Preguntes que encara no ens hem respost

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Des del 27 d’octubre hi ha un factor clau que no hem resolt encara i que està en la base del conflicte que els independentistes vivim dia sí dia també: no ens hem explicat tota la veritat del que va passar. Per resoldre aquesta absència hem omplert el buit amb el pensament màgic que darrerament tant ha proliferat. I projectem en la investidura la resposta que volem sentir de les preguntes que encara no hem contestat: Tenim ja una República o encara no la tenim? Vam guanyar el pols a l’Estat o el vam perdre? Seguim sent un sol poble o hi ha perill de fractura social? Som prou o falta sumar més gent? És un problema de pit i collons o de correlació de forces?

Potser per començar caldria dir en veu alta que els dirigents dels partits independentistes i les entitats sobiranistes van arriscar molt i van arribar exhausts a l’1-O pensant que el referèndum no es podria realitzar, vist l’assetjament de l’Estat. El fet que la data, els llocs de votació i la mecànica electoral fossin elements coneguts per tothom va facilitar que la gent fes possible el que objectivament semblava inabastable als líders que el van convocar. Vam votar. I un cop conegut el resultat, vam esperar que es fes efectiu el mandat com ens van dir que es faria: de la llei a la llei.

Malauradament, a banda de les previsions de la Llei de Transitorietat, no hi havia gairebé res preparat per a l’endemà. Més enllà d’uns quants decrets i algun escenari de contingència no massa detallat, el Govern i les entitats sembla que no disposaven d’una estratègia acordada i compartida per fer efectiu el mandat de l’1-O atenent a les mateixes capacitats. No és un retret, sinó la descripció del que crec que va passar, després de contrastar-ho amb molts dels implicats. Un fet que no treu valor, ni de lluny, a la feinada que van fer. Però això no ens ho van explicar.

Ciutadans al recinte de l'Escola Industrial de Barcelona per votar el moment en què ha fet la seva intervenció membres del Comitè de Defensa del Referèndum / Pere Francesch
Ciutadans al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona per votar el moment en què ha fet la seva intervenció membres del Comitè de Defensa del Referèndum / Pere Francesch

L’u d’octubre vam assolir una victòria descomunal, vam realitzar el referèndum d’autodeterminació sota unes condicions d’amenaça i repressió inaudites. I malgrat l’expressa prohibició de l’Estat vam fer l’acte de desobediència civil més gran conegut a la Unió Europea. I l’Estat va perdre la batalla de la legitimitat a Catalunya, i la batalla del relat arreu del món. Com mai havia passat. Una victòria que ens va situar definitivament al mapa davant l’opinió pública mundial. I la resposta violenta de l’Estat va convertir l’1-O en un problema per Europa.

Però el plantejament inicial no era fer un embat per acumular més forces, sinó l’embat definitiu, el que havia de desembocar en la independència per la via democràtica. I no ens vam preparar davant del previsible bloqueig efectiu de l’Estat. El Govern de la Generalitat havia plantejat un referèndum vinculant. Però com que no disposàvem de la capacitat logística i humana per desplegar aquest mandat a les institucions i al territori, es va fiar tota la força acumulada al reconeixement i la pressió internacional. Això no ens ho havien explicat prèviament. I no va acabar de funcionar.

La violenta resposta de l’Estat ni estava prevista ni formava part dels escenaris que havien divulgat les forces independentistes entre la població durant els darrers mesos i anys. I quan vam comprovar que el Govern de la Generalitat no actuava passada la proclamació del 27 d’octubre va causar perplexitat. L’aplicació del 155 i la destitució del President i dels Consellers per part de Mariano Rajoy sense resistència va obrir la porta a la desorientació. L’empresonament dels líders de les entitats i dels membres del Govern van escapçar el lideratge del procés. I no hem acabat d’aixecar el cap.

Malgrat l’oportunitat de revalidar la força acumulada e21D, els partits i les entitats sobiranistes no van fer cap reflexió compartida sobre tots aquests fets per preparar l’escenari de futur, sinó que van encarar les eleccions amb una campanya reactiva i de fort contingut emocional, on les propostes programàtiques es basaven en una agenda antirepressiva i la promesa de revertir el 155 sabent que això darrer no estava a les seves mans. I alguns d’ells van donar a entendre que els membres del Govern empresonats o a l’exili tornarien si les forces republicanes sumaven una majoria electoral. I que depenia del nostre vot que fos així. I no era veritat.

- Publicitat -

El fet que a hores d’ara no existeixi encara una estratègia a llarg termini acordada entre els partits sobiranistes per assolir la República, fa més evidents les discrepàncies de cara a una eventual investidura a curt termini. I en aquest escenari d’incerteses és on creix el pensament màgic i les exigències hiperventilades als partits i entitats. Un escenari de retrets on les entitats sobiranistes tenen part de responsabilitat. I això només té un beneficiari: qui vol mantenir el poder via 155 que les urnes li van negar.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, a les escales del Parlament mentre s'adrecen als alcades independentistes després de la proclamació de la República / Roser Vilallonga
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, a les escales del Parlament mentre s’adrecen als alcades independentistes després de la proclamació de la República / Roser Vilallonga

L’objectiu era assolir una República, i no pas recuperar el govern legítim o disposar d’un govern efectiu de la Generalitat. I les noves i enfrontades estratègies, la legítima i la realista, continuen patint del mateix punt feble: el seu èxit depèn de què superin la capacitat de bloqueig de l’Estat. La pregunta és: com ho faran possible? O només és un moviment tàctic per tensar o justificar un nou embat davant d’un nou bloqueig. I si és aquest darrer cas, com pensen afrontar la situació per apropar-nos en lloc d’allunyar-nos de l’objectiu. Si hem d’assumir nous costos, cal explicar-los abans.

Els nostres líders civils i polítics a la presó i a l’exili estan patint en pròpia pell la cara més sinistra de l’Estat, separats per força de les seves famílies, amics, paisatge i entorn vital. No es tracta de demanar que facin cap més sacrifici. Prou que n’han fet ja. Es tracta que els actuals dirigents dels partits i entitats sobiranistes deixin de banda les seves legítimes diferències en benefici de tots, estalviant-nos l’espectacle dels retrets a través dels mitjans i les xarxes socials, i que ens tractin com gent adulta.

Mentre els relats legitimista i realista segueixin sense donar respostes clares i honestes a les preguntes que encara ens seguim fent, continuarem alimentant el pensament màgic. I mentre només parlin de com fer la investidura avui sense explicar com farem la República demà, han de saber que part de la gent que es va sumar al procés d’emancipació anirà desconnectant. Una pèrdua que també caldrà explicar.

La gent ho és tot. No malbaratem aquest capital.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca