El passat 19 de gener Turquia va començar l’operació Branca d’Olivera, amb la qual Erdogan pretén segellar la seva participació en el futur govern de Síria i debilitar les aspiracions del moviment kurd tant a Síria com a la mateixa Turquia. L’any que són eleccions a la presidència i li convé al partit d’Erdogan demostrar als seus votants que està guanyant la guerra al terrorisme, identificat pels seus mitjans tant en el DAESH com en el PKK (partit kurd dels treballadors). El lloc on és produeix l’ofensiva turca es Afrin, la província més occidental de Rojava (Kurdistan sirià), on des de fa ja set anys s’està aplicant el programa polític del PKK, el confederalisme democràtic, el qual desprèn un esperit que pot recordar al de la Primera Internacional.
Perquè Turquia ha passat de voler derrocar al president sirià Al Assad a conformar-se amb Rojava? Molts factors expliquen el canvi d’orientació estratègica d’Erdogan, des del seu enfrontament amb els EUA fins a la progressiva pèrdua d’electors; el cas és que l’any 2016 decidí deixar de donar suport als rebels sirians d’Alep (la segona ciutat en importància del país) i traslladar els milicians lleials al front secundari d’Idlib i a Al Bab, ben a prop de la seva frontera. L’abandó d’Alep suposà un cop mortal a les aspiracions dels rebels i les reaccions no es feren esperar: un policia turc executava davant les càmeres l’ambaixador rus a Ankara, un dels responsables d’aquest canvi en l’orientació del conflicte.
I és que la retirada turca d’Alep era un pas previ per al començament de les negociacions sobre el futur govern sirià, unes converses en les quals també serien els seus antics rivals: l’Iran i Rússia. Des d’Idlib les milícies rebels seguien amenaçant la província alauita de Latakia i Al Bab servia per a impedir que la Afrin estigues connectada amb la resta de Rojava. Conscients del pla d’Erdogan, les FDS (forces democràtiques sirianes) liderades per milícies kurdes travessaren el riu Eufrates, la línia vermella d’Erdogan, i entraren a la província de Manbij. La resposta de l’exercit turc fou l’operació Escut de l’Eufrates, amb la qual volia assegurar aquesta zona per als refugiats sirians a Turquia i com a base per a les seves milícies. El març del 2017 és dona per acabada l’Operació sense un guanyador clar.
Aleshores un acord de pau es començà a perfilar en l’horitzó: Al Assad romania al poder, Rússia ampliava les seves instal.lacions militars a Latakia, Iran i el seu proxy libanès Hezbollah seguien sent l’aliat estratègic del règim i Turquia hi tindria molt a dir en el futur govern de concentració nacional. A les converses d’Astana s’hi sumaren, per a desgràcia d’Erdogan, els representants de Rojava, que s’havien guanyat un lloc a la taula de negociacions per les seves victòries sobre el DAESH a Kobani (2015) i Raqqà (2017), això sí, com a participants de segona fila. Ben aviat es torna a fer pal.lès que Rússia vol tancar el conflicte el més aviat possible, encara que sigui ficant un president no alauita al capdavant del futur govern, punt de vista que no comparteixen els militars iranians ni els kurds si això suposa retallar la seva conquerida autonomia.
L’ofensiva turca sobre Afrin s’emmarca en aquest context. El mes de març són eleccions a Rússia, i Putin no volia veure enterbolida la seva reelecció per inoportunes morts de soldats russos, així que retirà les seves forces d’Afrin. Esperant una ràpida victòria, l’exercit turc havia anomenat a l’operació Branca d’Olivera, en homenatge al símbol de la ciutat d’Afrin, però, en lloc d’això, s’han enquistat en durs combats al nord i l’oest d’Afrin, molt lluny encara de la capital. I és que, a diferència del que succeeix en territoris acabats d’annexionar a Rojava com Manbij o Raqqà, a Afrin els kurds han tingut més de 5 anys per bastir un sistema defensiu. Turquia es el segon exercit més gran de l´OTAN i no ha dubtat en emprar en aquesta operació tancs alemanys d’última generació i soldats professionals; per la banda de les milícies kurdes, fa anys que combaten el DAESH i reben l’assesorament de dirigents del PKK (en guerra amb l’Estat turc des de fa dècades).
Si la voluntat russa era que Al Assad recuperes Idlib a canvi d’abandonar Afrin a la seva sort, sembla que les darreres setmanes el president sirià s’ha deslligat de la voluntat de Putin: en part perquè els kurds reafermaren la seva voluntat de no triar el camí de la independència, en part perquè Erdogan pot ser un soci de govern molt més problematic que les guerrilles de Rojava. Així Al Assad ha permès als kurds passar pel seu territori cap a Afrin i fins i tot a permès a combatents vinculats a Hezbollah sumar-se a la defensa del territori kurd. En veure que el president sirià no té intenció de posar-se al marge d’aquest conflicte, l’exercit turc ha reforçat les seves ajudes al territori rebel d’Idlib i segueixen donant esperances als rebels d’Homs, aïllats dins del domini d’Al Assad.
La retirada prudencial dels russos ha donat marge de maniobra tant als proxys de l’Iran com de Turquia per a disputar-se el màxim d’influència possible en el futur govern sirià i tard o d’hora hauran de segellar definitivament els acords d’Astana, però… aquest seria un resultat del gust d’Occident? Els EUA havien subministrat municions als kurds quan la conquesta de Raqqà, esperant així debilitar l’influència de les milícies a sou iranies, però ara que Rojava s’ha alineat amb el govern de Damasc, Washington ha perdut bona part de la seva autoritat a la zona. D’aquí a què les recents amenaces de guerra d’Israel, la seva ocupació dels Alts del Golan i exigència d’un perímetre defensiu de 60 km a Síria que seria vital per als rebels de Daraa, pot repuntar la violència al sud del país. El setge d’Al Assad sobre Ghuta respondria al temor a un atac directe de les forces israelianes, ja que Occident vol tenir quelcom a dir en el futur de Síria. De manera que la batalla d’Afrin tampoc esdevindrà el desitjat epíleg de la guerra civil siriana.