Frankenstein contra l’avorriment

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest Frankenstein no hi ha per on agafar-lo. No vaig entendre res. Res, es clar, del que la dramatúrgia i la direcció suposadament intentaven explicar. La història més o menys ja la coneixem tots. Del que es tractava aquí era de sublimar-la mitjançant una posada en escena que necessariament havia de jugar amb la teatralitat. I a la Sala Gran només hi vaig trobar una desesperada ànsia per no avorrir. Escenes curtíssimes = ritme trepidant, deu haver pensat algú. Que una persona fent un mini-monòleg és molt avorrit? Doncs la fem anar d’un cantó a l’altre de l’escenari… amb una cinta transportadora! Es clar que si! Que ens ha quedat un escenari massa escèptic? Doncs li posem una piscina que no aporta absolutament res. Som-hi! Que tot està tant tancat que no sabem d’ on treure l’ utillatge de la funció? Doncs el fem baixar del cel, que es noti que hi ha maquinaria escènica!

Les solucions plantejades per la posada en escena i per la concepció de l’espai han de jugar a favor de la dramatúrgia i les interpretacions. És aquest joc el que defineix la teatralitat. En aquest Frankenstein res d’això succeeix i tot plegat se’ns revela com una successió d’ocurrències francament desafortunades que destorben més que aporten alguna cosa al muntatge resultant. Els efectes de so per exemple són hilarants. I les projeccions, tot i que excepcionalment ben realitzades i executades, no aconsegueixen transmetre les sensacions d’angoixa i desconcert que probablement buscaven.

I entre tot plegat les interpretacions. I quines interpretacions. Mereixerien un article a part. Aquí crec que és on més em vaig perdre. Entenc que es buscava una progressió dramàtica dels dos protagonistes de la funció, és a dir, del doctor Víctor Frankenstein i de la criatura. Si el primer, suposadament, fa un viatge de la raó empírica cap a la bogeria romàntica, el segon transita el mateix camí però de tornada, esdevenint en cada acció més humà i racional. I fins aquí la teoria, perquè el que jo vaig veure va ser un Víctor Frankenstein completament foll des del minut 1 fins al final de la funció, i una criatura que evoluciona de la innocència… al deliri. I tot servit a base de crits i unes actuacions hiperbòliques que no deixaven lloc a cap tipus de matís poètic o dramàtic. En aquest sentit aquest Frankenstein em va recordar a alguns dels millors moments del cèlebre serial operístic La Riera.

Frankenstein

Com probablement sospitareu, aquest Frankenstein no em va agradar gens. Gens ni mica. Vull deixar clar però que la meva és una opinió plenament subjectiva que de cap manera va ser compartida per la majoria d’espectadors que m’acompanyaven diumenge passat a la Sala Gran del TNC. Un cop acabada la funció una gran part del públic va aplaudir de forma inusualment efusiva i fins i tot alguns d’ells es van atrevir a aixecar-se de les seves butaques. A l’escenari, els actors es repartien elogis visiblement emocionats. Una gran nit de teatre, deurien pensar alguns. Ni us podeu arribar a imaginar el meu desconcertant rostre en aquell precís moment. No entenia res.

I sí, estava decepcionat. Molt decepcionat perquè sé del que és capaç un equip artístic com el reunit per a l’ocasió. Segurament l’allargassada ombra del Frankenstein del National Theater (amb uns descomunals Benedict Cumberbacht i Jonny Lee Miller que s’intercanviaven els papers del doctor i la criatura cada nit) ha acabat esdevenint indefugible i les comparacions són odioses. Per pressupost, sí. Però per manca de solucions teatrals, també. Explicar Frankenstein sense un bon arrelament contextual no permet explicar bé la història, i al meu parer, aquest ha estat un dels principals errors del muntatge. Frankenstein és en essència una història de pioners, una història romàntica de somiadors i ingenus. I aquesta història bé es podria haver explicat clínicament, com em suggeria l’escenografia d’Anna Alcubierre, aprofundint en la psique dels personatges turmentats. O bé es podria haver presentat com un relat fantàstic, jugant amb la fascinació cultural que molts de nosaltres sentim pels seus personatges. Enlloc de tot això, el resultat ha buscat acontentar a tothom i a ningú. M’imagino a un alumne escolar assistint a la representació d’aquest Frankenstein i a la sortida comentant, tot sorprès, que tot i durar més de dues hores no se li ha fet avorrit. A aquesta única conclusió sembla derivar tot el muntatge. Una llàstima. Una oportunitat perduda. I un petit escàndol artístic que un equipament públic com el Teatre Nacional de Catalunya no s’hauria de permetre.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca