Quan Lieke Martens no hagi de competir amb Leo Messi

“Evidentment que el futbol femení no és com el masculí, però és un error seguir encallats en aquesta comparativa”. Amb una frase, l’exjugadora i actual seleccionadora de la Selecció femenina de futbol de Catalunya, Natàlia Arroyo, em desmunta tota l’entrevista. Tot un article que jo mateixa havia escrit al meu cap. Quan em proposen publicar sobre futbol femení, de seguida, m’ho prenc com una oportunitat de denúncia: masclisme, discriminació… són paraules que ronden els meus pensaments quan preparo la conversa amb Arroyo. Però -tot i estar d’acord que encara “cal fer feina per reivindicar un tracte més just”- ella em fa veure més enllà.

Per a la seleccionadora, la gran pregunta per conèixer de quina manera evoluciona la salut del futbol femení a Catalunya no és si Lieke Martens -la millor jugadora del món- i Lionel Messi arribaran mai a viure l’esport de la mateixa manera; sinó si Martens gaudeix actualment de millors condicions que fa uns anys. I la resposta és positiva, “anem a millor”. “A poc a poc, hem d’assolir una proporció adequada en relació al nostre mateix món, al que genera el futbol femení”, explica Arroyo.

Però jo no puc evitar tornar a les comparacions per abordar, en aquest sentit, les diferències que hi ha dins i fora de Catalunya. Ella em torna a rebatre: no depèn del territori, sinó de les circumstàncies de cada club. “Si parlem del Barça hi ha una realitat i, en canvi, a l’Espanyol hi ha una altra”, explica, per -finalment- donar-me un xic de raó. “És veritat que, pel que fa a la implicació de petits clubs i el dia a dia, sí que a Catalunya s’està fent feina des de fa molts anys. Hi ha una tradició consolidada, una aposta decidida que ens ha situat sempre en primera línia”, assegura. Però, ràpidament, matisa: “cada país té la seva història”. I és que hi ha una llegenda no escrita al món del futbol que anima les jugadores a marxar a l’estranger per triomfar al camp; però és precisament això, una llegenda.

Tot i que no vull ser injusta amb els grans clubs catalans -tant l’Espanyol com el Barça aposten cada cop més pel futbol femení, destinant-hi part del seu pressupost-, el que no es pot negar és que Catalunya compta amb clubs de futbol femenins petits però imprescindibles en la història de l’esport: U.E L’Estartit, CE Sant Gabriel, FC Levante Las Planas… són equips que han fet nom amb les dones. I és que -tot i que, segurament, seria beneficiós que tos i cadascun dels grans clubs comptessin amb plantilles femenines (el Reial Madrid, per exemple, no té equip femení)- no podem subestimar el potencial dels petits a l’hora de mantenir en plena forma l’esport.  

I no sóc l’única que ho pensa. Em dóna la raó la jugadora del RCD Espanyol a Primera Divisió Femenina i internacional amb la Selecció Espanyola, Carola Garcia: “penso que sí [el futbol femení està en auge], és veritat que actualment a Catalunya hi ha molts més clubs amb equips femenins”. El futbol femení es troba en un dels seus millors moments i Catalunya és -segons Garcia- “un referent a nivell de futbol base” amb les seleccions SUB 16 i SUB 18 recollint trofeus sense parar als campionats estatals.

- Publicitat -

RDC Espanyol / @CarolaGarcia6
RDC Espanyol / @CarolaGarcia6

També destaca casa nostra pel que fa al nombre de jugadores que hi poden accedir i -segons Arroyo- “això té a veure amb una feina progressiva d’anar enfortint la seva estructura”. De fet, cada cop és més fàcil per les noies joves iniciar-se en el món del futbol, gràcies a la Federació Catalana de Futbol -amb una sèrie de “projectes, lligues o divisions” construïts en la darrera dècada- i altres factors com l’èxit individual de jugadores amb gran projecció professional. “És una roda que cada cop implica a més gent i fa que s’avanci”, celebra Arroyo.

El paper dels mitjans de comunicació

La temporada passada, sobretot a la Lliga Iberdrola (Primera Divisió femenina de futbol d’Espanya), diversos clubs van obrir els seus estadis per jugar partits de futbol femení reunint milers d’aficionats a la grada. És, aquest, un símbol de l’auge d’aquest esport? Natàlia Arroyo ho nega. “El titular fàcil sobre que ara hi ha més públic que abans crec que és fals. Puntualment sí, però anteriorment també hi havia pics molt alts d’espectadors”, explica. Des de la gespa, la Carola Garcia ho viu diferent i pensa que “sí és cert que ha millorat l’afluència de públic als partits, ja que organismes com La lliga,  les federacions i els clubs en particular han potenciat la seva promoció perquè això passi”; però igualment lamenta l’excepcionalitat amb que s’obren els estadis de Primera Divisió per al futbol femení. En aquest sentit, Arroyo afegeix que “ara, el que sí hi ha és més audiència d’altres maneres. S’ha anat ampliant una mica el públic”, diu en assegurar que “televisivament”, hi ha més possibilitats de seguir futbol femení.

Però penso que si d’una cosa peca la premsa esportiva en aquest país, és de marginar l’esport femení. Jo ho atribueixo a un cert masclisme, però Arroyo parla de manca de “cultural poliesportiva consolidada”: “No estem en el focus esportiu, però ja no només per masclisme, sinó perquè els mitjans no són prou valents per allunyar-se del gran esport o el gran nom, que és el Barça. Costa molt trobar racons i això ens desvirtua”, afirma. Però també admet que “l’esport femení, fins i tot en esports no minoritaris, acaba sent-ho perquè hi ha menys dones practicant-los i això ha portat al negoci de la comunicació a una inèrcia perillosa”.

Natàlia Arroyo / fcf.cat
Natàlia Arroyo / fcf.cat

Arroyo és periodista i coneix de prop aquest món, així que es mostra esperançada que els grans mitjans “reflexionin” ara que l’esport femení “ha trobat un espai on sentir-se més ben tractat” dins els mitjans no tradicionals a Internet. De moment, sembla que estan començant a reaccionar i -des de fa un parell de temporades- almenys un o dos partits de la Primera Divisió femenina són televisats.

El final d’una lluita històrica?

Històricament, les dones han hagut de lluitar per guanyar-se un lloc en diferents àmbits de la societat i el futbol femení no ha estat una excepció: de fet, no és fins al 1970 que es juga el primer partit a l’Estat espanyol, gràcies a pioneres del futbol a Catalunya, decidides -en paraules d’Arroyo- a “trencar les barreres socials i polítiques que hi havia després d’una dictadura”. “Però és la d’ara la realitat que jo mesuro i veig una intenció constant de detectar quines coses cal canviar, com el fet que tinguem per defecte els pitjors horaris o instal·lacions”, assegura per tornar a desmuntar les meves reivindicacions apuntant que “és perillós mirar constantment enrere”. “Afortunadament, la realitat d’ara no té res a veure amb l’anterior”, sentencia.

En aquest sentit, Arroyo apunta que hi ha cada cop més jugadores que poden dedicar-se professionalment al futbol, tot i que -això sí- sense deixar de banda que el sou no els permetrà retirar-se. “Han de compaginar-ho amb estudis o alguna altra cosa per quan la vida esportiva s’acabi”, afirma. Aprofito per qüestionar perquè la majoria d’entrenadors o equips tècnics acaben sent homes i Arroyo explica que quan les jugadores deixen de saltar al camp han d’agafar altres camins professionals, senzillament, per pagar les factures. “Però cada cop es veuen més dones a les banquetes (potser encara no a les de primer nivell), és qüestió de temps”, apunta.

Però, quant de temps? Segons Carola Garcia, “a poc a poc l’estereotip social que encara no assimila que les nenes i dones puguem jugar al futbol igual que ho fa un nen o un home va canviant però és un procés lent”. Diu la jugadora que “el futbol femení ha estat molt maltractat al llarg del temps” i ella sí ho atribueix a “una societat masclista en què la figura de la dona molesta a segons quines activitats”. Recorda que “hi ha molt poques jugadores que puguin viure del futbol femení a Catalunya” i es veuen obligades a treballar o estudiar a la vegada. Ella mateixa estudia Educació primària, una oportunitat que vol aprofitar per “inculcar els valors d’igualtat en l’esport”.

A les noies que comencen els diria que “no es rendeixin, que per moltes traves que els posin no decaiguin”. I explica que, quan era petita, sortia amb el seu pare a jugar al futbol al parc del costat de casa. Allà es trobava amb amics -entre els que només hi havia una altra noia, la Carol Ferez, jugadora del València- i “era difícil perquè sempre se sentia algun comentari”. Però aquestes veus s’estan començant a apagar i -des d’aquesta temporada, per exemple- els àrbitres són dones a la Lliga Iberdrola. Pel que fa a les entrenadores, només la Maria Pry s’ha aconseguit fer un forat a Primera Divisió amb el Real Betis Feminas.

#Orgullosa, l’aposta de la Federació catalana pel futbol femení

#Orgullosa / FCF
#Orgullosa / FCF

Potser per això valora el projecte ‘Orgullosa’, amb el que la Federació Catalana de Futbol pretén potenciar i promoure el futbol femení a Catalunya. “És una manera d’unificar i visibilitzar totes les iniciatives que es feien en paral·lel, amb processos per reestructurar les competicions a conveniència del futbol femení, feines de captació i fidelització, etc.”, explica Arroyo, per aclarir que el que fa la Federació és procurar que “l’experiència que tingui la noia la refermi en el seu desig de seguir practicant aquest esport”.

La Carola Garcia és ambaixadora del projecte i el creu molt “necessari”, sobretot per les comarques de Lleida, Tarragona i Girona, on no hi ha quasi equips de futbol femení. Sense l’ajuda econòmica de la Federació seria molt complicat mantenir-los.

En definitiva, la iniciativa tracta -en paraules d’Arroyo- de “normalitzar” l’activitat, sense cap “gran actuació”, simplement “posar l’accent en la importància de sentir-se part d’un esport que ens ha d’incloure amb la mateixa naturalitat que a un home”. Perquè tot i que “cada cop hi ha menys” masclisme, diu Arroyo que cal enfortir la imatge del futbol femení per tal que “la noia que tingui dificultats sàpiga que hi ha més gent practicant-lo”. Amb la mirada en el futur, de fet, la seleccionadora espera que “tothom s’hi pugui dedicar professionalment i la gent estigui al dia informativament”. Un desig que comparteix amb la Carola Garcia, que voldria “que se li donés la importància que es mereix, no hi hagués cap tipus de discriminació pel gènere i que tant mitjans de comunicació, com espònsors, organismes esportius i clubs apostessin pel futbol i no per si el practica una dona o un home”.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca