ARCO o la Fira de les Vanitats

ARCO 2018 ha estat una autèntica fira de les vanitats. Un circ en el qual hem vist actuar a polítics, a periodistes, a artistes, fins i tot els apuntadors s’han sumat al show. La directora de la Galeria Marlborough Mercè Ros ens ha explicat les intimitats de la fira amb el seu Instagram. L’art polític ha decidit recolzar els presos polítics i Doña Helga de Alvear ha decidit recolzar al seu artista Santiago Serra despenjant les seves obres. “Hemos hecho todos el rídiculo” comentava a a la premsa. Un ridícul amb el que ha guanyat 80.000 euros. Encara no hem entès qui va retirar l’obra i si algú estava en contra de la mateixa. Fora del PSOE. “todo lo que ayude a bajar la tensión hay que valorarlo positivamente”, declaraven els seus entesos. La Galeria Carles Taché ha aconseguit treure de l’arxivador a Joan Miró, Antoni Tàpies i Josep Guinovart, i tots els rumors apunten que ha estat una molt bona jugada, econòmicament parlant. La fira de les vanitats, però, ha aconseguit fer de tots aquests actes una comèdia absurda. Una comèdia sense dones com a actrius, el 2017 només el 25% dels artistes eren dones.

Vista de la Galeria Ethall. Fotografia d'Helena Basagañas
Vista de la Galeria Ethall. Fotografia d’Helena Basagañas

La vella cultura segueix generant beneficis

Aquesta Fira d’ARCO ha estat marcada per la falta total de seriositat en els seus plantejaments. Si acceptem que la fira ha de donar suport a l’ART i l’art és una crítica real a la societat. Amb la retirada de l’obra de Santiago Sierra, veiem com tot l’art polític queda desactivat. Si la fira ha de donar suport a els artistes de nova fornada. L’aposta de la majoria de galeries per peces decoratives o grans artistes clàssics (de les primeres i segones avantguardes) mostren la por dels galeristes al públic, que vol adquirir obres que realment pugui vendre després. Els artistes amb un valor més alt segons l’organització han estat Dan Graham (EUA, 1942), Helga de Alvear ha comprat ‘Pavilion for showing rock’ valorada en 500.000 dollars. L’obra ‘Mére et enfant’ de Baltasar Lobo (Espanya, 1910) ha arribat als 330.000 euros. Peter Halley (EUA, 1953) ha venut per 150.000 i l’obra de Jesús Rafael Soto ha aconseguit arribar als 800.000 euros. Per últim també s’ha de considerar el cas d’Atonio Lòpez, dos obres per 315.000 i 90.000 euros. Vendes d’artistes totalment consolidats, valors segurs. Una tònica que s’ha vist en les exposicions dels estands i en l’ambient.

AC_AR18_LateNightOpening_004

ARCO: l’IKEA de l’art per rics

Passejar per ARCO aquest any ha estat comprovar dos fets. Els vells valors han estat una aposta segura, i en segon lloc; no hi ha propostes noves consolidades. Els artistes de les primeres i segones avantguardes han tornat de la seva glòria. Alguns galeristes han tret pols al seu magatzem i han posat diners al calaix. Una maniobra també observada a ArtMad. On hem vist també les mateixes lògiques operatives que a ARCO.

- Publicitat -

D’altra banda ha estat molt fàcil trobar obres simplement decoratives, era la norma. Les més típiques les podíem veure estampades en grans lletres per blanques parets, altres eren quadres més o menys pop sense gens d’interès i fets per semblar “polítics” als esnobs que no saben treure a passejar al seu galgo. Grans i lluminoses, sense la força de Yago Hortal, ni la potència d’Andrea Torres, els passadissos estaven farcits d’obres que intenten repetir de la manera més manierista possible velles fórmules. Però no aconsegueixen fer bones còpies, ni creen res de nou. Només feien que emborratxar al visitant amb una amalgama de galeries més o menys idèntiques.

Pantocrator Gallery, amb Jugo Kurihara de Suzhou
Pantocrator Gallery, amb Jugo Kurihara de Suzhou

Entre els pecadors també hi viuen sants

Entre la corrua de nois i noies de la calle Salamanca fent-se selfies, i les desfilades de moda en les que es converteixen qualsevol dels moviments entre stands d’artistes i galeristes dins la fira. Entre carretons de chardonnay donant voltes a 7 o 8 euros el got. Entre tanta vanitat també hi ha hagut alguns artistes, que estranyament només han volgut mostrar la seva obra i que tingués coherència estètica i conceptual. Jordi Alcazar, Pablo Genovés han estat dos noms que s’han anat repetint en diferents estants de les fires d’ARCO i ArtMad. Com l’obra de Francesc Ruiz (Barcelona 1971), que Estany de la Mota ha exposat amb gran èxit comercial. Així com les obres d’Avelino Sala que ha exposat la Galeria ADN. Obres totes elles que contenen coherència estètica i conceptual. Fent que l’espectador pugui gaudir d’elles des de qualsevol dels dos plans.

Entre les contribucions artístiques més notables hem de destacar dos estands de la fira alternativa a ARCO; ArtMad. El primer és el de Pantocrator Gallery, amb la presentació de Jugo Kurihara de Suzhou. Un artista que he pogut veure a Barcelona en el si de la fira SWAB, que destaca pel seu traç dadaista, tècnicament refinat. La destrucció dels cossos d’insectes sobre un fons eteri, són una barreja entre el dadaisme i el malson, un punt al qual l’artista arriba amb grans resultats gràcies al control què té sobre la tècnica.

Guim Tió, a ArtMad amb la galeria Yiri Arts de Taiwan, també ha estat una de les figures més rellevants d’aquesta setmana. Fugit dels retrats esguerrats que va presentar fa un any. Enguany ha presentat en societat diferents obres que mereixen la consideració d’un artista que fa públics els sues primers passos en un terreny desconegut. Aquest fet, de summa rellevància, mostra la seguretat d’un artista, que vol fer partícip al públic dels seus descobriments.

Vista d'ARCO - Helena Basagañas
Vista d’ARCO – Helena Basagañas

Un advertiment per acabar

La fira de les vanitats pot demostrar el més baix i el millor de cadascú. En aquest cas hem aconseguit veure el nivell al qual pot arribar l’art quan la crítica es concentra en no parlar malament de ningú i comentar els suculents beneficis del mercat artístic. També hem pogut comprovar fins a quin punt les galeries poden arribar a crear un ecosistema d’art decoratiu que no molesti a ningú ni faci entrar la joia pels ulls als espectadors. Aquesta decadència, la podem veure en la concentració per l’aparença sense el fons. Per l’atenció cap a l’anècdota i no cap a la categoria. L’escandalós baix nivell que hem pogut veure, mostra com els artistes actuen sense una direcció, ja que ni la crítica l’alimenta ni el galerisme la fa possible. Els dos estan massa concentrats en intentar treure diners als artistes, estafar-se entre ells o simplement aconseguir diners dels públics. En la fira d’ARCO, on hom està més concentrat amb la roba que ha de lluir, la festa on ha d’anar o com fer networking, s’aconsegueix que l’art quedi en segon terme. Esperem ARCO deixi de ser una fira de les vanitats on en lloc d’exposar les obres, s’exposen els mateixos artistes i galeristes. On en lloc de poder apreciar l’art d’altres llocs, es comprova que l’art fet aquí o a la Xina respon a les mateixes consignes comercials. Fins d’aquí a un any no tornarà ARCO. Serà una altra edició de la fira de les vanitats? Sí.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca