Quan l’independentisme ens cansa

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No és cap secret que l’independentisme està més crispat que de costum. Pitjor que amb el debat de la mal anomenada llista única, pitjor que amb el Mas o març i que qualsevol de les picabaralles que hem tingut fins ara. La tònica és sempre la mateixa i inclou invariablement el partit anteriorment conegut com CDC i també sempre fa referència a les relacions que té amb ERC i/o la CUP. També invariablement es disparen les acusacions de traïdoria, pactes secrets amb el govern espanyol i qualsevol heretgia pels indepes de bé orquestrades per una sèrie d’usuaris de les xarxes socials amb un poder d’influència considerable. Però crec, i no estic sol, que aquest sector dedicat a crear mal ambient a les xarxes per complaure l’independentisme més visceral s’ha passat de frenada. I molt.

L’argument és ben senzill, si no investim Carles Puigdemont acatarem el 155. Això presenta una sèrie de problemes, començant que el 155 es va acatar totalment quan no es va implementar la república després de la seva proclamació, cosa que podem comprendre i fins i tot pensar que hauríem fet el mateix. Ara bé, com ha assenyalat José Rodríguez «Trinitro», ningú en va donar cap explicació, no va sortir Puigdemont a dir «som massa dèbils per enfrontar-nos amb un estat que no dubtarà a fer servir els fusells, hem de canviar d’estratègia». Vam anar a eleccions, reconeixent, un cop més, que hem acceptat la derrota. JxCat va presentar-se amb un sol lema: vota Puigdemont. Aprofitant l’adoració als líders que sembla que senti l’òrbita d’aquest partit, van agafar-se al seu únic actiu i els va funcionar per mantenir la primera posició dins del bloc independentista tot i que van perdre vots als seus feus tradicionals, mobilitzats fins a l’esgotament.

Després de les eleccions, l’estratègia ha estat únicament «Puigdemont o traïció». Com el messies hebreu, el president d’Amer encarna l’essència del Poble Català i és l’únic (igual que Mas ho va ser) que el retornarà a la seva glòria. Qüestionar això, o preguntar-se com, és adorar Baal i, per tant, merèixer ser cremat. I anar fent, no sabem què vol fer el partit independentista amb més escons per a implementar la república, ni si es demanarà a la societat civil fer allò que se li va demanar que no fes el 27 d’octubre, ni res de res. I ai de qui ho qüestioni per tímidament que sigui. La CUP, honestament, fa el seu paper, que és defensar la via de la insurrecció, com ha fet sempre, però que els hereus del «de la llei a la llei», «no parlem de desobediència», defensin ara una tornada èpica de Puigdemont o bé una possibilitat sense gota de recorregut que és investir-lo telemàticament costa de creure. Mentrestant, mentre les hordes de twitter es llancen a la jugular de l’òrbita d’ERC, quan JxCat tímidament deixa anar que potser sí que no podrem investir Puigdemont, callen.

I així, a força de cridar unitat, tothom que no combrega amb la fe veritable se sent cada cop més alienat d’aquest pinyol. Bona part de l’independentisme amb més potencial per créixer si mirem els resultats electorals (és a dir, amb un discurs de progrés i sense abús de banderes i segadors) està fart de rebre insults constants, i no tothom té la força i la serenitat de Joan Tardà. La intransigència, l’adoració al líder, la fe cega en un pla mestre (no vull posar adjectius però si camina com un ànec i claca com un ànec…) ens poden fer perdre molts, massa suports, i l’independentisme amb sort arriba al 50%. Tenim la sort que només un partit pot fer front a l’independentisme, i tot i així la frontera entre els dos blocs segueix allà mateix. El PSC desaparegut i els comuns llastats pel record dels nefastos Rabell i Coscubiela i per les matusseres intervencions de Pablo Iglesias no han aconseguit fer forat en l’independentisme més dubtós, i això no ho valorem prou. Amb un rival fort, no haguéssim aguantat l’assalt del 21D.

Ara bé, tornant on érem abans, no tenim estratègia, només cartes als reis. Mentre el debat va d’una sola persona i qui en planteja un altre és un traïdor, no podem parlar de què farem quan un independentista, qui sigui, ocupi la Casa dels Canonges. No hi ha estratègia, ni tàctica ni res de res, i no crec que aguantem gaire temps més de promeses processistes. Mentrestant, la falla entre el pinyol essencialista i la resta de l’independentisme es va fent més ampla i fonda. Les garrotades als aplecs del Pi de les Tres Branques no són tant lluny, i si aquesta és la mentalitat de les bases del partit independentista més votat, potser caldrà fer un pensament.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca