En l’article anterior parlí de la formació territorial del Regne de València, la conquesta dels territoris que el formen però quan parlem de l’Edat Mitjana a les nostres terres, moltes de vostès, n’estic segur, que pensaran en els furs. Doncs bé, els Furs de València, efectivament, son un tret imprescindible per entendre la nostra història, però la seua aplicació no va ser uniforme, general ni molt menys exempta de polèmica durant els primers anys i d’això anem a parlar hui (bé, vaig a parlar jo, però és un “nos majestàtic” que queda d’allò més bé). Així que, preparen una tasseta de cafè i posen-se còmodes que açò ja va avant.
Molt pocs mesos després de la conquesta de València al setembre de 1238, Jaume I va promulgar un conjunt de lleis generals que s’havien d’aplicar no sols a la ciutat de València, sinó a la totalitat del Regne. Es tracta dels Costums de València (encara no eren Furs), la principal novetat dels quals era que estaven pensats per a servir com a dret general que totes les lleis i totes les autoritats del regne havien de respectar. Podem parlar d’un antecedent (llunyà) de les Constitucions liberals. Durant l’època feudal, cada senyor aplicava al seu territori la seua legislació i no era gens habitual que existira un marc legal per a tots que haguera de ser respectat per tots. I no, als senyors feudals no els va fer ni p**** gràcia.
Posem-nos en situació: Al 1229 Jaume I havia conquerit Mallorca i, després d’aquell èxit, havia començat la conquesta de València. Ja que a la colonització de les Balears va haver una clara preeminència catalana, la idea inicial va ser reservar València per als aragonesos (de fet Borriana i Almassora foren poblades seguint els Costums de Saragossa). Però, una vegada conquerida la capital, el Conqueridor canvià d’idea i es disposà a crear un regne nou, diferenciat i autònom. És per això que el rei en Jaume expressà la seua voluntat de que els Costums de València s’estengueren a tot el Regne però, en realitat, no era més que això, una voluntat. El motiu? La Corona necessitava del poder militar dels nobles i l’Església i l’aconseguia a canvi de terres i llocs, creant senyorius. No obstant, també necessitava cobrar impostos per a mantenir la seua hisenda, i els impostos requeien, en grandíssima majoria, en els habitants de les terres i viles de reialenc (és a dir, que pertanyien directament al Rei). Els Costums de València eren menys favorables per als nobles que els Furs d’Aragó i és per això (a més de que la major part de la noblesa del Regne de València era d’origen aragonés) que els rics i poderosos preferien utilitzar la llei aragonesa a la nova, la valenciana. Davant aquesta situació, Jaume I decidí mostrar la seua voluntat per estendre la validesa dels Costums de València però res més. Durant la dècada de 1250, s’ampliaren aquestes lleis i començaren a ser conegudes com a “Furs de València”. Alguns d’aquests canvis estaven dirigits a fer aquestes normatives més útils per als territoris que s’anaven conquerint i, el més important, a intentar solucionar la problemàtica derivada de que els senyorius utilitzaren una normativa i les terres de reialenc una d’altra. El conflicte existia, però, al menys de moment, no era res greu.
La cosa canvià quan, al 1258, Jaume I aconseguí sufocar les revoltes dels musulmans de la Muntanya de Diània (territori format per les comarques que actualment es troben al nord de la demarcació d’Alacant i al sud de la de València) i es veia menys necessitat de tropes. El control del regne estava assegurat i, a 1261, es convocaren (segurament) les primeres Corts Valencianes. En elles, el Conqueridor declarà els Furs de València com a llei fonamental oferint als nobles i eclesiàstics, a canvi, nous privilegis. La noblesa aragonesa no el va deixar ni acabar de parlar: Es van alçar de les cadires i van abandonar València (Com que els agrada als rics açò del culebroneo). Els darrers anys del regnat de Jaume I van ser de tot menys tranquils: Els nobles aragonesos es van alçar en armes i, per si fora poc, l’amenaça d’una revolta mudèjar a terres valencianes obligà a la Corona a ajudar a Castella a sufocar la Revolta dels Mudèjars de Múrcia (1264-1266). No obstant, amb els nobles aragonesos revoltats, d’on trauria les tropes? No va veure altra opció: Els concedí el privilegi d’elegir als seus senyorius del regne de València la llei que s’aplicaria (valenciana o aragonesa).
Una vegada sufocada la revolta mudèjar, el Rei jurà novament els furs (amb algunes modificacions) el 1271 i obligà a que els seus successors els juraren, necessàriament, abans de ser jurats per les Corts de València. No obstant, el conflicte foral seguia viu i ben viu l’heretà Pere el Gran quan Jaume I morí a l’estiu de 1276. La situació era aquesta: Al Regne de València coexistien dos ordenaments jurídics; els Furs d’Aragó (utilitzats per la majoria dels senyors a les seues terres) i els Furs de València (reconeguts com a únics vàlids pels habitants de les viles reials).
Recorden la tolerància i el talant pactista típic de Jaume I (en part certa i en grandíssima part falsa)? Doncs al seu fill, Pere el Gran, no li van tocar a la loteria genètica. D’entrada, quan el van Coronar, no va jurar els Furs d’Aragó, ni els de València ni les Constitucions Catalanes (I digues-li tu quelcom si vols), mostra innegable del caràcter autoritari que mostrà el rei Pere durant el seu regnat. El conflicte foral seguia viu i prova d’això és que, en 1283, en meitat de la guerra de Sicília, els nobles aragonesos es revoltaren de nou i exigiren a Pere III que jurés els Furs d’Aragó i prometera la possibilitat del seu us a terres valencianes i ell, més ample que llarg, ho va fer. Però clar, els valencians no anaven a callar i prou, i es van negar a donar-li ni una pesseta més fins que no jurara els Furs Valencians i els reconeguera com a llei fonamental i única observable al regne i el Rei, que ja no sabia què fer, també ho va acceptar.
Al 1285, encara en guerra per Sicília, moria Pere el Gran i era coronat Alfons II el Liberal que, d’entrada, va ordenar els justícies valencians que reconegueren els Furs d’Aragó. No obstant, igual que son pare, Alfonsín va anar canviant de bàndol conforme li venia millor. A 1286 es convocaren les Corts Valencians per a que Alfons II jurara els Furs i els valencians el juraren com a Rei, però les confrontacions entre noblesa aragonesa i ciutadans de reialenc van ser tan greus, que el Rei va fugir de València (i la casa sense agranar). Tan prompte com va arribar a Aragó, tornà a ordenar la preeminència dels Furs aragonesos però els valencians, altra vegada, no es van quedar de braços creuats i enviaren uns síndics que convenceren Alfons per que revocarà l’ordre. No obstant, aquest nou canvi avivà els odis de la Unió dels nobles aragonesos que, al gener de 1287, ordenaren i encapçalaren una sèrie de violentíssims atacs i saquejos a terres valencianes. Els valencians, per defendre’s, s’aglutinaren en la Fraternitat. Si bé pareixia que Alfons estava proper a sufocar la Guerra, la difícil situació exterior el va obligar a cedir davant els nobles aragonesos i la situació quedà, de nou bloquejada. El 1291, moria Alfons el Liberal i pujava al tron el seu germà, Jaume II el Just.
Jaume II té la fama (merescuda o no) d’una certa prudència, el característic “seny català”. I és ben cert que durant els primers anys del seu regnat, el conflicte foral no va tindre greus episodies de violència (encara que va continuar latent en forma de petits conflictes i enfrontaments, principalment en matèries d’impostos o defensa). No obstant, el 1315, es creà un impost indirecte sobre les compravendes als mercats. Quin era el problema? Fàcil, els principals mercats es celebraven a viles de reialenc i aquest impost afectava igual als habitants d’aquestes viles i als dels senyorius. És fàcil saber qui va protestar, no? Efectivament, els de sempre, els nobles aragonesos: Que si vull seguir mantenint el control sobre els meus súbdits, que si no-sé-què…La cosa és que partidaris dels Furs Valencians i partidaris dels Furs Aragonesos es reuniren a València i no van arribar a les mans de miracle. Els valencians ho deixaren clar: Ací la llei que val és la valenciana i amb la vostra se’n aneu a Aragó que ací no té lloc. Imagineu com els va pegar això als aragonesos. No arribaren a les armes perquè se n’eixiren amb la seua, però per poc temps, perquè pocs anys després s’instaurà un nou impost indirecte.
Al 1318 hi havia un altre conflicte quan els homes del cavaller aragonés Artal de Luna saquejaren l’Horta de València. El Rei ordenà al seu fill, l’infant Jaume, que actuara a favor de la ciutat de València però el xicon no ho va fer massa bé. De totes maneres, van acabar guanyant. La cosa era que l’infant ja tenia edat de casar-se i li van apanyar un matrimoni amb Elionor de Castella però ell no veia clar el tema de ser rei i va fugir (Novio a la fuga) deixant a Jaume II en una situació prou delicada. Per aquest motiu, el Rei va signar en 1320 el Privilegi de la Unitat, pel qual es comprometia (a ell i als seus successors) a mantenir units a perpetuïtat els regnes d’Aragó i València i el Principat de Catalunya.
A més de la complicada situació política, hem de tenir en compte que les continues necessitats econòmiques havien obligat a la Corona a vendre moltes terres de reialenc als nobles, creant nous senyorius. Per aquest motiu, ja quasi no hi havia propietats reials al Regne de València, la qual cosa deixava la Hisenda Reial xorrant sang (sense un xavo). A 1320, uns nobles aragonesos (com no) es queixaven al Rei de que no s’havien respectat els Furs d’Aragó a València i aquest, que estava ja fins als reials nassos, va decidir acabar amb el conflicte foral d’una vegada. Per això, en 1321, proposà en una reunió amb representants de les viles reials valencians, crear un nou fur valencià, que fora l’únic vàlid, però que fora acceptable pels nobles aragonesos. Aquestos ho van acceptar, però una sèrie de conflictes durant els mesos posteriors van paralitzar les negociacions. Al 1325, uns nobles aragonesos volien jutjar dos dels seus súbdits que havien comés delits a València i Alzira (viles reials), cosa que xocava frontalment amb el Fur de València, que reconeixia aquesta potestat als justícies. El Rei, sorprenentment, ordenà que tots els habitants del Regne foren sotmesos al judici dels justícies de les viles reials (que es regien pel Fur de València). És a dir, havia declarat la Unió Foral.
El Consell de la ciutat de València, que sabia que els cavallers no acceptarien açò de bona gana, es disposaren a començar les negociacions amb ells per tal de trobar una solució favorable a tots i, així, començaren els parlaments. Cal dir que, en un principi, les negociacions funcionaren molt bé i les modificacions pactades pareixien satisfer ambdues parts però, en 1326, Jaume II ordenà al Procurador General del Regne (màxima autoritat en absència del Rei) que reconeguera el dret aragonés al senyor de Xella i els seus vassalls. Aquest acte s’interpretà com una mostra de que el Rei estava de part dels aragonesos i aquestos, de sobte, començaren a augmentar les seues exigències i, fins i tot, a abandonar les negociacions. No obstant, la qüestió es pogué arreglar i el procés va continuar. Tant és així, que el 30 de desembre de 1326, Jaume II decidí reunir-se amb ambdues parts en Tortosa al mes de juliol de 1327 per a tancar definitivament el conflicte. No obstant, com aquesta història pareixia no acabar mai, el Rei va caure malalt i va morir el 2 de novembre de 1327.
L’ascens d’un nou rei podia suposar haver de començar de nou però Alfons el Benigne, malgrat tindre una gran influència aragonesa, va mostrar bones intencions. Si bé la seua idea era convocar les Corts Valencianes a la primavera de 1328 o, a molt trigar, a l’estiu, una sèrie d’esdeveniments (com el seu matrimoni i una posterior riuada catastròfica a l’Horta), van endarrerir aquesta convocatòria fins a març de 1329. Quan va arribar al Palau Reial de València, el primer que va fer va ser demanar que s’exposaren els acords aconseguits a 1326.
Les Corts foren inaugurades l’11 de maig de 1329 a la Catedral de València, on el nou Rei jurà els furs i, a les sessions immediatament posteriors, es continuaren les negociacions que arribaren a la fi quan el 24 d’octubre de 1329 es juraven els Nous Furs de València, únics observables i existents al Regne de València i, el més importants, acceptats i reconeguts per les dos parts del conflicte que, durant quasi 70 anys, havia dividit la societat valenciana.
Aquestos fets no serien tan importants sinó fora perquè, precisament l’existència i la defensa dels furs valencians va ser la llavor primigènia que va donar com a fruit la configuració de la identitat i la nacionalitat valenciana, que des d’aquest moment anirà desenvolupant-se i configurant-se fins als greus i tristos successos que es deriven de la invasió borbònica de 1707 i que tractarem en altres articles. Els furs són, en el fons, l’essència del poble valencià i el naixement d’aquest és, sense ells, completament incomprensible.