El món interior de Chamo San

Catalunya és terra d’il·lustradors, la nostra història ho demostra. D’Ivori, Lola Anglada, Junceda, Opisso, però també Antoni Calonge. Pot ser per la llum, com pot afirmar algú, potser és per la concentració de burgesos per kilòmetre quadrat, o simplement la nostra predisposició cap al catolicisme. Podríem escriure diferents articles sobre el tema. Però avui ens hem de centrar en Chamo San. Un il·lustrador i artista que s’ha obert pas en la jungla de les xarxes socials i la selva de l’art on actua. Un artista que il·lustra gràcies a un conflicte interior.

La història d’un artista, i de la seva generació

Chamo San va néixer a la nostra ciutat el 1987. Ell sempre dibuixava. Va arribar a la facultat de Belles Arts i allà es va fer amb Guim Tió, Conrad Roset i altres. Tal com afirma: “Vam tenir molta sort, per l’edat o el moment ens vam reunir molta gent que teníem els mateixos interessos, vam sortir al carrer i coneixia el Guim, el Conrad, que havien anat amb mi a la universitat i cada dijous anàvem a inauguracions i allà anaven coneixent gent, hi teníem un interès genuí. Sobre el que està passant i ho veiem amb una certa humilitat i amb ganes de jugar al joc. Però començant des de sota, participant en totes les exposicions col·lectives, que feien gent del nostre entorn, amb molta il·lusió“.

El seu estudi del barri de les Corts fuig del glamour del centre. No és Gràcia. Però en entrar el confonc amb l’estudi de Nadar. Un estudi blanc, eixut, amb diferents obres. Entre elles el cartell de la gran exposició de Guim Tió del febrer passat. La llum blanca el travessa i el seu gran ordinador descansa sobre una taula al centre. Sona música moderna, un ritme àgil que reforça la conversa. El seu pensament es concentra en trobar una diferència en la seva obra. Tots els seus esforços cerquen un estil propi, quelcom que el diferencií.

La seva “és una generació que tots ens coneixem, tenim estils diferents, però és obvi que ens influïm els uns als altres potser no a un nivell conceptual. Però la manera de comunicar-te, de com vens l’obra, la manera de com la publiques.” Una generació que inclou a Guim Tió, Conrad Roset, Javier de Riba, l’Amaia Arrazola, un grup que s’ha anat ampliant i ha anat marcant la tendència artística de la ciutat. Alhora que s’ha interessat per la política. Podem veure els exemples en l’obra de Javier de Riba.

Chamo San ha exposat a Madrid, París i Barcelona des del 2010. Ha treballat per grans empreses, Nike, Estrella Damm, l’Ajuntament de Barcelona, el Banc de Sabadell, Massimo Dutti. Però sempre amb l’espina de desenvolupar la seva obra en llibertat. “M’interessa poder aportar quelcom més. Crear una imatge que no puguis veure, que te la puguis creure, que sigui realment una cosa que no existeix“.

- Publicitat -

IMG_1805

L’obra d’un artista en conflicte

L’obra de Chamo San versa al voltant del realisme. Un estil clàssic, realista, que aprofita la construcció de les composicions de l’art nouveau, per tal de crear escenes circulars. Conjunts on la figura està envoltada d’elements decoratius, uns elements que conjuguen el disseny amb el dibuix. El seu traç, clar, fi, queda ennegrit per textures que aprofundeixen en la seva visió conceptual de l’art. El conflicte. La fortalesa dels seus dibuixos, la virtut de Chamo San rau en el pathos latent. En el conflicte que expliquen els seus dibuixos.

La il·lustració de Junceda ens mostra un món amable, amic de la broma punyent, però sense mala intenció. El món de Norman Rockwell és un record amable i un dibuix moralitzant, que ens explica el nostre temps. Però per Chamo San hi ha un conflicte, quelcom que el vol atrapar, alguna cosa de la qual fugir. Potser és la violència, que en les figures es limita a mostrar els seus defectes biològics, una panxa rebregada, una posició impossible. La seva sèrie “Sóc artista” de 2015 mostra una mà trencada en mil bocins aguantant un bolígraf. La violència de la creació, el conflicte de dibuixar per un mateix o per un altre.

Aquest gest, el d’una mà que es trenca, el d’una dona rebregada, el d’una mà plena de sang, el d’una anatomia punyent. Però també la interpretació de les Metamorfosis on les coses xoquen. Ens porten a aquest conflicte violent. Un conflicte que potser és la seva voluntat de crear sense pressions comercials. O la voluntat de complementar conceptualment la seva tècnica. Tot això en obres, que existeixen per elles mateixes. En què les composicions estan tancades, recloses. Expliciten un conflicte interior. Chamo San es qüestiona, reflexiona i crea. El seu món interior és exterioritzat en petites fugues, que n’ajusten la pressió. La nostra curiositat ens porta a la pregunta; quan podrem veure realment el seu món interior?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca