Imagineu-vos una plaça qualsevol de qualsevol municipi de Catalunya. Hi ha gent, hi passen coses, s’hi fan negocis, s’hi xerra, s’hi pren la fresca, s’hi fan manifestacions… coses que no passarien si fos privada. És el que es coneix com un comú: un bé compartit, explotat col·lectivament i que existeix només si hi ha una acció col·lectiva que el transformi en una realitat. Imaginem-nos que tota la gent que passa per la plaça decideix quedar-se a casa: no hi ha activitat, ningú compra ni ven, ningú xerra, ningú escolta… En aquest article defensaré per què aquests recursos poden ser una pedra angular d’una bona democràcia local.

Hem quedat que els comuns són béns explotats col·lectivament que només existeixen si se’ls explota. La paradoxa és, però, que si se’ls explota massa o malament desapareixen. Tornem a la plaça: uns homes de negocis espavilats veient la quantitat de gent que hi transita decideixen instal·lar-hi bars i terrasses. I la cosa va bé, la gent encantada, seu i passa la tarda a les terrasses. Així que en posen més, i més encara, fins al punt que no queda cap espai en condicions per a fer res que no sigui seure a la terrassa i pagar, esclar. Així que una sèrie de gent deixa d’anar-hi, s’hi parla menys, ja no s’hi organitzen activitats… en una frase, el comú ha desaparegut. Això s’hagués pogut evitar si l’ajuntament hagués posat un límit a les terrasses, s’haguessin fomentat altres usos… En definitiva, si s’hagués fet us de les eines que tenim com a societat per a garantir que el comú no s’erosionés. Això ho va explicar la premi Nobel Elinor Ostrom al seu magnífic volum «Governing the Commons» (1990), ara, la pregunta és, per què ho hauríem de fer?

Reculem una mica. Concretament al segle XVIII als incipients Estats Units. Entre polítics i pensadors comença a córrer la idea que una bona república no és la que restringeix els drets polítics als propietaris sinó la que fa tothom propietari per a estendre la ciutadania efectiva a tots els seus habitants. Amb el temps aquesta idea ha anat evolucionant amb el pensament republicà modern i avui ja no es parla tant d’hisendes o propietats físiques sinó de recursos per a poder definir la pròpia vida de la manera que hom prefereixi. No ens ha de sorprendre doncs que el neorepublicanisme progressista hagi acollit amb entusiasme la idea de renda garantida de ciutadania. Ara bé, què passa a nivell local on no es tenen els recursos per a implementar aquesta política?

Aquí és on entren, segons penso, els comuns. Com hem vist i com argumenten diversos pensadors i científics socials (us recomano aquest article de David Bollier per començar), tota la ciutat pot ser entesa com un gran comú on tothom té dret a accedir-hi. Perquè no només és un espai d’oportunitats per als interessos privats i públics, sinó també un espai per a socialitzar, un coneixement compartit, recursos culturals… I, el que és més important, citant Bertold Brecht, és l’espai on «els captaires capten, els lladres roben i les putes putegen». És a dir, la darrera oportunitat per als qui no tenen res més per a guanyar-se la vida i si se’ls barra el pas per la via legal, no dubten a agafar allò que els cal per altres bandes. Per això, crec que qualsevol govern urbà que vulgui ser progressista ha d’agafar com a bandera el lliure accés als recursos que compartim i creem entre tots i totes dia rere dia. És així com ens farem una mica més iguals, savis, lliures i, per què no, una mica més feliços.