Com bé molts ja sabem, Inés Arrimadas ha estat entrevistada a un magazin de moda de molta tirada al país. Sabem que l’han fotografiada com a model, i que la pasarel·la ha estat el Parlament. I que portava un vestit molt, molt cuqui. També s’insinua que ella ha apartat el seu marit del nacionalisme, però del nacionalisme dolent – és a dir, el català – cosa de la qual se’n vanta a l’entrevista.
Però, com molta gent sap o bé intueix, Inés Arrimadas està allà com a segona de l’Albert Rivera: té un bon currículum i estudis de nivell, però els discursos els escriu ell. Sabem que, també, està allà perquè és una noia molt mona, utilitzada com a pur màrqueting electoral, sense cap mena d’inventiva pròpia i tenint absolutament prohibit fer-li ombra a Albert Rivera.
Segueixo pensant, també, que és trist que els partits de dretes siguin els què donin més protagonisme a les dones. Dins de les esquerres hi ha un paternalisme ranci, en què els homes adquireixen una posició dominant i no permeten despuntar a dones que realment són bones per l’oratòria i l’enfrontament polític. Un cas ben clar és Esquerra Republicana: Lluís Salvadó ha dimitit? No, s’ha encadenat en els càrrecs dins del partit, ni s’ha fet cap acte de penediment públic des de la primera línia del partit. Aquí la pregunta que ens hem de fer és si aquest senyor tindrà càrrec quan es constitueixi el govern. A mi em fa molta gràcia, perquè per ocupar un càrrec has de tenir les tetes grosses o ser exòtica. Potser ens hauríem de plantejar seriosament que per ells també se’ls miri la mida del penis, però amb total segruetat ens trobaríem amb veritables sorpreses i que en molts casos explicarien de manera freudiana el seu comportament.
I, també, hem de fer memòria a la legislatura passada. Els comentaris de l’aspecte físic de diputades tan talentoses com Anna Gabriel i Mireia Boya en el noble art de parlar en públic, per tal de desacreditar-les, sempre insultant-les pel seu aspecte físic o pel simple fet de ser dones. Les constants faltes de respecte a la llavors Presidenta del Parlament, que segurament davant de Roger Torrent no haguessin tingut lloc. O la falta de protagonisme de grans dones, segurament per ser dones grans – ja sabeu, les dones tenim data de caducitat un cop ens deixa de baixar la regla – com són Gabriela Serra i Clara Ponsatí. Per què no se’ls dóna protagonisme? Clara Ponsatí és doctora en Economia i professora a Saint Andrews (Escòcia). I a Elsa Artadi se li han qüestionat permanentment els seus mèrits universitaris, cosa que, segurament, no hagués passat si hagués nascut amb tita.
