Fundació Tàpies: el museu total

La Fundació Tàpies presenta les exposicions “Allora&Calzadilla” de Jennifer Allora i Guillermo Calzadilla, comissariada per Sara Nadal-Melsió. Alhora que “T de Tàpies” curada per Núria Homs Serra, un homenatge a la muller del creador. Les dues obertes a partir d’aquest diumenge.

El gran atri de la Fundació Tàpies en rep. No hi ha res, els crítics s’arrauleixen entre ells just al final de les escales. Xavier Antich, Teresa Sesé, i un gran piano de cua negra. Salutacions, l’escala serveix de trampolí de presentació. No hi ha cap obra, o el que nosaltres consideraríem com a tal. Apareix Carles Guerra, negre, com un arquitecte a la cúspide de la seva carrera social. L’imponent espai, poblat per periodistes resta a l’expectació.

Allora & Calzadilla. Hope Hippo , 2005. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2018.
Allora & Calzadilla. Hope Hippo , 2005. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2018.

La música de l’art

Luca Ieracitano, entre dins del piano. L‘himne de l’alegria comença a sonar arranjat, és la peça, és la performance. Dins del piano Ieracitano toca del revés, fa pujar les notes, mou el piano i les veus de Beethoven, canten un desastre. Il•lustren el patiment que sofreix Puerto Rico. Aquest és el sentit de l’exposició d’ Allora&Calzadilla, però va més enllà. “L’exposició” es basa en la sonoritat per tal d’aportar “una experiència singular en cada obra”. Així les peces estan escampades per l’edifici generant una “vinculació orgànica entre l’edifici i les obres”. En una exposició que “és una composició”.

El lev-motiv de Jennifer Allora i Guillermo Calzadilla és mostrar la catàstrofe de Puerto Rico, assolat per huracans, governs estrangers, mals administradors i un sens fi de calúmnies contra el fet públic. Aquest rerefons és la partida de l’exposició, que vol posar en relleu la tasca d’escoltar. Però l’himne de l’alegria continua sonant, i no ho pot fer de manera més perfecta.

Els artistes amb aquesta obra, fan evident el plantejament realment crític del museu, de l’exposició i de l’art que hi ha. Com ja hem dit, aquesta peça conté una crítica a la ideologia. I tocada amb un piano foradat, en un museu que entén l’art d’exposar com una vinculació orgànica entre els diferents espais, amb un art que vol desaparèixer per ser escoltat, és perfecte. Hem de felicitar l’atreviment de Carles Guerra, un director que realment ha aconseguit fer una crítica a la institució, fent política més enllà d’aquesta. Les notes de Beethoven concorden amb la seva tasca.  Envoltats pel só podrem gaudir, també, del compositor Joan Magrané, en una una experiència auditiva completa.

- Publicitat -

Imatge de sala de l’exposició ‘Antoni Tàpies. T de Teresa’ © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2018.
Imatge de sala de l’exposició ‘Antoni Tàpies. T de Teresa’ © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2018.

A Teresa, un espai per la pintura segons la música

Movent-nos dins dels museus, els diferents periodistes presenciem visites guiades infantils, escales interminables i small-talks. La figura de Carles Guerra muda, apareix la seva cadena daurada. S’amaga. L’altra exposició que es mostra al petit comitè és “T de Teresa” un mostra de les cartes pintades de l’artista a la seva estimada Teresa Barba, amb qui compartí matrimoni.

La Sèrie Teresa (1966) juntament amb els collages Cartes per a la Teresa (1974). La recopilació d’aquestes obres mostren, fent servir la serialització, l’estima i la lluita conjunta que suposà la relació; com escriu Tàpies: “Amb la Teresa anàrem vivint més i més de prop les injustícies que es feien al nostre poble tan vexat, a les classes treballadores, a la gent sacrificada de l’oposició” (Memòria personal. Fragments per una autobiografia). Una relació afectuosa, política i musical.

Els títols, com podem entreveure, eludeixen a una actitud musical, un sentiment que comparteix avui tot el museu. Carles Guerra es recolza sobre la paret blanca de la segona sala de la planta baixa. Admira una pedra penjada del sostre que té 4 milions d’anys. Sobre la pedra hi impacta el xiulet de tres veus, tres veus que pertanyen al Cor del Palau de la Música. Carles Guerra, ha aconseguit reformular el museu. Fer de la Fundació Tàpies un lloc nou, un lloc que verdaderament es qüestiona a si mateix. Un centre on les exposicions són l’edifici i les mostres combinen entre elles, on l’art es vincula a l’edifici i l’edifici mateix és l’exposició. El resultat és una Fundació on l’art interpel·la el visitant i com comentaven els comissaris, el transforma en ciutadà. Una Fundació on l’art és total. La figura de Carles Guerra ja ha conquerit la Fundació Tàpies, quin serà el seu següent pas?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca