La galeria ADN fins el 28 de març d’aquest any exposa a l’artista cubà Adrian Melis (L’Habana, 1985). Sota el títol “Memòria selectiva” l’artista mostra com els records, la falta de memòria i la corrupció dels mateixos es donen a la nostra societat.

Adrian Melis té una frondosa cabellera enrinxolada, prim, la camisa de quadres queda amagada sota el jersei i la jaqueta. “Memòria selectiva” ens ensenya un artista que sap convertir la seva condició personal en universal. Empreses, subversió i surrealisme. Un artista polític? Melis respon:

– Jo em considero més un reporter de realitats imaginàries o paral·leles, més que algú què té una posició política definida. Per mi hi ha tanta o més brossa a l’esquerra o a la dreta. El meu art no és polític. A mi em sembla una lectura simple i fora de context, a l’antiga, molt anys seixanta. Avui en dia la realitat és molt complexa. M’interessa en el sentit que cadascú en tregui les conclusions que trobi oportunes. Amb una peça no et mostraré allò que està bé i malament. En tot cas t’ensenyaré una conseqüència d’alguna cosa. Per exemple, les peces que vaig fer a Cuba, mai les vaig fer per criticar el sistema cubà. Fins i tot el govern les pot veure com a positives. No són dissident. Ni crec en el capitalisme ni el comunisme. Jo crec que hi han altres maneres més complexes d’apreciar l’obra més enllà de qui si critica allò o això-.

Una de les preocupacions que assola la nostra societat és la veracitat. No és un problema nou. La manipulació és un esport practicat des dels romans. Una pràctica que William Randolph Hearst o Goebbels van culminar. Actualment hi ha polèmica sobre aquest mateix tema. Si ve diaris de mig món i la majoria de les conselleries occidentals no paren de denunciar la ingerència russa, tal com apunta Aaron Maté a Le Monde Diplomatic del desembre de 2017 amb l’article Injerencia rusa, de la obsesión a la paranoia. Es pot concloure que no hi ha proves d’aquesta ingerència russa. Però la realitat queda embrutada i hom es pregunta fins a quin punt les coses són reals, imaginàries o absurdes. Aquesta qüestió flota a l’aire de les galeries i tallers.

“Memòria Selectiva” és una gran reflexió sobre allò que genera la realitat, els nostres records. Una reflexió que és tractada segons l’estil de Melis. Un estil molt personal en el qual s’usa la imatge com a document d’una investigació. Una investigació que no té cap altre fi a subvertir a l’objecte examinat. Només entrar veiem el vídeo de l’empresa Empty Page, una companyia (falsa) suïssa que té per única missió netejar documents de la manera més estúpida possible, per blanquejar la imatge del seu client. A imatge i semblança de les grans corporacions podem admirar un documental que subverteix els nostres esquemes mentals. I on es veu la mateixa força irònica d’Ovació (2015) una filmació on podem veure els aplaudiments dels parlamentaris espanyols a l’aparició de lleis que poden (o no) tirar enrere els drets dels ciutadans. En les seves paraules:

– L’objectiu de l’empresa és netejar la imatge, l’empresa té diversos departaments; de censura d’àudio o un departament de rascar documents, però la manera amb la qual ho fan és absurda. . Per netejar documental sobre la mineria, hi canvien l’àudio i hi posen el so d’un documental sobre els Alps suïssos. O en una entrevista a Hervé Falciani, només deixen audibles les paraules que són incriminatòries. L’empresa és fictícia, però es va fer aquest documental corporatiu per mostrar als seus clients-. Aclareix que l’estil usat és el mateix que fan servir les empreses bancàries per promocionar-se.

La mostra avança i al llarg passadís de la galeria hi ha la segona part de l’exposició dibuixos fets per Adrian Melis, inspirats ens les converses amb la seva àvia, traficant de tots els objectes necessitats de l’illa caribenya. Els apunts a tinta i paper mostren les habilitats estraperlistes de l’àvia de Melis:

–És una obra que mostra la crisi de Cuba dels anys 90. Així la meva àvia, se les va empescar, per tal de crear una administració paral·lela, una economia paral·lela, i vam crear uns mapes mentals d’acord amb els nostres records. Era com un Google que tenia a casa– relata l’artista.

L’últim apartat mostra fent servir l’entropia dels nostres records. O sigui els records que no hem tingut mai. Uns records gravats i dissenyats amb els sons d’escenes que mai han tingut lloc. Segons tècniques cinematogràfiques de so, els records són gravats. Uns records que mai han existit. Un dinar familiar amb el pare mort. Un retrobament en un pis sense ningú… Somnis que es construeixen de l’entropia. Els objectes escampats per terra han estat usats per fer aquests sons, comentem la seva disposició: -Crec que a les obres hi ha un equilibri entre la idea en l’àmbit conceptual, però hi ha un display. S’ha de trobar un equilibri. Hom ha de treure profit a allò bell, a la manera com es presenta la idea. Jo crec que hi ha moltes formes d’explotar aquesta suposada bellesa dins del marc institucional. Al final hi ha exposicions que creus que funcionarien millor com a llibre. Hi ha altres mitjans que poden ser més idonis, per determinades coses. Però movent-me en aquests cercles, crec que l’estètica és molt important-.

“Memòria selectiva” exposa un artista surrealista. Una disposició que balla entre el conceptualisme i la dinàmica de les arts visuals. Adrian Melis és un bany d’art plàstic, surrealista, juganer, documentalista, arxivista. Un aire fresc que congratula a l’espectador amb obres que realment ens poden sorprendre per la seva alta qualitat. Just quan surto de la galeria Adrian Melis es reafirma la seva voluntat de reporter. Melis només pot retratar la realitat des del surrealisme, des d’un fals record. L’art per ser real, sempre ha de fer servir a allò que no és real. Per això Adrian Melis a ADN explica la nostra realitat fent servir el seu surrealisme tropical.