Esperem que la tria de residència a l’exili no sigui el simbòlic inici del Waterloo de l’independentisme
En Carles sembla que ha llogat una casa a Waterloo, l’indret on Napoleó va perdre la França dels cent dies i, fins i tot, els calçotets que portava. Puigdemont s’ha agençat un palauet suburbà molt civilitzat i d’aire centreeuropeu que fa patxoca. La premsa belga n’ha publicat fotografies i es diu que l’inefable Matamala gironí—personatge que fa honor al seu nom—ha pagat les insubstancials despeses d’aquesta gàbia daurada en l’exili belga de Puigdemont.
No m’agradaria de pensar que la tria de Puigdemont és una fatídica premonició del nostre líder i del moviment independentista. Certament, hem anat de victòria en victòria fins a aquesta terrible derrota (final) que s’agreuja cada cop més i que nacionalment ens devasta com no havíem vist d’ençà la darrera hora zero dels catalans, el 1939. Tots els arguments per justificar la fi residencial de Puigdemont a Waterloo seran en va: si Puigdemont havia de tenir una fi, aquesta havia de ser honorable, al capdavant de la República Catalana operativa, funcional, defensada. Segurament, si Puigdemont hagués constituït i defensat la República ara no albiraria una fi tan miserable en una gàbia daurada.
Amb tota l’opereta de la investidura fallida, ha ressorgit l’evidència que a Esquerra hi ha una lluita interna descomunal entre Rovira i Junqueras. Rovira, amb els mínims necessaris de decència patriòtica, havia fet virar part del partit cap a la unitat nacional i els interessos independentistes—fins i tot fent tornar l’exiliat que no hauria de tornar. Per contra, Junqueras vol ser president a tot cost, sospira des de la cel·la i recorda, nostàlgic, el pacte que va traçar amb Madrid. No debades, l’Oriol va girar cua en plena marxa cap a Brussel·les. Ja m’imagino l’escena dels dos líders catalans. Han parat la comitiva de l’exili en una àrea de servei francesa—d’aquelles que per lavabo tenen un forat a terra i espavila’t. Junqueras i Puigdemont s’esbatussen de valent. En Carles, amb aquella còlera menestral tan deliciosa que té, xoca amb la mala llet de pinxo metropolità arribista del vicepresident. Potser algun dia un neopitarra en farà una tragicomèdia de pròleg i tres actes.
Em pregunto si el lúgubre Sergi Sol, el Mister Creedy de Junqueras, ha visitat el nostre apòcrif prevere vicepresidencial a la presó. Dic Mister Creedy i no pas Peter Clemenza principalment perquè Clemenza em cau bé i té integritat, lleialtat (A Sol, que és un feixistoide, li escau més el Peter Creedy acòlit d’Adam Sutler de V for Vendetta). Em pregunto igualment si l’ha acompanyat aquell advocat-conseller de La Caixa—el ja famós advocat del CNI que he esmentat tantes vegades darrerament. L’advocat-espia va ser un instrument important en aquest matusser pla botifler. No sé què pensar. A Madrid no van quedar contents que Junqueras se saltés el pacte de submissió i no-agressió que havien forjat. Però els desficis per les engrunes i la necessitat de controlar la colònia són molt canviats i ara vés a saber quin nou pacte han reeditat—tot ben amanit pels republiconvergents del Club Churchill.
Carles, em sembla que la tria de Waterloo és, verament, un mal presagi. Jo desitjava que no tornessis i obrissis un relleu dins el lideratge de l’independentisme. Ara bé, si això significa que ens engaltin el candidat del CNI, és millor que vinguis prest a salvar-nos i a fer imperar el caos. Esperem que tot plegat no sigui el simbòlic inici del Waterloo de l’independentisme.