Lolita o la confessió d’un vidu blanc

Vaig llegir Lolita quan tot just tenia uns anys més que ella, potser catorze o quinze. El problema de llegir grans llibres a tan curta edat és que sols oblidar i passar per alt els detalls que fan que siguen una obra mestra. Jo no vaig ser una excepció i, quan fa uns mesos, vaig veure reeditat el llibre de Lolita, amb una portada radicalment diferent, va tenir una impressió en mi que vaig ser incapaç d’identificar, així que vaig decidir llegir-la de nou. Rellegir Lolita, ja amb vint anys i amb les ulleres morades posades, és una experiència totalment reveladora. La Lolita que vaig llegir amb catorze anys no s’assemblava gens a la que estava llegint ara: ja no em semblava perversa, ni manipuladora, ni provocadora. Per primera vegada, vaig mirar a Lolita i em vaig veure a mi mateixa amb tretze anys, i vaig veure el que jo també em negava a ser (però era, irremeiablement): una nena. Lolita era tan infantil com qualsevol nena de la seua edat, i l’ull masculí la va titllar gairebé com una prostituta, perquè ignora una cosa que sabem totes les nenes que també vam ser sexualitzades pel prematur desenvolupament físic del nostre cos: quan tens tretze anys i et creixen els pits, ets susceptible de ser sexualitzada i, per tant, de reaccionar a aquesta sexualització. De reaccionar, naturalment, de manera totalment pueril.

He llegit molts articles publicats recentment sobre el debat sobre què fer amb Lolita. Laura Freixas, escriptora feminista, encerta bastant en el seu article en exposar Lolita com el que és, una història d’abús; però crec que ha errat en el seu anàlisi sobre el llibre, i, sobretot, no compartisc la seua opinió que no cal sacralitzar Lolita. La novel·la hauria de ser passada de mà en mà, llegida per tota la població, haurien d’haver congressos sobre ella, hauria d’estudiar-se en qualsevol grau en Psicologia. Perquè Lolita, per a tot lector atent, és una història de violació i d’abús, i només des d’una visió estrictament patriarcal, que col·labora diàriament amb la cultura de la violació i de la pedofília, es podria llegir Lolita d’una altra manera. El mateix Nabokov, amb un mestratge i un estil sense parangó, és el que ens indueix, pàgina rere pàgina, a odiar Humbert i a condemnar-lo. Qualsevol altra lectura que s’haja fet de l’obra em sembla parcial i poc exhaustiva. Aquesta lectura, és clar, no és gens sorprenent: no només des del moment de la seua publicació es va tractar de vendre com una història d’amor, sinó que l’adaptació a la pel·lícula que va rodar Kubrick —amb guió de Nabokov— ha contribuït a la imatge hipersexualitzada de Lolita. Però per desvelar la veritat, el més convenient és acudir al mateix text, i a la revisió de les dues versions més famoses del llibre, per saldar, d’una vegada per totes, el deute que hem contret tota la societat amb Dolores Haze.

En el mateix pròleg, el fictici John Ray Jr., que introdueix el manuscrit als lectors, apunta tots els que creuen que Nabokov afavoreix la versió d’Humbert amb el dit acusador: “en aquest esgarrifós estudi personal es tanca una lliçó general; la nena esgarriada, la mare egoista, l’anhelós maníac no són tan sols els protagonistes vigorosament retratats d’una història única: ens prevenen contra perilloses tendències, assenyalen mals potencials. Lolita farà que tots nosaltres —pares, treballadors socials, educadors— ens consagrem amb interés i perspectiva molt més gran a la tasca d’aconseguir una generació millor en un món més segur”. L’autor, d’entrada, ja ens prevé sobre l’autèntica naturalesa de la història; desviar el focus d’atenció cap a una altra part és una decisió que pren el lector, influït pels nombrosos clixés de la nostra cultura. En les primeres pàgines de la novel·la, Nabokov ens introdueix en l’obsessió d’Humbert per les nínfules —manera poètica que té de cridar a les nenes d’entre nou i catorze anys que converteix en objecte de desig—: l’anhel per Annabel, el seu amor perdut de l’adolescència; les seves trobades amb Monique, una prostituta adolescent; les seues fantasies en parcs i llocs públics, fantasiejant amb nenes que jugaven innocentment… Tampoc escatima en descriure com Humbert Humbert colpejava la seua dona, o en relatar els seus atacs de bogeria que el van portar a un sanatori. I encara ni tan sols s’ha introduït el personatge de Lolita. Segueix algú creient que Nabokov volia tornar romàntic al seu protagonista?

completo-lolita-pelicula

No fa falta parlar massa de la febril obsessió d’Humbert per Lolita a les cent primeres pàgines: descriu, mil·límetre a mil·límetre, el més lleu frec dels artells de Lo; el més innocent joc es converteix en excitació, com quan ella s’asseu sobre els seus genolls per cantar una cançó. Si bé és cert que Lolita fa un petó a Humbert abans de marxar cap al campament d’estiu, hem de recordar quin és el perfil de la protagonista de la història: una nena òrfena de pare, que viu en el més absolut caos amb una mare que l’odia, en un poble americà vulgar on mai passa absolutament res. L’arribada d’un estranger europeu a casa és, evidentment, una cosa nova i interessant per a la banal vida de Lolita; Humbert la satisfà d’afecte i atenció, a diferència de la seua mare. Per a més inri, la seua mare està sense dubte enamorada d’ell, situació que ell aprofita per a fastiguejar i cridar la seua atenció. Lolita és una nena egocèntrica i vanitosa, trets que comparteix amb, probablement, la pràctica totalitat de preadolescents de classe mitjana occidentals. Per ara, no hi ha res que se li puga retreure ni cap indici que se la puga anomenar, des de qualsevol òptica, de manipuladora o provocadora, com molts han pretés sempre.

Quan Lolita torna del campament, emprén un viatge amb el qual ara és el seu padrastre, mentre creu que la seva mare està malalta en un hospital; li diu que li ha estat “fastigosament infidel” i li fa un petó, probablement enfadada de saber que s’ha casat finalment amb la seva mare, el que acaba amb la seva fantasia vanitosa de ser el centre d’atenció. Fins el mateix Humbert reconeix en el fons que sap que no és més que una criatura. Quan paren a l’estació de servei, ell tracta de tornar a besar-la i ella mateixa li respon: “no em baveges, porc”, i fa broma sobre el dormir al mateix llit d’ell dient-li: “la paraula que busques és incest”. Lolita marca els ritmes de la seva “relació”, pel senzill fet que no és més que un joc per a ella, una petita broma infantil, una manera de desafiar l’autoritat de la seva mare. Només l’abraça i el besa quan ell obre les seves maletes, plenes de regals i vestits nous. A la primera escena sexual —i pràcticament l’única explícitament que trobem en el llibre—, Humbert droga a Lo per poder violar-la mentre dorm; el seu pla falla i ella no s’adorm del tot. Es desperta aviat al matí i es fan un petó; Lolita comprova després del petó la reacció d’Humbert, perquè vol presumir de “la tècnica” que ha aprés aquest estiu al campament. La posterior escena de la seva relació sexual no és més que una altra vanitat de la protagonista, que vol impressionar al seu adult padrastre fingint ser més adulta del que és. Les travessures sàfiques amb les seves companyes de campament i amb l’únic adolescent home que ha conegut a l’estiu no són més que una anomalia que respon a la mateixa personalitat de Lolita, desesperada per l’afecte i atenció que no rep de la seva mare. No torna a tenir cap interès sexual cap Humbert —fins i tot l’acusa, literalment, d’haver-la violat— fins el moment en què ell confessa que la seva mare ha mort. Llavors sí: llavors, Lolita, òrfena, sola al món, perduda, desesperada, va a Humbert, que no dubta a aprofitar-se de la seva situació vulnerable. La resta de la història del seu “romanç” és molt més explícit i revelador: Lolita només accedeix a anar a dormir amb ell a canvi que Humbert li compre revistes, joguines, li deixe anar a balls escolars, o li proporcione tota mena d’atencions. Humbert estableix un estricte règim per mantenir-la allunyada de qualsevol influència externa; sobretot, per mantenir-la allunyada de qualsevol home que se la puga prendre. Aquesta és, en síntesi, la famosa història d’amor entre Lolita i Humbert. Ni més ni menys del que ocorre en el llibre. Qualsevol altra interpretació, qualsevol intent de llegir una altra història entre línies, no és més que una vil manipulació.

cbc58870984151c64929531b2a96d203
Per acabar de formar-nos una imatge clara del que es desprén de les diverses representacions de Lolita, acudim, primer, a la pel·lícula de Kubrick: és en aquesta on més es reforça la idea de la Lolita dolenta, que sedueix al seu medi dement padrastre per satisfer els seus capricis i vanitats. Des de les primeres escenes —els dits dels peus sent delicadament pintats amb laca d’ungles, Lolita en banyador baixant-se les ulleres de sol i mirant a Humbert amb mirada felina— la imatge que rebem d’ella és la d’una adolescent hipersexualitzada, que realitza cada petit gest amb la intenció de ser admirada. Quan Lolita puja a acomiadar-se de Humbert i el besa a la boca, és el mateix pla de Kubrick i la música ambiental la que reforça la idea que l’escena és intrínsecament romàntica. Quan comencen el seu affaire, Lolita li suplica a Humbert que no l’abandone, aterrida davant la idea que la manen a un reformatori; en el llibre, en canvi, és Humbert el que instal·la en la ment de Lolita la idea que si revela qualsevol informació del seu “romanç”, la manaran al tan temut orfenat. A més, no es mostra, en cap escena, que Lolita plorava totes i cadascuna de les nits, com sí es recalca en el llibre. La pel·lícula del 97, d’Adrian Lyne, és una mica més fidedigna a certes parts de la història, però persisteix la imatge de la Lolita totalment sexual: ja en la primera escena apareix mullada sota els aspersors que transparenten la seva roba interior, el que contrasta amb l’ortodòncia o el seu pentinat, elements pròpiament infantils. Aquest contrast entre la seva aparença i els seus moviments, la seva mirada o la seva forma de parlar —que sempre són provocadors i calculats— persisteix durant tota la pel·lícula. Els plànols, que sempre apunten a les seves cames o a les seves contorsions, reforcen la idea que la nena és un objecte de desig. A més, l’actriu que va realitzar la pel·lícula tenia disset anys en el moment del rodatge, els quals estan molt lluny dels dotze de la Lolita original: per més que s’intente dissimular, segueix tenint el cos d’una dona i és, per tant, susceptible de ser sexualitzada.

Així és com Lolita se’ns ha mostrat sempre, i així és com se la segueix mostrant als lectors menys atents. És clar que hi ha milers que sí que han reparat en quina és la veritable història de Lolita: està clar que hi haurà molts per als que tot això que acabe de narrar és totalment evident. Però hi ha tants d’altres, com ho vaig ser jo un dia, i com ho és encara una gran quantitat de gent, que hauran confós aquesta història amb una història d’amor. Tampoc em sembla, com subratllava en un altre article Sergio del Molino, una apologia de la violació: Nabokov mai va justificar ni encobrir durant un segon l’autèntica història que hi havia darrere seu llibre, sinó que es va limitar a narrar, efectivament, “la destrucció d’una nena en una odissea ridícula de motels barats i pobles desolats on ningú sembla importar la seva sort”. Sí que crec necessari, en canvi, fer una revisió de tot allò que llegim, i qualificar-lo com ni més ni menys que el que pròpiament és. Lolita és la narració d’una violació: ho era quan es va publicar i ho continua sent avui. Aclarir mai estarà de més, cosa que molts columnistes han negat per semblar banal. Que el llibre fos considerat pornografia en el mateix moment de la seva publicació és la prova irrefutable que mai és banal assenyalar el masclisme amb el dit, que és el que ha convertit Lolita en una història d’amor. Malauradament, queden molts Humberts al món: homes que s’aprofiten de menors, als quals els excita la indefensió, la innocència, l’absència de voluntat. I també queden altres tantes Lolitas, abandonades, trencades per dins, travessades pel patriarcat. I per elles és per què hem de reivindicar, avui i sempre, la novel·la de Nabokov.

5,233FansM'agrada
910SeguidorsSeguir
15,422SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca