Quan una dona es posiciona a primera línia política salten les alarmes i cauen les màscares del masclisme i veiem la transversalitat d’aquest tant a dreta com a esquerra. Publicava La Vanguardia un perfil de la possible (?) primera presidenta de la Generalitat on destacava que n’Artadi a més de ser una amant del ioga, “coqueteja” amb les aquarel·les, perquè evidentment dir que una dona pinta aquarel·les pot dotar-la d’una capacitat creativa a la qual no estem acostumats.

L’article no acabava aquí, es recreava en la seva vida personal i deixava el seu admirable currículum acadèmic i professional en un apunt anecdòtic. I com aquest, tants que n’han sortit no només qüestionant la seva professionalitat sinó remarcant la seva no maternitat perquè sembla un fet evident que Catalunya necessita saber que fa o deixa de fer Elsa Artadi amb el seu úter.

Podríem pensar que això succeeix quan aquests mitjans són conservadors o tradicionalistes, però no, el Crític també feia un perfil d’Aurora Madaula, diputada de Junts per Catalunya, on semblava que el seu doctorat en Història o les seves qualitats d’oratòria quedaven en un segon pla per destacar la seva actual parella. Tot i que cal aplaudir la rectificació pública del diari, però és remarcable el fet que aquest tret absolutament masclista no fes mal als ulls a gent que intenta treballar la consciència feminista.

Són moltes les polítiques que han rebut atacs constants, La plañidera del procés era el títol d’un article de Rubén Amón sobre Marta Rovira que publicava al (suposat) diari progressista El País. Perquè “permeten” tenir dones a primera línia política sempre que aquestes tinguin un lideratge masculinitzat, dur, contundent i allunyat de totes aquelles característiques que considerarem femenines i per tant, mostres de debilitats. No es pot plorar, no es pot riure, ni ser dolça, ni ser massa dura, ni ser mare, ni no ser-ho, ni tenir una carrera brillant perquè demostres ambició. I l’ambició és molt poc femenina.

Per no recordar les mostres d’odi i misogínia que han patit durant tota la legislatura algunes dones d’ideologia tan diferent com Inés Arrimadas, Andrea Levy o les diputades de la CUP-Crida Constituent (Mireia Boya, Mireia Vehí, Anna Gabriel, Gabriela Serra).

Pierre Bourdier, sociòleg francès, va reflexionar i teoritzar sobre la societat des del constructivisme estructuralista. És un fet evident que el seu pensament ha exercit una influència molt considerable en les maneres com entenem ara el món i les realitats socials com a construccions històriques quotidianes. El món social en les societats modernes, segons Bourdieu està dividit en camps com l’artístic o el polític. Aquests camps tenen una autonomia relativa en la societat i són jeràrquics. El fet més destacable és com Bourdieu teoritza sobre els agents (agents dominants o agents dominats) que intervenen en aquests camps en una lluita per aconseguir el poder o capital simbòlic. Bourdieu parla, per exemple, de la violència simbòlica que defineix com la capacitat de fer cas omís a l’arbitrarietat de la producció simbòlica (o poder o capital simbòlic) i per tant, aquell agent no serà mai acceptat com a legítim.

Si prenem a Bourdieu per comprendre el funcionament del camp polític i introduint la necessària visió de gènere salta a la vista com les nostres polítiques, pel fet de ser dones i prendre posició en un camp com a agents que volen ser dominants són atacades sistemàticament pel simple fet de ser dones. I són vistes i llegides com invasores d’espai, un espai que no els correspondria i per tant, s’exerceix una evident violència simbòlica cap a elles.

Aquest no és un fet aïllat de la primera línia política, ja que totes les dones que fem política, activisme o ens situem a l’espai públic, per petit que sigui, som el blanc ideal del hate speeach (discurs de l’odi) del qual el 80% de les receptores en som dones. Xifra que augmenta quan a més, es dóna la circumstància que militem en el feminisme.

Totes les dones que entrem en un camp de poder ràpidament rebem l’adjectiu d'”Attention Whore” que literalment traduiríem com “la puteta que busca atenció”. Un adjectiu despectiu que s’utilitza per denominar aquelles persones (sobretot dones) que viuen i actuen per buscar l’atenció dels altres i ser sempre el centre d’atenció en totes les situacions. Perquè la nostra presa de posició dins de l’espai públic és vist com un atac i nosaltres som vistes com a invasores que cal atacar.

Així ho teoritza Rebecca Solnit a Los hombres me explican cosas (2014) quan parla del Mite de Cassandra. Cassandra és un personatge mitològic que tot i tenir el poder de la profecia va ser maleïda perquè ningú mai creies res del que explicava. Cassandra, va predir la guerra de Troia, la destrucció de la ciutat i per la seva pròpia desgràcia i la del futur del seu poble, ningú la va creure. Sonlit utilitza aquest mite per explicar tots els testimonis de totes les dones que s’acaben interpretant com “histèriques” o dones que simplement volen cridar l’atenció perquè no tenen res interessant a aportar. El mite de Cassandra portat a l’actualitat, desgraciadament segueix tenint validesa per llegir algunes actituds que les dones seguim vivint.

Així que Elsa, fes les classes de ioga que vulguis, Aurora, gaudeix de la teva intimitat, Marta, plora les vegades que vulguis i sempre que vulguis i companyes, totes, seguim endavant. I si mai teniu dubtes, us tremolen les cames o penseu si estar a primera línia compensa, recordeu: teniu raó. Tenim raó.