Tots coneixem grans noms del feminisme espanyol: Clara Campoamor, Margarita Nelken, Victoria Kent, Concepció Loring… Dones que van contribuir al sufragi femení, a l’obertura de les files obreres per incorporar al gènere oblidat. Dones amb les quals tenim un deute històric, i que hem intentat reivindicar des de tots els espais feministes. Incorporar les seues històries a la història de la humanitat ajuda a crear una genealogia feminista, nomenant i reconeixent a totes les dones que, amb els seus esforços, han contribuït a crear l’ambient subversiu en què ens trobem —o en el qual almenys pretenem trobar-nos— les dones actualment. El nom de Clara Campoamor es pot llegir a la placa de diversos carrers al llarg de tota la geografia ibèrica; a més a més, la trobem en qualsevol llibre de text. Victòria Kent va ser recentment nomenada en una sèrie espanyola que recrea el sorgiment del feminisme espanyol en els anys vint. Hem lluitat dia a dia perquè els seus noms no s’esborren de la història. Ara bé: el desplaçament cap a Castella de la “història comuna” fa que perdem de vista que s’escriga la nostra pròpia història, la nostra pròpia genealogia feminista. I és que, per més que el franquisme s’haja esforçat a silenciar la història col·lectiva del País Valencià, hi va haver grans dones obreres que ens van representar i ens representen encara avui.

Un dels silencis més sagnants és el que hi ha al voltant de la figura de la feminista socialista valenciana Maria Cambrils. Nascuda a El Cabanyal el setembre del 1877, casada a la força sent menor d’edat després de quedar òrfena de pare, i vídua al cap de pocs anys, va ingressar en un convent de monges, que va acabar abandonant — físicament i espiritualment —. Després d’aquesta experiència religiosa, va començar a interessar-se tant pel feminisme com pel socialisme. Les seues dos majors influències per virar cap a aquests corrents van ser, d’una banda, una de les seves veïnes, Natividad, que la va introduir en la lectura de Marx, Ruskin, Jaurès, Pablo Iglesias i Bebel. Van ser els llibres d’aquest últim el que la va motivar a interessar-se pel feminisme i la lluita per l’emancipació de les dones. El seu altre gran impuls cap al moviment obrer va ser el seu company sentimental José Alarcón, que des de molt jove era conegut en ambients republicans i revolucionaris. Va ser part de més de vint-i-un processos judicials durant tota la seua vida i va arribar a passar llargues temporades a la presó. Va ser cap a 1915 quan els dos es van conèixer i van decidir passar la resta de la seua vida junts. Van ser companys fins al final: no es van casar —conforme als seus principis —, no van tenir fills i ni tan sols es van nomenar l’un a l’altre en el testament, però van viure junts fins al final de les seues vides i la seua activitat política va estar sempre molt relacionada. Tots dos es van traslladar posteriorment a Pego, d’on era la família de Cambrils.

Maria va ser una col·laboradora habitual de publicacions socialistes — per les que no rebia un suport econòmic —, convertint-se en una prolífica articulista reconeguda dins el moviment obrer. Famosa polemista, escrivia per a revistes com El Socialista, El món obrer, L’obrer, El popular, L’obrer balear, Revista popular. Ni tan sols El Socialista, el més difós d’aquests, va poder significar pràcticament cap font d’ingressos per a Maria. Sí que figura, en canvi, que ella donava part dels seus diners per sustentar aquestes publicacions populars. Els seus interessos mai van ser mercantils i sempre van estar al servei del poble. Així, cap a 1924, Maria es va convertir en una de les firmes habituals del diari El Socialista, al costat de grans personalitats com Pablo Iglesias o Largo Caballero. A més a més, era una de les poques dones que podia presumir d’aquesta categoria. Emprava un lèxic molt personal, un vocabulari increïblement ric per a algú sense estudis reglats, amb sentit de l’humor, contundent, i no temia polemitzar amb altres figures dins del moviment, tant homes com dones, consagrats o desconeguts. A la llum d’aquests esdeveniments, sorgeix una pregunta òbvia: com una dona nascuda a El Cabanyal a finals del segle dinou, amb uns orígens i un entorn poc propicis, aconsegueix semblant grau de reflexió i de formació? La resposta és molt simple: Maria va ser autodidacte. Va ser una altra més de les dones que va demostrar que, mitjançant l’educació, una dona podia arribar igual o més lluny que qualsevol home. Segons les seves pròpies paraules, que dirigia a José Alarcón: “tu em vas ensenyar i els llibres em van convèncer”.

Maria Cambrils va escriure més de cent articles, encara que en el seu testament es va declarar vídua i sense professió específica. En llegir-la, emociona i sorprèn la fermesa del seu discurs, que no evita la confrontació dialèctica. A banda dels ja esmentats articles, Cambrils va ser també l’autora d’un llibre on el títol és una declaració d’intencions i el seu propi ideari polític: Feminisme socialista. Es va especular durant bastants dècades que la mateixa Maria Cambrils mai havia existit, i que tot el publicat sota el seu nom era realment patrimoni del seu company Alarcón —en una vella estratègia utilitzada pel masclisme a Espanya per esborrar els noms de les dones il·lustres de la història—. Va ser Clara Campoamor qui va prologar aquest llibre, on va definir Maria com una dona singular, “que creu en la dona perquè creu en si mateixa”. Va dedicar el llibre a Pablo Iglesias, a qui admirava profundament, i en la introducció va resumir el contingut del llibre de manera clara i concisa: “el nostre llibre no és un passatemps, és un al·legat contra la injustícia, l’opressió, el matrimoni indissoluble i les violències amb les afeccions del cor. En aquestes pàgines només es podrà apreciar la sinceritat d’un esperit ansiós de llibertat”. En el seu llibre, Cambrils considera que el feminisme és una manifestació col·lectiva de disconformitat que aspira que la societat humana es regisca per normes d’equitat, i confia que la dona sigui també socialista, ja que, segons ella, “no es pot ser una altra cosa ni pensar d’una altra manera si de veritat es pretén el seu alliberament”. Encara que és impossible resumir breument un pensament tan prolífic i extens, podem dir que les idees centrals que sosté són la necessària vinculació del feminisme amb el socialisme, la definició dels dos conceptes i les seues aportacions als aquests, i els arguments contra els adversaris de la igualtat, que intentaven convèncer amb arguments pseudocientífics de la inferioritat de les dones per perpetuar la seua submissió i la seua subordinació. Sosté que si les dones haguessin rebut la mateixa educació que els homes serien capaços de mostrar adequadament la seua capacitat, com bé es va demostrar posteriorment.

Maria Cambrils va morir en l’oblit, malalta de diabetis, al seu Pego natal, a la fi de l’any 1939. El seu company José Alarcón va ser afusellat pel franquisme un any després. Tots dos són un clar exemple de com de fàcil resulta per als vencedors construir la desmemòria, i de com de difícil resulta recuperar la història de tantes dones i tants homes que van ser sepultades i sepultats pel franquisme, especialment dins el País Valencià, on la repressió i l’oblit van ser brutals. No obstant això, no podem conformar-nos amb la història institucional que ens ha estat donada: hem de qüestionar i indagar fins a recuperar els noms que ens han estat arrabassats, escriure tots junts la gran història col·lectiva obrera de la nostra terra. Tal com ho va escriure la mateixa Maria Cambrils en un dels seus articles, “davant les adversitats, que constrenyen la nostra acció serena, raonable i legítima, no hem de desmaiar mai”.