La derrota final de l’independentisme significa una nova hora zero dels catalans, però també la mort de la joventut i tota una generació. I sense joventut no hi ha llibertat.
Ahir la meva senyora va agafar entrades anticipades per al MoMA, a Nova York (és clar). Usualment, els dissabtes anem al Museu Metropolità, del qual som membres, però feia massa anys que no anàvem al MoMA. Tenia bons records d’altres visites al MoMA. Però aquest cop l’he trobat hipermassificat, vulgaritzat i despietat amb les seves col·leccions permanents.
Potser hem anat al MoMA buscant massa Joan Miró. Hi havia molt poca cosa. Tenen més obra al Met. La meva senyora té autèntica obsessió per Miró. Va ser aquesta fal·lera la que la va dur a viure a Barcelona l’any 2010, molt abans que ens coneguéssim a Nova York. Per la meva banda, Miró va entrar a la meva vida l’any 1989, quan el meu pare va organitzar l’exposició al Palau Robert de les obres que Miró tenia al seu taller quan va morir. Miró va passar a ser el centre artístic de la meva casa a Romanyà, on el saló només contenia obres d’aquella exposició. Per mor del morbo, no diré si eren originals o reproduccions.
Amb Miró avui he tornat al Manifest Groc, de Dalí, Montanyà i Guasch. És un document que hem ignorat massa vegades en tant que poble. No ens hem adonat que les dues ànimes de l’alliberament de Catalunya habiten en aquell manifest. Diria que la meva senyora Mare prepara alguna cosa sobre el tema. Malauradament, i coneixent-la, no atonyinarà els noucentistes, però sí que sabrà exposar molt millor què eren aquella caterva de carrinclons i carques ensuma-gonelles de ballarines pseudoclàssiques.
Tot rellegint el Manifest Groc, m’hi he trobat aquesta veritat: «Denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves».
Seria injust de dir que la joventut catalana actual no és jove. Hi ha molta gent de les noves generacions que són autènticament joves—és a dir vitals, ideals i revolucionaris. El problema és que els qui arriben a representar tant la cultura catalana com, sobretot, la política catalana, són espectres—uns morts vivents que ja han sobrepassat la senectut. Després, hi ha el jovent que, tot i essent joves, s’han abocat a l’aburgesament bufó i han envellit de cop. Ens ha passat a tots, però la burgesia acomodatícia és i serà sempre enemiga de la joventut.
La joventut exigeix sempre la dedicació romàntica a qualsevol idea fins a les darreres conseqüències. Pensar com es viu i viure com es pensa, vaja. És per això que la joventut dels joves també pot ser la joventut dels adults. Avui Catalunya és un immens casal de la tercera edat, per no dir cementiri, on hi ha pocs joves i molts vells, podrits i burgesos. Són els ionquis de les engrunes i els passerells de la por del què-diran o ai-que-ens-hem-passat-frenem. I així creem joves amb tanta fam per sobreviure de les remaleïdes engrunes i grimpar socialment. De sobte, aquesta jovenalla de la vintena sembla que tingui 60 anys, viu com gent de 60 anys i pensa com gent de 60 anys. Fins i tot el meu avi amb 95 anys és més jove que alguns dels articulistes de la premsa processista avui. La mort en vida. I així mor Catalunya.
Quan l’any 2015 vam llançar Mas a la paperera de la història, vam poder desemmascarar molts joves que no eren joves. I també molts adults que anaven de joves i eren recalcitrants carques. Amb la nonada República Catalana, repressió, exilis i peix venut a la neoautonomia, ens trobem en una situació semblant: tothom ha envellit moltíssim. Els discursos no solament s’han rebaixat al nivell infra-subnormal, sinó que alguns polítics ja rivalitzen amb Matusalem per veure qui és més vell. La derrota final de l’independentisme significa una nova hora zero dels catalans, sí—però també un suïcidi de la intel·ligència, l’entronització de la mentida i l’envelliment prematur de la joventut.
Com em deia fa pocs dies un polític i diputat del Parlament: «Borja, us hem destruït a vosaltres com a generació. Us hem segat el futur».
I així mor la joventut catalana i el nostre país, a l’espera d’una nova primavera que ens torni a fer a tots joves idealistes i lliures. Només en la llibertat hi ha joventut.
