Els últims dies han estat dies de lluita. Una lluita que en absència dels partits tradicionals han protagonitzat els populars Comitès de Defensa de la República. Els fets són notoris i convé analitzar-los. Fa deu dies, el 19 del març, el CDR del Barcelonès va emetre un comunicat on es preguntava als partits si estaven preparats. El dia 23 detenien a la plana major del Govern. Diumenge Puigdemont era pres a Alemanya. La resposta al carrer va anar a càrrec dels CDR que van començar a practicar gimnàstica revolucionaria. Talls de carretera, intent d’ocupació de places estratègiques i les consegüents accions policials. La majoria de mitjans han començat a parlar obertament de violència i els Mossos d’Esquadra sota el jou del 155 han actuat desproporcionadament.
Quan falla l’organització se sol culpar la ideologia
Aquesta frase de Lenin mostra l’estat actual del moviment republicà. Al setembre i fins a mitjans d’octubre, es va comptar amb una organització molt forta: Universitats per la República. Aquesta organització d’estudiants va ser possible gràcies a les JERC així com per la cooperació de quadres d’altres joventuts polítiques. Només així va ser possible l’èxit de les seves marxes i accions. El dia 23 de març Pau Morales (portaveu de les JERC) amb una carta a la militància del seu partit manifestava que només l’organització total permetria la victòria republicana.
Els CDR en bona mesura han tingut uns nivells d’organització acceptables, però en les últimes manifestacions s’ha vist que són incapaços de controlar les masses en situacions de tensió extrema. En els disturbis de Barcelona, no van ser capaços de trencar el cordó policial o fer que hi hagués accions controlades i totalment pacifiques com les que s’havien dissenyat (crema de fotografies del Borbó, etc.). Tot plegat es van convertir “en una descàrrega de testosterona”. Diumenge amb els ànims encesos, l’organització no va ser capaç de mantenir el control del carrer. Els CDR sabien que hi havia infiltrats amb ordres de sabotejar la manifestació. El dilluns es va fustigar a la policia amb accions descentralitzades, però els mitjans ja havien sobredimensionat la violència al carrer. El mal estava fet.
En quin estat és troben els CDRs?
Els comitès ara mateix estan immersos en un no-debat. Si bé hi ha diferents territorials que aposten per debatre en el si de l’organització el seu futur. Els òrgans decisoris informals dels CDR, copats per militants de l’esquerra independentista radical i descrits com a “gent molt arrauxada”, han ajornat el debat plantejant que cada comitè local faci el que consideri oportú.
L’eina que suposen aquests comitès queda desarticulada perquè no entén la seva naturalesa. Si bé en un principi, es va entendre com una eina transversal que havia de possibilitar grans accions de masses, en els últims dies s’ha vist com la seva tàctica ha estat la de cansar l’enemic amb accions descentralitzades i més o menys improvisades, sense cap objectiu més enllà d’aquest. El seu triomf ha estat donar directrius en moments d’incertesa. El seu error, no plantejar una estratègia de lluita a llarg termini. Essencial perquè els voluntaris entenguin el seu rol dins del moviment. Diferents seccions territorials dels CDR reclamen aquest debat. Alhora que les organitzacions que copen els òrgans informals de decisió no atenen aquesta demanada. En aquest clarobscur es van desenvolupar els fets de divendres i diumenge.
L’únic consens que existeix és el de les porres
La frase d’Antonio Gramsci dirigida a Roberto Farinacci el 1925, és una moneda de dues cares. Les diferents organitzacions juvenils i/o de lluita no han desenvolupat una estratègia més enllà de l’acció antirepressiva. En aquest sentit és obvi com cada vegada que l’Estat actua, els carrers és ressenteixen d’aquesta decisió. Així els fets es desenvolupen reactiva ment, no com a part d’un pla. De la mateixa manera que l’opinió general a gran part de l’Estat és de donar per bona la seva actuació a Catalunya. Les forces republicanes s’uneixen quan han de fer front a aquesta repressió, no per prendre la iniciativa. El consens es desenvolupa quan un dels dos grups actua.
Un gran part del moviment republicà reclama tenir objectius per poder-los assolir. I la mobilització constant sense objectiu, només pot debilitar el moviment a llarg termini. Fa unes setmanes Joan Solé apuntava que el paper de les JERC en tota aquesta entropia pot ser determinant. Però també el d’altres entitats polítiques juvenils com Arran, Universitats per la República i una gran part de món associatiu que ahir presentaven el manifest: Davant la repressió sense límits, teixim resposta juvenil: aturem-los!
Trencar la dinàmica reactiva del moviment republicà i dotar-lo d’uns objectius clars i de consens és una tasca imprescindible, davant d’una situació de derrota física, però no ideològica. D‘altra banda, la falta d’unió també en l’estratègia institucional, només fa que complicar les relacions entre els diferents actors republicans, que es transmuten al carrer amb caos. La situació als carrers és el resultat d’avançar sense estratègia, només tenint tàctiques. S’obre una finestra d’oportunitat per totes les faccions del moviment independentista. Ara hem de veure qui l’aprofitarà.