Els empresonaments de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell han suposat una gerra d’aigua freda per l’independentisme que, després dels alliberaments de desembre, semblava que havia agafat una mica d’oxigen. Val a dir, però, que ni Carles Mundó ni Meritxell Borràs han tornat a presó perquè, setmanes abans, havien anunciat que deixaven la política per evitar, precisament, complicacions jurídiques. Fa falta més motius, doncs, per afirmar que són presos polítics?

D’estratègies

Tot i això, les mesures de presó provisional dictades mesos enrera per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, inicialment, i per Joaquim Forn i Oriol Junqueras, després, no ens deixaven marge per a l’esperança i, aquest cop, ens havien d’haver agafat conscienciats i preparats. Però no, no ha estat així. De les 6 persones citades a declarar, només una, Marta Rovira, va optar per l’exili. Fets com aquests, en conseqüència, fan palès que l’independentisme no compta amb una estratègia unitària, ni en matèria antirepressiva ni, encara menys, per aconseguir la independència.

I és que la manca d’estratègia unitària, que fins ara sí que havia existit, està provocant que, en lloc d’aconseguir l’alliberament dels presos i la construcció de la República Catalana, allunyi encara més aquests objectius. La CUP, per una banda, es nega a investir a Jordi Turull, ja que no compta amb un programa de Govern rupturista; ERC, per altra banda, es nega a investir Puigdemont per evitar forçar el reglament i protegir, així, el President del Parlament; JxCat, per la seva banda, està dividit en dos grans blocs (el del PDeCat, més moderat, i el sector més proper a Puigdemont, més rupturista), cosa que impedeix saber, del cert, com encararan aquesta legislatura i quin paper hi jugarà el president Puigdemont.

Fins i tot, dins d’un mateix partit polític, com ERC, es troben veus que opten per la restitució de les institucions de la manera més semblant possible a la situació pre-155 i, d’altres, com Rufián i Tardà, demanen un pas al costat de Puigdemont. La pregunta és: amb quin objectiu? De què serviria una renúncia del President legítim i de Toni Comín per investir un candidat, si no s’aconsegueix el suport de la CUP? L’objectiu no era recuperar la unitat d’acció? S’ha d’aconseguir que les tres grans forces independentistes tornin, unides, a traçar un full de ruta en el que es sentin còmodes. Les renúncies de Puigdemont i Comín poden solucionar un problema a curt termini (formar Govern), però mantenen un problema ja existent (la negativa de la CUP a la investidura) i n’agreugen un altre (el paper de Puigdemont en el futur Govern)

Horitzons

Caldrà veure, també, com afecta la renovació del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i el nomenament de la nova presidenta, Elisenda Paluzie, que ja ha avançat que l’objectiu de la nova etapa és empènyer per a la implantació de la República. D’aquesta manera, la presidència de Paluzie podria marcar un punt d’inflexió en el posicionament de l’ANC i en la relació d’aquesta amb els partits polítics.

La política catalana, a poc a poc, està mutant: els nous lideratges dels partits i les renovacions forçades de les cúpules s’afegeixen al destacat paper dels CDRs i al possible canvi de rumb de l’ANC que, juntament amb propostes com les de Jordi Graupera, presenten un horitzó ben difús i difícil de preveure.

I, en aquest horitzó, hi trobem les no poques veus que, des de l’Estat espanyol, reivindiquen que hi ha una altra Espanya fraternal i republicana en què, si volem, hi podem participar. No és aquesta, però, la nostra lluita. I és que ja ho va dir Francesc Macià: “Mal va el poble que només pensa en allò que fou, que no se n’adona del que és ni avançarà un sol pas en el camí del que ha d’ésser. Però pitjor encara el que, oblidant-se massa, comença per desaprendre el camí del propi geni i s’enamora del d‘un altre estrany, seguint-lo en aventures que sovint costen cares en sang i acaben, gairebé sempre, amb la pèrdua de les llibertats.”

Toca, doncs, més enllà de les paraules (molts cops buides) d’alguns dirigents estatals, seguir el nostre camí i traçar, d’una vegada per totes, una nova estratègia útil per guanyar.