contactes que mantinc a Barcelona em va comentar que la gent de Madí em calumnia, i que tots li deixen anar el mateix discurset. Jo vaig pensar que quina barrabassada s’hauria empescat en David aquest cop. El meu interlocutor em va dir: «Diuen que ets… homosexual i que tens practiques sexuals abominables, que ets sadomasoquista—quina vergonya em fa dir aquestes coses!» Vaig fer un silenci. I vaig afegir: «…I quin problema hi ha amb tot això?»

La calúmnia-rumor em va semblar d’un nivell ínfim. Un altre amic, l’Enric Vila, ja m’havia dit que l’entorn Madí deia xaladures sobre mi, però que eren una pallassada. Certament, recorre a l’estigma d’homosexual i el sadomaso és d’una manca d’imaginació absoluta. Però també amaga una realitat molt més inquietant.

Que tot un David Madí i la seva xarxa d’escriptors, directors generals, secretaris generals i llarg etcètera hagin de recórrer a la camama d’acusar algú d’homosexual és un reflex de l’estat moral de Catalunya: l’homosexualitat és encara vista com una cosa intrínsecament dolenta i nociva, emprada com a arma política de rumor feridor. Madí i els seus empren «homosexual» com el pretèrit «invertit», de miserable ressò de l’època de lleis de «vagos y maleantes». En el terreny sadomasoquista, la cosa ja es torna més macabra perquè es juga amb el desconeixement general sobre el món BDSM i el que significa. Els estereotips sadomasoquistes tenen una gran força en societats presoneres de moral i estètica, com la catalana.

Però jo no visc a Catalunya, i la meva sexualitat ha estat construïda als Estats Units. Vistes des d’aquí, les calúmnies madinianes són profundament provincianes, obtuses i borderline. És per això que, encara ara, no veig el problema de ser gai i sadomasoquista. Quan li ho vaig comentar a la meva senyora, es va fer un fart de riure i em va dir que el Mafia Guy (nom amb el qual coneixem en David Madí a casa) era una broma (The Mafia Guy is a joke).

- Publicitat -

A això es dediquen David Madí i els seus davant l’emergència nacional que vivim: collonades. Cal pavimentar el camí de la neoautonomia, per tal de mantenir les engrunes i que el peix torni al cove. Van ben sincronitzats amb el nou home fort d’ERCSergi Sol. Sol va ser el responsable finalque va matar el dossier d’El Temps sobre l’espia del CNI. El dit espia fa feinetes especials per als serveis legals d’ERC. Més tard—massa tard—vaig descobrir que Madí i Sol feien negocis al barceloní Club Churchill. L’objectiu era i és un govern neoautonòmic que es pugui controlar i que passi pàgina del referèndum, la República i la independència. Això explicaria la trobada que fa poc Sergi Sol va tenir amb l’home més pintoresc de l’entorn de David Madí, Salvador Sostres. I és que Sostres fa anys que és el pont entre l’ordre xaró de Madí i el nou ordre espardenyista de Junqueras. Fins i tot en les seves crítiques demolidores a Mas, Sostres és i ha estat un bon termòmetre per saber què vol ERC. I ja fa molt de temps que el «junquerisme és amor» vol la neoautonomia.

Amb Marta Rovira convenientment irradiada i silenciada a Ginebra pel seu propi partit, Sol té finalment el control absolut que necessitava per fer i desfer dins ERC. La simbòlica aliança amb Madí s’ha consumat en format de columnista col·laborador al diari de David Madí, El NacionalEl Nacional, on vaig escriure gràcies a les bones arts dels meus amics sònics, és un diari que l’antic cap de gabinet de Puigdemont, Josep Rius, va descriure molt bé: «per més diners que hi aboquem, per més privilegis que els donem, no hi ha manera que ens acabi de funcionar.» És per això que Puigdemont era més de Vilaweb.

L’obstacle disruptor que impedia la victòria de l’aliança Sol-Madí era l’exiliat Carles Puigdemont i el seu captiu vot al Parlament. Ara que en Carles sembla que ja s’ha rendit de manera més o menys honorable en una presó germànica, l’objectiu d’una neoautonomia pilotada per un home de palla de Madí i Sol, com Jordi Sànchez, és més proper que mai. L’únic que ho podria impedir, fer saltar-ho tots pels aires, i anar a ultrança seria el candidat dels CDR i la CUP—el nostre candidat que fa setmanes que Madí i Sol combaten amb força. Però aquesta ja és una altra història.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca