Lady Bird: les ales fràgils de la relació mare-filla

Si us preguntessin: per què estimes la teva mare? Quina seria la vostra resposta? Suposo que el primer que us ve al cap és l’evident “perquè és la meva mare”. Bé, deixem de banda el concepte biològic: què destacaries de la persona que és? Què t’agrada d’ella?

Quan ets un nen o una nena petita acceptes el teu entorn familiar per què et ve donat. El teu instint t’ensenya a estimar a la teva família per ser teva, en canvi, a mesura que ens fem grans, esculls a la gent del teu entorn per afinitats: els teus amics, la teva parella, els teus socis laborals… ells són la teva elecció. Els teus pares, els teus germans, fins i tot els teus fills, no.

Quan arriba l’adolescència, quan et trobes a les portes de l’edat adulta, comences a veure més enllà del concepte “mama” o “papa”, per analitzar la persona que hi ha darrere sense l’etiqueta que li ve impostada. Comences a veure els seus defectes i les seves virtuts, a indagar en la seva manera de ser, la seva forma d’actuar i d’entendre la vida. Comences a descobrir coses que t’agraden i d’altres que no.

I el mateix passa a la inversa. Els pares comencen a descobrir en els seus fills projectes d’homes i dones adults, amb una personalitat, uns gustos i unes ambicions que potser comparteixen o potser no.

Lady Bird
Lady Bird

- Publicitat -

Aquest és el punt de partida de 28, la pel·lícula amb la qual Greta Gerwig analitza magistralment la relació d’una mare i la seva filla. La cinta posa de manifest els problemes de comunicació que sovint la gent jove patim amb els nostres pares. I no té tant a veure amb un canvi generacional, sinó més aviat amb la imposició de rols que adopta cada part d’aquesta relació.

L’adolescent, Lady Bird, “vol volar”, trencar amb el que té imposat. Renuncia al seu nom de naixement (el que li van donar els pares), renega de la ciutat que l’ha vist créixer i s’enfronta a la pèrdua de la innocència (sexual, laboral, emocional) que va en concordança amb la seva edat.

La mare, Marion, que ja ha viscut l’experiència de caure des de les altures, intenta protegir la seva filla sense adonar-se, potser, que moltes vegades ho fa tallant-li les ales.

I és que, no us passa que de vegades sembla que els nostres pares parlin un altre idioma? L’excés de confiança, tenir-los tan a prop, saber que ens pertanyen (i nosaltres a ells) provoca que sovint les crítiques es converteixen en retrets. Els fills titllem (i confonem) l’atenció amb la sobreprotecció i qualsevol opinió diferent, to de veu malentès, comentari fora de lloc, genera una discussió.

Potser ho portem tant al límit perquè en el fons sabem que l’únic que hi ha és amor. Tot i que de vegades els fills no acceptem la sinceritat franca dels pares. Tot i que de vegades els pares no entenen que no és necessària aquesta franca sinceritat.

Ningú ens ensenya a ser pares, ni mares. Ningú ens ensenya a ser fills. Potser la millor versió de nosaltres mateixos també impliqui posar-se de vegades “en les plomes” de l’altre.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca