Pocs termes hi ha a l’imaginari polític valencià tan polèmics a dia de hui com “Regne de València”. És normal, després de l’ús que certes organitzacions d’extrema dreta blaveres han fet d’aquest concepte, que “lo Reyne” ens sone una mica, diguem, desfasat actualment, i no seré jo qui propose la restauració d’aquest nom per al nostre país, però sí que crec interessant que vostès, amables lectores, coneguen una mica més (dins del que cap a la meua mà) la història d’aquell gloriós moment del nostre passat, fonament de la nostra identitat col·lectiva, que és el Regne de València. En aquest primer article (espere que de molts), faré un repàs de la fundació i els primers anys d’aquest país, d’aquest Regne de València (1210-1305).
**ADVERTÈNCIA**
En aquest article i en tots els que escriuré en un futur per a aquesta revista utilitzaré indistintament el gènere masculí i el femení per a dirigir-me a vostès i tot el que diga ho diré des del punt de vista d’aquell que considera que els valencians — nosaltres, els valencians — formem part d’una entitat politicocultural major juntament amb els nostres germans del Principat de Catalunya, de les Illes Balears, de la Franja d’Aragó, del Rosselló i de l’Alguer. Aquesta entitat de la que els valencians formem part és, per a mi, imprescindible per a comprendre i assumir la identitat valenciana i negar-la em sembla un exercici de propaganda política absurda i malèvola. Estem fent història, deixem tranquil·la la propaganda.
Bé, si volen, comencem —i si no també, no ens enganyem—. Quan comença la idea d’afegir el territori de Xarq Al-Andalus a la Corona d’Aragó? Obviant la breu conquesta de la ciutat de València pel cavaller castellà Rodrigo Díaz de Vivar (el Sit) de la que parlarem en altre article, cal viatjar enrere fins l’any 1203. És en aquell any quan els almohades conqueriren les illes Balears. Tan sols set anys després, al 1210, llençaren un terrible atac a les costes catalanes, fent una gran quantitat de ferits i captius, aconseguint un gran botí i causant quantiosos danys. Pere II d’Aragó, que es trobava a Montsó en aquell moment (és important recordar-los a vostès, lectors, que la Corona d’Aragó mai no tingué una capital estable, sinó que tenia una cort itinerant) va decidir preparar una expedició per atacar els regnes musulmans de l’actual País Valencià, conquerint Ademús, Castellfabib i la fortalesa de Serreilla (que pareix correspondre a Utiel).
Posteriorment, ja amb Jaume I com a rei, es van convocar a Tortosa les Corts de l’any 1225. En aquelles sessions, es va mostrar la necessitat d’expansió cap al sud. No obstant, un vergonyós fracàs al setge de Peníscola (agost-setembre de 1225) va fer que s’oblidaren, al menys temporalment, d’aquesta idea.
A 1232, una vegada superada amb gran èxit la conquesta de les illes Balears (1229-1231), el Rei es trobava a Teruel per a signar un tractat amb Sayyid Abu-Zayd (el mític moro seit) i per caçar amb el seu amic aragonés Pero Ferrández d’Açagra. Allí va rebre la preocupant notícia de que Blasco I d’Aragó (un dels més poderosos personatges de la Corona en aquells temps) estava assetjant, amb els seus propis mitjans, l’estratègica ciutat de Morella. Davant d’aquesta situació, el Conqueridor es dirigí cap al Maestrat, conquerint la fortalesa d’Ares i aconseguint que Blasco I d’Aragó conquerira Morella per al Rei el 7 de gener de 1233. Durant eixe any 1233 es van conquerir totes les terres al nord de Borriana. És la primera part de la conquesta de València.
Tres anys després, a la primavera de 1236, es va conquerir i es va fortificar el Puig. Sabent que aquesta era una posició clau per al control de l’Horta i de l’accés nord a Balansiya, Zayyan ibn Mardanix (darrer emir de València) va enviar un gran exèrcit per a presentar batalla a la tropa catalano-aragonesa, però fou vençut a la mitiquíssima batalla d’El Puig (20 d’agost de 1237). El 22 d’abril de 1238, Jaume I dirigí els seus exèrcits al Grau de València, per tal de posar en setge la ciutat, establint el seu campament a Russafa. En veure’s envoltat per tropes cristianes, Zayyan ibn Mardanix, demana ajut a altres reis musulmans que, per diversos motius, no pogueren fer res. Així, començaren les negociacions de pau. El 22 de setembre de 1238 es signaren les capitulacions, els musulmans que desitjaren abandonar la ciutat podrien dirigir-se lliurement a les terres al sud del Xúquer (encara en mans musulmanes) i els que volgueren quedar-se, podrien fer-ho lliurement sota domini cristià (almenys en teoria). El 28 de setembre de 1238 s’hissava a la torre d’Alí Bufat el Penó de la Conquesta (alerta spoiler: SENSE BLAU) i el 9 d’octubre, Jaume I entrava triomfalment a la Ciutat i la Mesquita Major era consagrada com a Catedral.
La darrera fase de la conquesta cristiana del territori primitiu del Regne de València es desenvolupà entre 1242 i 1245. En aquesta etapa es van conquerir les terres fins a la línia imaginària entre les viles de Biar, Busot i la Vila Joiosa que serviren de frontera entre dos nous regnes cristians: El Regne de València (al nord) i el Regne de Múrcia (al sud). No obstant això, aquesta frontera no va estar exempta de polèmica: el 1178 es va signar un pacte (el tractat de Cazola) entre Alfons I d’Aragó i Alfons VIII de Castella pel qual els aragonesos es reservaven el dret a conquerir les terres de Xàtiva, Dénia i els ports de Biar. No obstant, Aragó va incomplir aquest tractat en atacar, en 1239, les terres de Villena, que va ser presa als musulmans per Jaume I a 1240. Villena era “jurisdicció” de Castella segons el tractat i açò provocà un enfrontament amb el rei Alfons X “el Savi”. Com a represàlia, tropes castellanes assetjaren infructuosament Alzira i Xàtiva (1242 i 1244 respectivament) i conqueriren Énguera, que “li havien tocat” al Regne d’Aragó. Finalment, els reis de Castella i Aragó, mitjançant la mediació de na Violant d’Hongria i Violant d’Aragó (la primera esposa de Jaume I i la segona filla de Jaume I i Violant d’Hongria i esposa d’Alfons X), decidiren reunir-se a la localitat d’Almizra (actual Camp de Mirra) el 26 de març de 1244, on es signà el Tractat d’Almizra pel qual es fixaven les fronteres a la línia Biar-Busot-la Vila Joiosa, quedant ciutats com Villena, Elda, Elx, Alacant i Busot a mans castellanes i Biar, Xàtiva, Alzira, Dénia, Cocentaina, Alcoi, Xixona i la Vila Joiosa a mans catalanoaragoneses.
No obstant això, la Corona d’Aragó tenia altres problemes per aquelles dates: a les Muntanyes de l’actual demarcació d’Alacant i el sud de la de València, els musulmans, guiats pel cabdill Al-Azraq (antic amic d’en Jaume I), havien presentat una forta resistència a la conquesta cristiana que va estar prop de costar-li la vida al propi Rei. Aquesta primera Revolta Morisca va acabar amb el Tractat del Pouet (1244/1245) que reconeixia la sobirania aragonesa però donava els senyorius d’Alcalà i Gallinera a Al-Azraq. Però no acabava ahí la cosa. En 1247, Aragó enviava un important contingent de tropes a l’ajut d’Alfons X a la conquesta de Sevilla. Per aquest motiu, gran part del territori valencià quedava desguarnit i així, després de suportar innumerables excessos contra la població musulmana, els moriscos d’Al Azraq tornaven a rebel·lar-se. Conqueriren Xàtiva, Dénia i Alacant i amb l’ajut interessat d’Alfons X i Juan Manuel —senyor de Villena —, s’independitzà la regió al sud del Xúquer (senyor Puigdemont, demane’m el telèfon d’Al Azraq que jo li’l passe par WhatsApp). Per a intentar frenar la rebel·lió, les Corts de València decretaren l’expulsió dels musulmans del Regne de València, la qual cosa provocà que aquestos s’uniren als rebels de la vall d’Alcalà. Successives derrotes a Llutxent i el Benicadell obligaren a Al Azraq a començar a negociar la pau però fou finalment traït per un conseller a l’any 1258 i va ser obligat a exiliar-se a Granada, deixant les seues poques possessions a un oncle i un germà, que estaven assetjats contínuament per les pressiones feudals cristianes.
Pocs anys després, al regne de Múrcia (en mans castellanes) esclatà una Revolta Mudèjar. Alfons X (recordem que estava casat amb la filla de Jaume I, Violant d’Aragó) va suplicar ajuda al seu sogre i aquest, atemorit amb la possibilitat d’una nova revolta a terres valencianes, va enviar un fort exèrcit de catalans (ja que els nobles aragonesos no volgueren participar-hi) i, entre 1264 i 1265, va pacificar la zona, establint-s’hi una forta presència catalanòfona al regne de Múrcia que provocà que la llengua catalana es parlara a la zona fins a segles després (ja contarem això un altre dia). Posteriorment, una vegada tranquilitzada la situació, va tornar les terres murcianes a Castella respectant el Tractat d’Almizra (recomane visitar l’acte de la Rendició que se celebra a Petrer al novembre, on es representa la rendició dels mudèjars de la vila a Jaume I).
Després d’uns anys de relativa calma, arribem a 1276. Després (altra volta “pum”, com diem al meu poble) dels greus i profunds excessos comesos pels cristians, els moriscos de les valls d’Alcalà i Gallinera es tornen a alçar en armes. Al Azraq torna de l’exili i presenta batalla en Alcoi, a la qual és assassinat. La tradició diu que la batalla va ocórrer el 23 d’abril de 1276 i que els cristians guanyaren gràcies a l’aparició de Sant Jordi a les muralles d’Alcoi, que va disparar una fletxa directa a l’ull d’Al Azraq i el va matar (aquesta llegenda és l’origen dels Moros i Cristians de la ciutat dels ponts). Però, sentint-ho molt pels alcoians, no va ser exactament així. De fet, la batalla va ser 5 de maig i, encara que van matar Al-Azraq, els revoltats conseguiren conquerir no sols Alcoi, sinó també Cocentaina i Xàtiva (de totes formes, la llegenda ha deixat empremta a la zona amb topònims com el Barranc de la Batalla o la Serra de l’Ull del Moro). Al juliol de 1276, moria Jaume I, i va ser el seu fill, Pere III d’Aragó (I de València i II de Barcelona) el que va aconseguir pacificar la revolta a octubre de 1277 mitjançant un decret que atorgava als moriscos llibertat de moviment i de comerç al territori valencià.
A 1285 moria Pere III i era succeït per Alfons III d’Aragó “el Franc” o el Liberal que davant la seua prematura mort al 1291, va ser succeït pel seu germà Jaume II “el Just”. Va ser ell qui, a 1296, aprofità un moment d’inestabilitat política a Castella i va començar a envair el Regne castellà de Múrcia. Alacant va caure en abril i després de la conquesta de Guardamar, Oriola, Múrcia i tota l’horta murciana capitularen. La conquesta va ser facilitada per que una part important de la població era catalanòfona i tenia orígens catalans. Després es va conquerir Alhama de Múrcia (1298) i Lorca (1300). No obstant això, tant Aragó com Castella necessitaven la pau, i així es va firmar la Sentència Arbitral de Torrellas, per la qual es dividia el Regne de Múrcia: El nord passaria a formar part del Regne de València i el sud continuaria formant part de la Corona de Castella. Aquest tractat es va modificar lleugerament a 1305 al Tractat d’Elx pel qual quedaven establertes les fronteres per molts anys quedant les terres del Vinalopó (Elda, Petrer, Elx, Crevillent…), el Camp d’Alacant (Alacant, Busot, Aigües…) i la Vega Baixa (Oriola, Guardamar, Abanilla…), definitivament, en mans valencianes.
Aquesta és la història de la configuració territorial del Regne de València, que no s’alterarà més que mínimament fins al s.XIX, quan aquest ja no era Regne de València, sinó “Región Valenciana”. De l’evolució política i altres aspectes de la nostra història parlarem en altres ocasions i jo ara, amb el vostre permís, me’n vaig a fer-me un cafè, que crec que me l’he guanyat.