Jordi Turull com a superació del dol

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Quatre mesos després de la declaració d’independència, bona part de l’independentisme segueix plorant. Plorar no és dolent, i fer-ho en públic encara menys. El problema apareix quan seguim fent-ho mesos després de la crisi en qüestió mentre les bufetades de l’enemic no cessen.

Les nul·les conseqüències de la declaració d’independència generà una crisi que encara molts independentistes no han pogut superar. De fet, a excepció d’ERC, pocs dels creadors dels grans fulls de ruta del procés, han donat explicacions sobre què ha passat i per què no som independents a hores d’ara.

És per això que més d’un creiem que ens falta una mica d’intel·ligència emocional i sobretot intel·ligència col·lectiva. Cap país ha aconseguit emancipar-se en quatre dies amb nivells de suport no superiors al 50%, d’un estat que no està en descomposició. Molts em retrauran que potser això ho hauríem d’haver pensat abans, però jo els respondria que ningú neix après. Els revolucionaris russos ja van intentar derrocar al Tsar el 1905, fracassant estrepitosament i aixecant una forta onada de repressió. Molts reformistes devien posar el crit al cel, qualificant l’acció revolucionària com a “temeritat” o “salt al buit”. Tanmateix el 1917 els revolucionaris es tornaren a aixecar i guanyaren.

Per a comprendre on estem com a moviment, pot anar-nos molt bé parlar d’Elisabeth Kübler-Ross i de les etapes del dol. La psiquiatra suiso-americana, va definir cinc estats mentals que actuen com a referència per a comprendre l’evolució del dol, des del moment on aquest es genera fins que s’accepta la nova situació. Aquestes etapes no tenen per què ser seqüencials, i per tant no totes les persones passen per totes. Aquests estats mentals són la negació, la ira, la negociació, la depressió, i l’acceptació. Analitzem ara aquestes cinc fases dins la situació política actual, des de la perspectiva del moviment independentista.

Etapa de la negació

Negar que la declaració d’independència no ha tingut els efectes desitjats, i creure que a Brussel·les existeix un govern efectiu a l’exili amb un pla mestre ocult, pot haver permès a molts republicans de bona fe amortir el cop i ajornar part del dolor que la situació ha produït. Malauradament, hem d’assumir que ni Puigdemont ni cap ens superior té una estratègia mestra oculta per fer efectiva la república en territori català, sigui de facto o de iure. La república, en definitiva, no és un estat mental.

Etapa de la ira

En aquesta fase es busquen culpables del que ha passat. Es vol saber qui va ser el traïdor, el judes que va intentar sabotejar els plans acordats. Si bé alguns veuen en les figures de Santi Vila i fins i tot Marta Pascal el boc expiatori, d’altres creuen que ERC són uns venuts per què no han volgut investir Puigdemont des de la distància. En resum, tot i que sabem que és injust, molta gent dirigeix l’odi contra persones que no tenen la culpa del que ha passat.

Etapa de la negociació

En aquesta etapa creiem que tenim el control total de la situació. Defensem que si la república no està aquí i ara és perquè som tan burros que no hem volgut tenir un control efectiu del carrer. Per tant com defensaria la CUP, el que cal és desplegar la legalitat republicana amb tota normalitat. Com que la CUP no va tenir cap responsabilitat en l’anterior govern no té cap problema en fer tan a la lleugera una afirmació amb implicacions tan complicades.

Etapa de la depressió

En aquesta etapa deixem de fantasiejar amb realitats paral·leles i tornem al present amb una profunda sensació de buit. La república no hi és i Espanya ens fustiga amb el 155. En aquesta etapa molta gent es desencisa, se’n va a casa i es posa dins del cap la idea que no sortirem mai de l’atzucac.

Etapa d’acceptació

És en aquest punt quan comprenem què ha passat, analitzant amb fredor i distància els successos post 1-O. Un cop comprès que les coses no són tan fàcils com creiem, ens repleguem i ens rearmem, plantant cara a l’estat en aquelles batalles que podem guanyar. Potser massa gent va creure i va fer creure que això seria fàcil. Si algú ho dubta, que pregunti als irlandesos com va la lluita per fer fora als britànics del nord de l’illa.

La investidura de Turull pot ser la primera pedra d’una nova etapa del republicanisme, representant el pas col·lectiu cap a l’etapa de l’acceptació. Aquest govern provisional, haurà de gestionar un dia a dia difícil fins que el TEDH dicti sentència sobre tots els judicis polítics en curs. Aleshores pot ser que puguem restablir el govern legítim. Durant els darrers mesos hem aconseguit victòries simbòliques que ningú ens prendrà, ensenyaments polítics que caldrà assimilar. Probablement ara toca una mica més de reakpolitik, recordant que l’independentisme mai ha negat el “mentrestant”. Per altra banda els partits unionistes cada cop estan més radicalitzats: C’s apunta, i el PPSOE dispara. Cal preparar-se per una ofensiva explícitament re-centralitzadora tant a Catalunya com al País Valencià i a les Illes. Caldrà plantar cara conjuntament. Pot ser que aquesta sigui la primera pedra de la nostra contraofensiva.