No, l’entrevista que ahir va concedir la coordinadora general del Partit Demòcrata a La Vanguardia no fou la gota que va fer vessar el got. Ve de lluny.
La fundació del PDeCAT va estar marcada per un congrés molt tens, amb els nervis a flor de pell. Amb una direcció que volia canviar per necessitat, no pas per voluntat. Els casos de corrupció que arrossegaven, amb la cirereta del Cas Palau pendent de sentència, va sumar una sèrie d’ingredients en la formació que a llarg termini s’està veient que no foren els adequats per tenir estabilitat i coherència discursiva.
Segurament el problema del partit rau en un estrany complex a l’hora de marcar un punt i a part amb l’antiga Convergència i Unió, Santi Vila n’és un exemple. La formació es va crear amb l’esperança de poder deixar enrere l’ombra del 3%, l’autonomisme i el dubte permanent de la seva naturalesa independentista. Pressionats per trobar un espai propi en el ventall republicà, el partit va apostar per elaborar un producte exigent estatutàriament però dèbil en la direcció, més preocupada per no perdre el control.
La manca de determinació de Marta Pascal a l’hora de defensar la República i, sobretot, de deixar enrere la sospita autonomista i el 3% -amb rodes de premsa on semblava més preocupada de demanar perdó que no pas de trencar qualsevol vincle- és el que ha provocat que avui no només li dibuixin una trajectòria breu en el càrrec de coordinadora general, sinó que ja s’estiguin articulant corrents interns on, directament, plantegen apartar-la del càrrec i, una de dues, o posar gent nova o ser Junts per Catalunya.
Error rere error
La legislatura de Pascal i Bonvehí està marcada per una crisi de comunicació quasi constant -regalant titulars que no feien més que confondre i matisar el projecte del Govern Puigdemont-, per la constant manca de determinació a l’hora de defensar el projecte de la República i, en última instància, la figura del president legítim.
Molts d’aquests errors que s’han fet es concreten amb la ruptura entre Pascal i Junts per Catalunya en el marc de les eleccions imposades per Rajoy. El PDeCAT desapareix -les enquestes els hi donaven 15 diputats- i Puigdemont agafa les regnes amb la bandera de la legitimitat i un discurs de confrontació amb l’Estat que el situa com la segona força més votada.
Els resultats del 21-D són la prova que necessitaven perquè els corrents interns no només qüestionin amb més raó la direcció, sinó per fer constar la sensació de fartum cada vegada més extrema. El PDeCAT no anava a ser la Convergència 2.0, però ho és per la rèmora d’una direcció que és incapaç de fer un pas endavant en la defensa, sense fissures, del pla republicà i el president a l’exili. Malgrat les diferències amb la CUP, ahir es podien sentir aplaudiments entre els demòcrates que veien en la declaració de Mireia Boya l’actitud que cal en un moment on hi ha presos i exiliats polítics.