Fa uns quants mesos, en una fresca matinada, baixava caminant pel passeig de Gràcia acompanyat d’un bon amic. Amb ell anàvem comentant les últimes novetats –per no dir desastres– de la política municipal, i vam arribar a la conclusió que el greu error de l’actual Govern Municipal era que aquest no tenia una idea clara de ciutat. Però a vegades penso: és possible tenir una idea sobre Barcelona? Sempre he dit que Barcelona en si existeix i no existeix a la vegada, potser per això és una ciutat on tot –el bo i el dolent– és possible, la ciutat dels prodigis –dels quals n’hem vist uns quants els últims anys, ningú ho pot negar–. Aquesta és una ciutat en certa part irreal, una ciutat que és a la vegada una i moltes, una unió de barris dispars, de pobles diferents que remen units en una mateixa direcció, però al cap i a la fi una ciutat en la qual els problemes no són iguals a tot arreu però en el que també les solucions no són aplicables per igual a tots els casos. I en una ciutat tan gran els problemes mai s’aturen.

I un dels problemes més greus que torna a tenir Barcelona es diu Raval.

Podria dir que el Raval és un dels meus barris. Ja fa més d’un any que com a mínim dues vegades al dia –alguns dies tres o quatre– el creuo. Allà tinc les biblioteques on vaig a treballar, allà puc gaudir d’un parell de bars-restaurants on encara no hi ha arribat la postmodernitat i on es pot menjar bé, bo i barat… i a més puc comptar amb un parell de cocteleries on poder celebrar coses o oblidar l’existència de l’abans esmentada postmodernitat. En el Raval faig vida. I com que fa més d’un any que n’hi faig n’he pogut veure la degradació que ha patit el barri durant tot aquest temps.

Quan un pensa en el Raval tendeix a imaginar-se un ambient degradat, perillós, decadent. Però això no hauria de ser així, és més, havia començat a deixar de ser així d’un temps ençà. El Raval no es mereix ser així ni sempre ho havia sigut. Però primer hauríem de saber què és el Raval. La paraula Raval designa un barri fora muralles, un barri fora de la ciutat però pertanyent a ella, un barri que és ciutat i no ho és. Això en el cas del nostre Raval és totalment cert. Va ser un barri de monestirs i horts crescut a fora de les primeres muralles medievals de Barcelona, un barri a l’altre cantó de la riera de Mallà, el que actualment és l’actual Rambla. Amb Pere el Cerimoniós i la seva nova muralla –que va proposar ell però va pagar el Consell de cent– va entrar a formar part de la ciutat emmurallada, però continuava tenint el seu aspecte de sempre: horts, convents com el del Carme, Sant Agustí, Sant Pau del Camp –una petita joia romànica que no us podeu perdre–, l’Hospital de la Santa Creu… Una zona rural dins d’una ciutat, situació que es va mantenir fins a finals del segle XVIII.

Tot això va canviar al tombant del segle XVIII cap al XIX amb l’arribada de la primera indústria tèxtil –provocada per la revolució introduïda en les màquines filadores pel berguedà Ramon Farguell l’any 1793–. La revolució industrial en la ciutat de Barcelona primerament es va situar a la zona de la Ribera però ho va fer especialment a la zona nord del Raval, el que avui coneixem com a carrer Tallers – no es diu carrer Tallers per casualitat– i a la zona de Santa Mònica i Sant Pau del Camp. El Raval es va convertir en una de les primeres zones industrials de Barcelona i per tant de la península, amb tots els problemes que comportaven les indústries en aquella època. En aquells temps el Raval dels horts i els monestirs ja finava: el terreny a dins de les muralles era escàs, fora de les muralles no es podia construir per qüestions militars, la població augmentava exponencialment i la necessitat d’habitatge i de sòl per ús industrial també. Els horts van anar desapareixent i els monestirs també. La crema de monestirs de l’any 1835 –aquesta mania iconoclàstica dels catalans ens l’hauríem de revisar– i la desamortització provocada pel ministre Mendizábal dels terrenys eclesiàstics l’any 1836 perquè no estiguessin improductius van acabar de canviar la fesomia del barri en convertir-se en més fàbriques i habitatges precaris. En menys de 100 anys una zona d’horts es va convertir en un barri industrial i massificat pels nous habitatges dels treballadors d’aquestes petites indústries, i tot això amb els inconvenients derivats dels pocs avenços higienicosanitaris de l’època que van convertir el Raval en una zona insalubre i poc apta per viure.

Quan per fi es van poder enderrocar les muralles la situació va millorar momentàniament, però el mal fet al barri ja era molt important i durant un segle el ja conegut com a Barri Xino es va anar degradant enmig de la llegenda literària que es va crear al seu voltant. Perquè aquesta és una altra, a mesura que durant tot el segle XX el Raval s’anava degradant també anava augmentat la seva llegenda per part d’alguns artistes. El Raval decadent va ser punt de trobada de diverses generacions d’artistes que hi van saber veure una autenticitat, costumisme de barriada decadentisme “epatant”. Mai he entès la fascinació de certa esquerra intel·lectual cap aquella Barcelona –i especialment per alguns barris– en la seva etapa més grisa i trista, mai he entès la reivindicació d’aquella Barcelona.

Per sort no tothom pensava que aquella Barcelona estigués bé. L’administració socialista va intentar reformar el barri. El va esponjar, va obrir noves vies com la Rambla del Raval, va crear noves places i la dignificació de diversos carrers en l’anomenat Pla Central Raval. Va oxigenar el barri. A això s’hi va sumar una Ordenança de civisme de l’any 2007 que va servir per pacificar la ciutat però especialment Ciutat Vella –encara que després de tants anys mereixi una posada al dia–. Es va obrir Blanquerna, es va traslladar la facultat de Geografia i Història de la UB, es va crear la Virreina, Santa Mònica… Es va donar vida al barri. I amb esforços i feina el Raval semblava renéixer. Es va fer un esforç per acollir la nova immigració dels anys noranta i dos mil, una nova immigració que va remoure tot el barri, com també es va poder superar la Gran Crisi del 2007-2014. Però és un cop superada la crisi quan sembla que els grans problemes han tornat.

Tal com deia al principi el Raval torna a viure una època complicada, complicació que va en augment i que qualsevol que passeja pel barri pot veure a simple vista. Els narcopisos augmenten sense control (n’hi ha uns seixanta de detectats), les xeringues usades recollides del terra l’any 2017 són gairebé unes 20000 (quan l’any anterior n’havien sigut 17000). Les queixes per incivisme també es disparen: l’any 2017 hi havia 154 queixes per cada mil habitants, quan l’any 2015 “només” eren 106. Els furts, per descomptat, també augmenten.

I mentrestant s’aturen des de l’administració tot de programes previstos i en actiu al Raval –com eren el pla DINTRES, programa dedicat a què els propietaris d’edificis malmesos els rehabilitessin; el Raval Cultural que es proposava unir esforços i energies comptant amb tots els equipaments culturals del barri; o el pla Ciutat vella pels emprenedors. Què es fa al barri des de l’administració? Com dèiem al principi, quina idea es té sobre aquest barri? El Raval és un d’aquests barris que per la seva idiosincràsia han d’estar sempre sota vigilància, sempre s’han de cuidar perquè no derivin cap al desastre, que és el que s’ha començat a veure aquests darrers anys. No l’únic barri, ja que a la zona del Besós també es viu de nou una situació molt dolenta.

Però el Raval sempre reviu, i on no arriba el poder públic arriba la gent. Al segle XIV els veïns del barri del Carme –la zona nord del barri– es van organitzar perquè el Raval fos inclòs dins de les muralles que es construirien en època de Pere el Cerimoniós. Al segle XVIII també es van autoorganitzar per dur els primers sistemes de clavegueram al barri –al carrer Conde del Asalto, carrer acabat d’obrir al sud del barri, actual Nou de la Rambla– i pavimentar la majoria dels carrers, que fins llavors encara eren de pols i fang. Va ser un barri que va lluitar activament per tirar avall les muralles, per alliberar el barri de les cadenes que aquestes suposaven, un barri que a mitjans del segle XX va organitzar-se per salvar-lo de la grisor i la misèria dels anys del franquisme i postfranquisme… Un barri que en ple segle XXI ha de tornar a antigues lluites que ja creia oblidades.

Els veïns del Raval tornen a viure hores fosques, però no per això deixen que les coses se solucionin soles.

Els veïns de Robadors, carrer d’en Roig, Picalquers o de l’Eix Sant Gil s’organitzen per la falta de resposta pública. S’organitzen per posar pau i tranquil·litat al seu barri, per dignificar-lo i cuidar-lo, perquè no caigui en mans dels que no l’haurien de tenir. Volen posar ordre al seu barri perquè saben que sense ordre no hi ha progrés. I qui no vol veure progressar el seu barri? El Raval necessita progressar, el Raval necessita ordre, i si l’administració pública no ho sap fer, ho haurà de fer altra gent o una administració nova, però no podem deixar perdre un dels barris més emblemàtics de la ciutat. Ordre, Progrés i Raval, perquè es mereixen una cosa millor.