A València —el nostre cap i casal—van sorgir el passat any els Cinemes Albatexas, de la mà del director de cinema, guionista i productor barceloní Ventura Pons. Pons, que tanmateix va fundar l’any 2015 el Cinema Texas a Barcelona—distingit per Europa Cinemas com a millor cinema de l’estat espanyol—, va seguir la filosofia pròpia dels Cinemes Texas —un cinema independent, popular, de qualitat i on es projecten pel·lícules europees no mainstream en versió original subtitulades al valencià— per al seu nou projecte a la capital del Túria. Els Cinemes Albatexas han mantingut el preu de tres euros, fet amb què pretenen apropar la cultura al poble valencià i que tothom tinga la possibilitat de gaudir del bon cinema. Aquest és un bon pretext per a descobrir altres realitats, altres problemàtiques, altres idiomes i altres països. És a dir, l’objectiu principal dels Albatexas és posar a l’abast de tot el món projeccions que ens facen evolucionar i fugir de la nostra pròpia individualitat.

Josevi Marco, gerent dels Cinemes Albatexas, professor d’universitat i realitzador i productor de continguts audiovisuals, ens obri les portes dels cinemes, situats a la Plaça Fra Lluís Colomer, en el barri de La Carrasca. A l’entrada, les parets estan guarnides amb frases de grans directors cinematogràfics que ens endinsen en l’univers del seté art: “Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny sembla una comèdia” (Charles Chaplin), “si vols dir la veritat a la gent, sigues divertit o et mataran” (Billy Wilder) i “les coses no es diuen, perquè al fer-se, parlen” (Woody Allen). Josevi ens convida a passar a la sala 2, que porta el nom del cantautor Ovidi Montllor. Asseguts a les seues butaques, iniciem la conversa.

Quin és el tipus de cine que es projecta als Albatexas?

Als Albatexas projectem cinema no mainstream de reestrena, sempre subtitulat en valencià, principalment europeu, encara que també posem películ·les underground americanes que estan fora dels circuits comercials. El nostre vessant és cultural, aleshores fugim un poc del cinema com a espectacle. Considerem que per a veure una pel·lícula comercial, ja hi ha moltíssims altres cinemes. Amb açò no vull dir que el rebutgem, sinó que no és la nostra opció. Si algú vol veure El Capitán América o Star Wars, té al seu abast moltíssimes altres sales on pot veure aquestes pel·lícules. Nosaltres intentem donar una oferta diferenciada en eixe sentit.

Quin és l’espectador habitual?

Tenim per una banda espectadors que tenen entre 35 i 50 anys, que comparteixen un perfil prou similar, ja que acostumen a tindre un nivell cultural i d’estudis alt, solen tenir un treball compromés amb la cultura (molts d’ells són professors de valencià, d’història…), els agrada el cinema, són llicenciats, etc. D’altra banda, també es presenta gent jove gràcies als convenis que tenim amb la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, ja que ambdues regalen entrades per al nostre cinema als estudiants. La gran majoria d’aquests joves—al voltant d’un 98%—són universitaris que parlen valencià, compromesos tant amb la cultura com amb temes d’àmbit social relacionats amb el feminisme, els refugiats, etc., i que tracten de veure quines possibilitats tenen per a canviar la realitat. Els dijous, de fet, estem fent un cicle de cinema que tracta la temàtica dels refugiats, i molts joves vénen perquè els interessa l’assumpte. També és usual que vinguen algunes persones d’entre 70 i 80 anys, així com d’uns 65 anys, però el nombre d’aquests espectadors no és tan gran.

De quantes sales disposeu als Albatexas?

En total tenim 4 sales: la sala 1, amb 165 butaques, dedicada a Joan Monleon (un clàssic de la cultura kitsch del País Valencià); la sala 2, amb 112 butaques i 3 places per a persones amb mobilitat reduïda, amb el nom d’Ovidi Montllor (cantautor alcoià); la sala 3, amb 165 butaques, porta el nom de Lola Gaos (actriu valenciana que va actuar a Viridiana, de Buñuel); i per últim, la sala 4, amb 35 butaques, dedicada a Carles Mira (guionista i director valencià). Hem tractat de marcar 4 vessants relacionats amb la cultura valenciana: l’esperit de la festa amb Monleon, el vanguardisme de Buñuel amb Lola Gaos, la reivindicació amb Ovidi Montllor i la intel·lectualitat amb Carles Mira.

Quins són els serveis que oferiu als vostres clients?

Tenim una cafeteria que la lloguem a un preu més baix de l’habitual a Alanna, una associació de dones assetjades. Aquesta associació procura donar treball a dones que estan en un ambient o que tenen possibilitat d’estar excloses de la societat per nombrosos motius: racisme, violència de gènere, ser mare soltera i sense recursos econòmics, etc. Aquesta associació tracta d’ajustar els horaris de treball a totes aquestes dones perquè puguen guanyar-se un sou. També donem l’opció de llogar les sales, i els alumnes de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València poden passar els seus curts entre sessió i sessió (uns 15 minuts) de manera gratuïta.

Com emmarcaries la iniciativa dins del context actual de canvi i d’eclosió cultural?

Des de fa uns anys cap ací, a la ciutat de València sembla que hi ha una eclosió cultural des del punt de vista lingüístic. Fa 15 o 20 anys, era molt estrany trobar-te un grup de música que cantara en valencià, perquè en eixe moment, quasi tots feien música en llengües com l’anglés o el castellà. No obstant això, es va iniciar un moviment i una voluntat de canvi, encara que atenuat pel govern del PP, que no tenia entre els seus principals objectius promoure la cultura i la llengua valenciana. És ara, després d’aquests 24 anys amb Rita com a alcaldessa, el moment en què la iniciativa té una oportunitat per a funcionar.

Quina és la viabilitat de projectes com aquest si considerem que la llengua valenciana ha estat marginada al llarg de tants anys?

Un dels majors obstacles que ha tingut la nostra llegua va ser que els governs anteriors no feren cap tipus de promoció pel valencià. Tanmateix, molta gent del món de la cultura està parlant valencià, i això es nota. Cada volta es parla i s’escriu més en valencià. Hi ha poesia en valencià, hi ha grups de música de qualsevol estil en valencià, etc. Però tots sabem que la societat va dues passes per davant de tot, i les institucions encara no han arribat a eixe nivell de representació lingüística. Com a exemple d’aquesta poca representació, nosaltres som l’únic cinema de pràcticament tot el territori del País Valencià que projecta pel·lícules en versió original subtitulades en valencià. Pense que s’ha perdut la vergonya a parlar la nostra llengua, s’ha eliminat un poc la concepció del “valencià de poble”, i ara ens toca a nosaltres lluitar perquè aquesta, que és un tret característic nostre, es puga desenvolupar amb completa normalitat en tots els àmbits. Eixa és part de la proposta dels Albatexas, el fet de poder donar als espectadors l’oportunitat de gaudir de bon cine, i, a més, subtitulat en la seua pròpia llengua. Hem de reconéixer que estem tenint una evolució molt lenta, com sol passar amb tots els negocis d’aquesta índole, però positiva sempre. Tenim una taxa de fidelització del públic molt alta (un 90% aproximadament de la gent que ve per primera vegada torna perquè està a gust, li agraden les pel·lícules, rep un tracte familiar i proper, etc.). El problema resideix en incrementar aquesta base fidel. A més, en tractar-se de València —i no de Madrid o Barcelona, capitals que tenen una oferta cultural molt més ampla—, és difícil que iniciatives com aquesta vagen bé, encara que, a poc a poc, sembla que la situació estiga millorant.

Heu rebut algun tipus de subvenció o promoció per part de les institucions?

No hem rebut cap tipus de subvenció, però tenim una sèrie de convenis amb la Universitat de València, amb el Servei de Política Lingüística, amb el Servei de Normalització de la Universitat Politècnica, treballem també amb Escola Valenciana amb moltes activitats per donar a conéixer el valencià, així com amb Plataforma per la Llengua, amb els que sí que tenim algun suport institucional.

Doneu suport a les produccions valencianes?

Sí, de fet, aquest diumenge projectarem La família (DEMENTIA), una pel·lícula rodada al País Valencià per la directora valenciana Giovanna Ribes, i on, a més a més, els actors també són valencians. Sempre que podem, passem aquestes produccions, i els Albatexas sempre estan oberts per a qualsevol productor o director de cine que vulga passar ací la seua pel·lícula.

Quines són les perspectives de futur dels Albatexas?

És difícil fer una valoració general, perquè el nostre és un projecte que avança molt lentament. Sembla que s’estan trencant una mica les barreres que hi havia entre l’espectador i les pel·lícules en versió original. Els joves, per exemple, cada vegada més, prefereixen veure la V.O. i l’actuació pura dels actors. Pense que estem en un moment en què els cinemes hem de donar un plus a l’espectador perquè vinga: està clar que tu pots veure la mateixa pel·lícula en ta casa que en un cinema, però quan el cost d’anar al cinema és de 3€ , pràcticament t’ix més rendible anar al cinema que veure-la en casa. El vessant social del cinema també és un aspecte important, perquè l’experiència que t’aporta anar al cine, poder comentar amb el del costat i contrastar opinions és inigualable. Al nostre cinema, els espectadors vénen al taulell i parlen amb nosaltres, comenten les pel·lícules, et recomanen algunes, etc.

Tan important és poder donar una oportunitat a València com que els valencians agafen eixa oportunitat de la mà i la facen seua. Aleshores, si una iniciativa com aquesta no és recollida pel poble valencià, el projecte haurà fracassat. Per tant, tot depén de la voluntat dels valencians.

Hitchcock deia que “El cinema no és un bocí de vida, sinó un tros de pastís”. Els valencians, amb projectes com el de l’Albatexas, podem gaudir d’un bon tros de pastís que, a més, està en la nostra llengua.