Inquietud, molta inquietud. La núvia ensangonada recita la llegenda de l’home que volia ser rei… Un home que devora els seus fills, els seus pares i els seus germans. I esdevé rei. Però un dels seus fills escapa i l’assassina. I el substitueix. Tot torna a començar en un cicle vital que es repeteix com una lletania, com un desafiament al temps. La núvia recita la llegenda amb veu “apitufada”, innocent. La recita deambulant per un espai escènic aparentment innocu, però profundament tenebrós. Cortines a banda i banda, i al fons, dos espais quadrangulars. Dos espais annexes i aïllats al mateix temps on tindrà lloc bona part de l’acció de l’obra. “Y así es como la segunda generación substituyó a la primera”.

Anaven passant els minuts i tenia aquella curiosa sensació de que al meu voltant hi havia gent avorrint-se. Avorrint-se molt. També percebia una certa inquietud, una certa incomoditat davant les imatges indefugibles que s’acumulaven a escena. I entre tot plegat em trobava jo, i algun espectador més, que ens alimentàvem de totes aquestes inseguretats i estranyeses que es respiraven a la sala per, a cada minut que passava, estar més i més immersos en una història fascinant.

El director belga Fabrice Murgia va estrenar l’espectacle l’any 2013 i el va fer girar per tot el món, esdevenint un èxit instantani per la seva hibridació de llenguatges escènics. El que ens ha arribat ara al Teatre de Lliure de Gràcia és una adaptació al castellà capitanejada pel mateix Murgia, però amb la complicitat de Borja Ortiz de Gondra, que en signa l’adaptació, i dels actors Olivia Delcán, Andrea San Juan i Nacho Sánchez. Una adaptació molt propera a l’original que es va poder veure fa uns anys al Temporada Alta de Girona i que ara introdueix noves històries locals com els mediàtics crims de les noies d’Alcàsser.

Les històries se’ns relaten escapçades i fragmentades, a través de dos personatges que ens les narren en primera persona. Al mateix temps, la narradora de la història exerceix de mestre de cerimònies d’un conte grotesc i fantàstic, profundament oníric, on com ella mateixa ens adverteix a l’ inici de la funció, no es tracta d’esbrinar què és real i què no, sinó de deixar-se portar per les emocions que es desprenen d’un plantejament escènic, al meu parer, senzillament brillant. Ni hi trobo a faltar ni m’hi sobra res en un espectacle que des de la hibridació, la pluralitat i la complexitat discursiva construeix un maremàgnum emocional devastador. Impossible restar indiferent davant d’una proposta que busca sacsejar la consciència interior. Que busca destruir els prejudicis socials i culturals que tots tenim profundament interioritzats en relació al pas de la infantesa a l’adolescència.

L’espectacle té una certa aparença experimental, performàtica. La posada en escena esdevé un fet únic i temporal que no entendríem si tant sols tingués lloc en una pantalla. La catarsi dramàtica es produeix a l’escenari i al pati de butaques. Però la majoria del públic al final de la funció queda desconcertat. De què anava tot plegat? Quina conclusió en podem extreure dels relats? Murgia aconsegueix amb La Tristeza de los ogros obrir una mica més aquella esquerda que mai s’hauria de tancar. Una esquerda plena de preguntes i esperit crític que els que ens dediquem a la creació contemporània hauríem de vetllar per a que, com molts altres pretenen, mai s’acabés de tancar del tot.