Pablo Martínez o com tensionar i qüestionar el MACBA

Al MACBA fora de la seva programació expositiva, els programes públics del museu són una de les peces angulars d’aquestPablo Martínez (Valladolid, 1979) és el cap de programes. Aterrà a Barcelona el 2016 després de ser responsable de Educación y Actividades del Centro de Arte Dos de Mayo (CA2M), abans coordinador de programas educativos del Museo Reina Sofía així com de ser professor associat de la Universitat Complutense de Madrid. Ell és el responsable dels famosos cabarets del MACBA i la seva trajectòria il·lustra els intercanvis entre institucions que hi ha hagut entre Madrid i Barcelona. Rosa Ferré és un exemple a la inversa, del CCCB ara de directora artística Matadero Madrid. Ens trobem amb ell per entendre com serà el MACBA aquest any, parlem de com serà la programació, el PEI i els nous públics al que es vol arribar.

Què es courà al MACBA aquest any?

Tensió i qüestionament són dues de les claus de la visió de Pablo Martínez, una visió integradora, però que posa en qüestió la mateixa institució i vol explorar els seus límits. No envà ha organitzat un cabaret, treballa per fer entrar els infants del Raval al museu i explora els límits de l’art i la filosofia amb el PEI.

La programació es basa en quatre punts, programes en relació amb l’activitat expositiva del museu. Activitats relacionades amb la col·lecció i amb l’arxiu. Seminaris internacionals, continuació dels iniciats el 2017 com Idiorítmies, dedicat a la performance al maig, Lorem Ipsum. Extravagàncies sonores a l’estiu, el de cine Focus, les Jornades de Visualitats Crítiques a la tardor, o el Cabaret. I per últim els programes vinculats al Programa d’Estudis Independents. Amb les intervencions públiques de Daniel Inclán o Germán Labrador.

La línia de programació d’aquest any, és arriscada i intel·ligent. A la llarga conversa que tenim, el primer que fa és posar-se en qüestió: “En qualsevol cas, jo crec que la tasca del programa públic és posar en qüestió el mateix museu. Hi ha dies que entro al museu i em dic, ei que treballo aquí. A quin espectador estàs apel·lant? Com se senten els diferents cossos que no estan acostumats a entrar a llocs de poder? Jo crec que des dels programes públics hem de qüestionar i posar en qüestió l’exposició, que pot ser igual de contundent com el Museu. Amb els programes públics amb els expositius. Per qüestions pràctiques, però també per la rellevància que té la disposició de la col·lecció que no és igual que un seminari.” Una línia que proposa prendre partit, però no tenir una línia partidistament política. Pablo Martínez que “això seria una dictadura per part de la institució.”

sept2017-4

La república arriba al MACBA?

- Publicitat -

La qüestió republicana, que marca les agendes de tota la nació, s’ha integrat dins del MACBA sobretot des del Programa d’Estudis Independents, en l’àrea d’imaginació política. M’explica com l’exposició Poesía Brossa ja marcava aquest tarannà: “No s’ha silenciat res de Brossa que afectes la qüestió republicana. O la qüestió independentista. En Brossa es veu clarament. Es cola en els continguts, ja que no obviem la realitat. Ara bé, no és un tema que s’abordi de forma frontal. I és que l’art no tracta els temes de forma frontal.

Què ha de ser el PEI?

El Programa d’Estudis independents, és l’emblema de la creació de discurs del museu, així com la filosofia que segueixen, “no interessa acumular coneixement; per què llegeixes tu a Marx? Per saber-te tota la seva història o per utilitzar-lo com una caixa d’eines per utilitzar el present? O per què llegeixes a Judith Butler, pe aprofundir en la teoria queer o per qüestionar la teva identitat? Això és el fet interessant dins del PEI. Però hi ha una intenció al darrere una voluntat d’acció política: Hi ha un posicionament al voltant de la transformació de la realitat, una realitat que és desigual. En un món que està exhaust.”
Un qüestionament de la realitat que no ha d’excloure a ningú. El MACBA, vol dirigir-se també als marginats de la història de l’art, en un moment en el qual es comença a fer justícia als col·lectius LGTBI així com els corrents de pensament feministes són autènticament rellevants; D’altra banda, totes les qüestions de les sexualitats són fonamentals. Defineixen unes barreres o unes tecnologies del cos en les que ens trobem la nostra relació amb un mateix i el seu context. Jo crec que en aquest sentit som hereus dels anys noranta. En relació a les polítiques d’identitat. I també hem volgut introduir qüestions com les de racialització, les qüestions més vinculades a altres comunitats que no se senten interpel·lades, són línies de treball. Matisa, però que “Sí, és com una gran catedral gòtica, produeix respecte i marca distància amb el visitant. No és un espai que es pugui habitar. És una cosa que podem treballar a llarg pla, però treballar per mitigar aquest efecte. El fet de l’edifici estrella actua en dues direccions. Com tots els edificis significatius. Qualsevol moviment que faci el MACBA és públic, per sort o per desgràcia. I això li passa a l’edifici, et senyala en el mapa i fa que molta gent hi pugui accedir o molts professors, però també hi ha gent que es pot sentir intimidada pel museu en si. I a aquí hi ha d’intervenir la nostra sensibilitat per donar-nos compte d’aquest fet i revertir-lo.”

11.MACBA_(26)

Un museu que s’obre al barri

Per últim parlem de les relacions entre el MACBA i el seu context més pròxim, el barri: “Treballem amb multiples direccions. Ens hem integrat a les taules del barri del raval en les que es tracten diferents temes, una d’elles és la d’interreligiositat. La nostra idea és ser als llocs. Ser-hi i mirar quin és el moment oportú per fer una cosa conjuntament. Fer-ho d’una manera flexible i sense garanties. La nostra intenció és penetrar poc a poc i de forma capilar. Per exemple aquest any hem activitat un projecte que és diu Els nens del barri i és un artista que treballa amb una de les nostres educadores, és un taller gratuit i hi pertanyen nenes del barris, d’un perfil evidentment molt divers. La nostra voluntat és que en acabar aquest curs s’incorporin a l’Habitació 14-18, és començar a treballar amb diferents agents de maneres diferents. Treballar en un espai que no hi van turistes et fa treballar amb la comunitat i és una tasca apassionant. Però de llarg recorregut. Hi ha barreres simbòliques, hi ha un treball d’aproximació.”

Pablo Martínez ha aconseguit crear una programació que s’adapta a les inquietuds d’una generació, una generació que vol entendre l’altre com a igual i superar tabús i discriminacions que encara viuen entre nosaltres. Així com fer de la institució un ens que pren partit i crea dissonància, sempre per qüestionar-nos la realitat on vivim. Una altre de les claus és la posada en relleu dels anys noranta com a matèria d’investigació del mateix museu, ara centrat en la revisió de la seva col•lecció. El museu ha de poder acollir el visitant en tots els sentits, casi abraçar-lo, en un tensió entre el respecte per l’obra, la curiositat i allò que pot aportar a hom el museu. La línia traçada per Pablo Martínez ens proposa un repte alhora que és integradora; fins on podrà tensar la corda?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca